Els silencis

«Es van apagar els sons que tanta vida havien portat durant el confinament i es van reactivar els equivocats, els que volia mantenir a ratlla»

Les persianes estaven abaixades, però sempre hi deixo els 'foradets', no sé si per mania o per mantenir la connexió amb el món exterior. La qüestió és que per allí va entrar un tímid raig de sol que em va despertar força aviat. Era el primer diumenge de confinament i mentre feia el ronso entre els llençols, il·luminada per la pantalla del mòbil, ho vaig sentir.

Era el silenci. El silenci més clar que havia escoltat mai durant tots aquests anys des del meu cinquè pis. Del jardinet del davant de l'edifici s'escolaven per la finestra els cants de mil ocells, ocells que no havia sentit mai abans allí. La remor constant havia deixat de ser l'anar i venir de centenars de cotxes i ara els pardals i les merles s'esplaiaven lliurement. 

Dies més tard, s'hi van sumar també les orenetes i ben bé em podia imaginar que era en un lloc totalment diferent, màgic. Aquest silenci, durant setmanes, només es trencava pel tecleig constant de paraules i la vibració de les llargues trucades, sempre benvingudes, de matí o de tarda. Bé, i evidentment pels aplaudiments de les vuit i els timbals i les flautes dels terroristes musicals.

Potser la clausura ho magnificava tot i jo no m'hi vaig oposar. Em vaig deixar emportar, de cap i sense cap mena de resistència, per aquesta nova realitat en tots els àmbits. Accepto la part de culpa que em pertoca. Ingènua, com sempre, creia que tot això podia arribar a ser perenne, potser perquè m'omplia buits tan grans que feia anys que divagava buscant com tapar-los, potser perquè la connexió que sentia creia que era real. Qui sap.

Però un cop més em van enganyar. Fa dues setmanes, de nou el raig de sol em va despertar a les set del matí i, amb la mateixa celeritat que van arribar els ocells feia més d'un mes, ara havien desaparegut, i amb ells, el silenci. El trànsit s'havia tornat a convertir en la banda sonora de fons i em queia a sobre com una llosa. 

Paradoxalment, van arribar altres silencis, però dels que fereixen. D'aquells que se't claven a l'ànima i no saps com desprendre-te'n. Dels que són incomprensibles, que arriben sense cap explicació perquè cobrin sentit, dels que no tenen, aparentment, raó. Es van apagar els sons que tanta vida havien portat durant el confinament i es van reactivar els equivocats, els que volia mantenir a ratlla. 

"El Bitllet | «Perquè vull, no perquè puc», per Judit Sabaté" "Aquí no paga ni déu, per Miquel Bonet"