Cicatrius

«There is a light that never goes out» —«Hi ha una llum que mai no s'apaga»— deien The Smiths. A mi la cançó sempre m'havia agradat molt, però aquesta frase que la titulava m'enamorava, tot i que no acabava de connectar-hi plenament, no en tenia motius. Les llums que em feien falta seguien brillant. Fa poc més d'un parell d'anys, de sobte i per inaugurar de la pitjor manera el 2018, el títol d'aquest single va agafar tot el sentit del món per a mi. ​

Quan un pilar de la teva vida s'esvaeix, tot fa costa amunt. Trontollen fonaments que fins al moment creies que era impossible que desapareguessin i t'aferres als records per intentar reconstruir una fortalesa que a tu et sembla tan feble com un tros de paper.

El temps no sé si ho cura tot. De fet, no ho crec. Però t'ajuda a crear cicatrius que t'empenyen a tornar a la rutina i a viure en aquest nou món 'teu'. La pandèmia ha deixat tantes cicatrius com històries. Ens n'hem fet un fart de sentir-ne. I de la mateixa forma, els mitjans no han escatimat en cap moment a donar xifres de morts acompanyades d'un afegitó: «Recordem que no són números, són persones». Un bon missatge, sí, però que arriba tard i arriba sarcàsticament en molts nivells.

A tots se'ns va fer un nus a l'estómac quan vam ser conscients de la realitat a les residències d'avis, del tracte a la gent gran al sistema sanitari en moments de col·lapse —i no en sabem ni la meitat—, però tot això no és nou. Amb els avis tenim un problema, i greu. Veus silenciades, cansades de tota una vida lluitant, passant a l'últim esglaó per sistema en cada situació. Com a societat tenim el deure i el deute de protegir i acompanyar-los.

Les cicatrius d'aquesta pandèmia són i seran infinites, de la mateixa manera que també ho han estat els problemes que han deixat al descobert. Hi ha cops que les coses més properes semblen intangibles, és per això que ara més que mai necessitem reaccionar, sent conscients de les nostres debilitats, com a sistema i com a societat, per posar fil a l'agulla i sacsejar allò que necessita ser sacsejat.

Les pèrdues ens ajuden a agafar perspectiva a la vida. No ens conformem, fem d'aquesta buidor una fortalesa que canviï alguna de les mancances flagrants que tenim. Que de tanta tristesa, en surti una llum que mai no s'apagui.

"Cor tan negre, per Miquel Bonet" "El Bitllet | «Formatge i roselles», per Albert Oliva"