De pirates italians

No només vivim de rigor. De fet, no vivim ni de rigor, ni d’exactituds, ni de certeses. La informació fluctua ràpida i descontrolada, capritxosa o interessada, per canals diversos que ja no sabem ni d’on venen, perduts i sols. Una mena de bombardeig, un degoteig constant, multicanal, tots asservits pel consum fàcil d’uns titulars que ens sotmeten, passius i astorats, lluny de la paciència perduda, ara anhelada.

Entre el caos accelerat, els tempos de la ‘vida moderna’, pensava en el valor de la tradició oral, d’aquella inestimable realitat imprecisa, de les tardes amb els avis ‘mano a mano’ a la saleta, repassant passats i batalletes. La Guerra Civil a l’Arrabassada, el ‘Ramon Cigalero’ de Cambrils, el Tonet, dels primers taxistes amb cotxe, o les cartes del besavi Pep des de la presó d’Astorga, empresonat pels franquistes.

Ara hi queia. Temo perdre aquests espais, aquell coneixement analògic mig difús, preciosament exagerat, transformat amb els anys en històries vagues que calen profund, bonics espais d’un imaginari íntim que caldria cuidar, remarcar i repreguntar entre tardes de coc de poma i àvies, escoltant-les embadalit com malparlen de ‘tot això d’ara’ o recorden —«ai nen, això era abans, ara ha canviat molt»— aquell temps.

«Ayxendri… com mola el teu segon cognom no?», em deia ahir algú. «Si, diu mon avi que ve de pirates italians que es van enamorar de les tortosines, i s’hi van quedar», li deia jo. Ben allunyat del rigor, de cap exactitud extrema, m’abraçava de nou una pseudollegenda familiar que ni sé d’on vaig treure, però que guardo com un petit tresor. D’on ve Ayxendri, què vol dir? No ho sé del cert, i potser no cal. El que vull són més històries dels avis, dels pares, dels grans. Precisos instants on mirar-los, de sentir realment la vida, mig esborronat, d’aquella petita novel·la de cadascú, que ens fa humans.

"✏ EL BITLLET | «9 de març», per Toni Cabanillas" "EL BITLLET: 'El decret de l’oblit'"