Valtros

Ja no saps ni què, ni com, ni per què... si tots tenim de tot. Més que afortunats, benaurats de ser on som, envoltats de preocupacions banals i dels naturals disgustos que et dóna la vida. En temps d’excessos, de cabòries imperatives per trobar el detall adequat, els petits moments s’acaben elevant com el millor present en forma de temps compartit, entre bombolles fresques i una guitarra maldestre.

Papers, paperam, lluny de grans objectes inacabables i a falta d’aquell futur nét, besnét comentat, un Nadal adult s’apodera de l’atapeïda sala plena de retrobament, quasi únic, de l’espontània alegria d’aquells que se saben propers, inevitablement família, ben avinguts. El menú històric consensuat amb els anys i l’avi absent que somriu, besa i saluda, comparteixen taula amb un tal ‘Satisfyer’, els gin-tònics en ‘vaso largo’ i els disbarats de rigor.

Una olla de grills notòria entre converses creuades que reboten per les sis parets. El tió, quasi simbòlic, presideix un menjador que aglutina, ben bé un cop l’any, aquells que s’estimen i riuen, que sempre hi són, que omplen l’espai de cançons recurrents a viva veu, d’himnes familiars que ressonen sobre tres acords inexactes i colls esgolats.

Més distants d’un materialisme que espanta, els tentacles del consum revenen en un esperit més lax i conscient, més distès i agradable. L’artesania, la manufactura, allò que ja no fem servir reviu per acompanyar-nos un any més, a tots plegats, als de sempre. Mirant-vos, els senzills moments s’acaben enlairant com el millor present, en forma d’instant viscut. Abraçant fort el tòpic, proclamant-lo com a dogma final, indiscutible: ja és ben cert, el millor regal sou valtros.

"✏ EL FÒRUM | «Un brindis més», per Toni Cabanillas" "Me'n vaig"