Bregar amb la por

La por és potser l'emoció més comú a l'hora de recuperar la nostra rutina però aquesta emoció desapareixerà amb el temps
Els fantasmes de la por. | Victoria García

Ara que la pandèmia sembla bastant més controlada continuen havent-hi dubtes sobre què passarà un cop recuperem la “nova normalitat”: Podrem tornar amb normalitat a la feina? Com ens relacionarem amb la nostra gent gran? Continuarà existint perill de contagi? No saber quan podrà considerar-se tot “enllestit” generarà en un sector de la població un estat d’ansietat i estrès en la seva vida quotidiana, laboral i social. I és que el nostre sistema límbic, aquell que detecta amenaces i perills i que vetlla per la nostra supervivència, ha estat molt activat aquests últims mesos.

Biològicament estem preparats per respondre a predadors, fonamentalment fugint a refugiar-nos o (si no hi ha més remei) barallant-nos, però no per respondre a virus. Per protegir-nos d'amenaces com la del coronavirus la selecció natural ens ha dotat d'un sistema immune, que pot estar més o menys reforçat, però no d’un comportament defensiu. El nostre comportament defensiu no ha evolucionat per respondre a aquest tipus d'amenaces. Així que, tot i ser el més normal de món tenir por, la nostra amígdala no ens ajuda gaire en aquesta situació i per tant haurem de fer servir més l’escorça cerebral, en aquest cas.

Experimentar cert temor i ansietat es considera normal i fins i tot saludable. Mai hem viscut una pandèmia d’aquestes dimensions i qualsevol canvi important, fins i tot els que representen una millora (canvi d’habitatge, ascens laboral, l’arribada d’un fill…) és generador d’estrès i exigeix un període d’adaptació. Amb el confinament, els nostres mecanismes de supervivència ens han permès adaptar-nos a estar tancats, però ara que ja es comença a poder sortir, de vegades ens hem d’obligar a fer-ho perquè sentim por. La idea de reprendre la vida fora de casa, el lloc segur, pot fer aflorar la por, fenomen referit per alguns com la síndrome de la cabana. La por és potser l'emoció més comú a l'hora de recuperar la nostra rutina però aquesta emoció desapareixerà amb el temps i òbviament quan es trobi la vacuna per la Covid-19, ja que el sentiment de seguretat s’afermarà quan la població senti que la pandèmia es pot combatre.

La por a la Covid-19 és una emoció necessària i adaptativa però no es pot quedar amb nosaltres permanentment, perquè podria general bloqueig i malestar emocional, arribant fins i tot a ser invalidant. Cal ser previngut i prudent, sense alarmismes, planificar les rutines diàries que donin benestar, identificar i compartir les emocions amb persones de confiança, centrar-se en el moment present, adoptant un estil de vida més saludable i fugint dels pitjors escenaris possibles els quals reforcen les emocions negatives i provoquen l’ansietat anticipatòria.

Aquesta crisi deixarà una empremta diferent en cadascú de nosaltres. Alguns malauradament hauran patit la pèrdua d’un familiar sense poder-se acomiadar, d’altres hauran vist com s’han hagut de tancar les portes del seu negoci. Uns podran emmalaltir i precisar d’ajuda professional i d’altres en canvi en sortiran reforçats, havent desenvolupat la seva resiliència i havent assolit uns valors vitals que els porti a fer front a la vida de manera diferent.

Victoria García Masip és llicenciada en Psicologia per la UOC, té un màster universitari en psicologia clínica i de la salut per la Universitat Rovira i Virgili i un en psicoteràpia integradora, a banda d’altres formacions relacionades amb l’àmbit del Coaching, la gestió emocional, la resolució de conflictes i el mindfulness. Actualment està realitzant una tesi sobre l’addicció a les noves tecnologies.  www.victoriagarciamasip.com

Victoria García | Consulta Psicológica LAIA

"No serà estiu d'Estrella Damm" "L'empastifada sempre ha estat aquí, per Maria Climent"