Cambrils o la vida regalada (I)

Cambrils no és només un paradís del narcotràfic: també hi ha conserges pederastes i punyalades polítiques
Els confins de Cambrils, escenari de les xafarderies locals. | Ajuntament de Cambrils

Arran de l’article de la setmana passada, en què presentava la vila graciosa de Cambrils com el paradís de la producció i tràfic de drogues, he tingut algunes queixes. Protestes a la catalana, que arriben somortes i atuïdes com els espetecs de llum solar sota les fulles d’una morera. Protestes cíviques i caniculars, amb tota la intranscendència de l’estiu, que és com m’agraden les queixes. Una de les crítiques, sorprenent, es lamentava del to ‘periodístic’ del text. Una altra, en la mateixa tònica feridora, ho comparava amb una crònica de Mayka Navarro. Crec que s’hi esperaven un tractament més favorable a l’addicció i a l’economia submergida que hauria beneficiat, certament, el to general.

La resta d’esmenes, com es podia preveure, se centraven en la mala imatge que donava de la ciutat. És veritat i, com a descàrrec, em ve de gust descriure avui la part més amable de viure Cambrils, i el privilegi que suposa. Fa uns dies, estàvem daurant-nos les cuixes després d’una nit tòrrida. Preníem cafè en un punt determinat del Passeig de Ponent, just al costat del xiringuito propietat de la regidora de Turisme, en un tros de platja que s’ha netejat pertinentment després de les llevantades —no tothom ha tingut tanta sort. Ens va cridar l’atenció una terrassa —quatre taules— instal·lada a l’empostissat de fusta sobre l’arena. Feia una fila del tot il·legal i, en consonància amb la meva política de suport a la rebel·lia local, ens hi vam asseure.

Com que el propietari ens va sentir comentar la gosadia d’haver desafiat l’Ajuntament, ens ho va voler explicar. Feia mesos que ho demanava, i sentia un greuge respecte de les terrasses autoritzades. Va decidir jugar a la política dels fets consumats que, com tothom sap, en aquest país sempre ofereix resultats satisfactoris. Cada dos o tres dies la policia li recorda que ha de treure les taules, però ell assegura que no ho aconseguiran pas.

Entre altres coses i interioritats políticofamiliars, perquè a la Casa de la Vila el que els amoïna ara és que no els esclati (més) el cas de l’abusador de nens que tenen empleat com a conserge. Enrique Arce, gestor d’un grup de Facebook amb molta requesta local anomenat Cambrils en Positiu, va destapar fa poc la caixa dels trons. En un post, acusava l’alcaldessa Camí Mendoza d’hipòcrita per haver fet un pronunciament solemne contra l’agressió sexual a una noia la nit de Sant Joan però mantenir amb sou i feina el personatge en qüestió.

Van ser unes hores divertides. Primer va córrer la sentència de l’Audiència Provincial de Tarragona que el condemnava per abús sexual a una nena de dotze anys, sota el pseudònim de Román, en virtut de la llei de protecció de dades. Hores després ja corria la brama del seu nom autèntic. Un dels cognoms més característics de Cambrils —de dalt a la vila— i, com sempre passa en aquests casos, acompanyat de l’asseveració que no hi era tot i que la seva família poderosa i de pedigrí el protegia. El que no es pot negar és que, tot i que sembla que hi hauria més víctimes que no han volgut denunciar, no hi ha cap rastre d’ell a la xarxa. Exceptuant un missatge de 2010 postejat al fòrum guarderiasdebebes.com on felicita una coneguda llar d’infants cambrilenca per tenir «un tracte familiar amb els nens que trobo molt adient».

L’oposició, sobretot el PSC, s’hi va lògicament acarnissar i va forçar l’alcaldessa a explicar-se al Ple Municipal. De fet, la socialista Ana López no ha perdonat la traïció de la republicana, que no va voler reeditar el pacte de govern de l’anterior legislatura i la va canviar pel partit d’Oliver Klein, en una ràpida maniobra acordada abans de les eleccions del 2019. Per acabar-ho d’adobar, Mendoza havia posat el conserge pederasta a la Torre del Llimó, el quarter general de López quan era regidora de Promoció Econòmica, abans que la desallotgessin. Hi ha ganes de revenja i si no van amb compte, l'oasi local curull de pau social se'n pot ressentir. L’alcaldessa s’ha defensat dient que no poden allargar més la suspensió de l’interfecte mentre no hi hagi sentència ferma. Deu estar emparada de raons legals, però és una explicació que no ha convençut gaire a ningú. Se suma, a més a més, a les acusacions d’inacció que ha rebut durant tot el seguit de catàstrofes d’enguany.

S’acabi com s’acabi, mentre debatíem de tot això, em va trucar la meva amiga Montse i em va preguntar si volia musclos d’estraperlo, que ens el pujaven acabats de collir del Delta, tirats de preu. I ja em vaig oblidar de la resta. De com va anar l’operació clandestina per fer-se amb el carregament de mol·luscs en parlarem la setmana vinent, perquè m’han dit que ara els articles interessants s’han de fraccionar en dues parts (o més), per mantenir la tensió de l’amenaça. Que quedi constància, però, que també sé escriure coses boniques de Cambrils, que no tenen res a veure amb la droga. 

 

"EL BITLLET: «El millor homenatge» l'article de Laia Solanellas" "El bitllet | «Per recordar-nos una mica qui som», per Judit Sabaté"