Cap a l'escola

«Anem a l’escola caminant des de fa un temps, l’autobús és per als petits, els que porten paquet».
Nucli antic de la ciutat de Valls | Ajuntament de Valls

De vegades la mà em sua. Deixo la mà de ma germana un moment, me l’eixugo als pantalons i l’agafo altre cop, la torno a estirar perquè camini; sovint s’encanta i va poc a poc. He de tenir paciència però de vegades m’enfado una mica. Ella és petita, té amb prou feines quatre anys. Jo en tinc set, soc gran. Anem a l’escola caminant des de fa un temps, l’autobús és per als petits, els que porten paquet.

 

Primer, resseguim la tanca del col·legi Cor de Maria, on hi van nenes soles i duen un uniforme gris força lleig però una mena de mocador al cap que no està malament, fa una mica de princesa. Hi han monges, no «senyos» ni «profes». Les monges em fan una mica de por, porten creus penjant. Bah, és igual. A l’altra banda del carrer hi ha el «matadero», que d’aquí a poc temps en direm «escorxador». Per davant de la façana del cordemaria comença el Carrer de les 51 pedres, que diem naltros. En lloc de vorera de quadrets de llibreta d’escriure recte, hi ha un tros fet de lloses grosses que van molt bé per saltar, amb dos peus i a peu coix, com vulguis. Ma germana vol a peu coix i triguem molt més. Jo l’espero a que boti i he de comptar fins a 51, és clar, ella encara no hi arriba. Després ve un tros curt abans de la Muralla de Sant Antoni, que hem de creuar per enfilar les escales de la Peixateria. Ui, aquí ma germana cansoneja molt, té les cames una mica curtes, encara. A l’esquerra hi ha l’auto-escola on anirà la mare, d’aquí a un temps. A la dreta, a mitges escales, hi ha cal senyor Massoni, que és un practicant, però naltros només hi anem a fer-nos les plantilles perquè tenim els peus plans. El senyor Massoni, de tant en tant, ens mulla les plantes dels peus amb un cotó fluix ple de iode, que està molt fred i fa pessigolles, i ens diu «ara, posa els peus damunt d’aquest paper» i jo ho faig i ma germana, quan li toca, també. Llavors, queden els peus de color groc marcats al paper. I amb això ell ja sap quant de temps falta per treure’ns les plantilles.

 

Al capdamunt de les escales hi ha el carrer de la Cort. Abans de creuar-lo, a l’esquerra cau la pastisseria Santacana, amb coses molt bones a l’aparador, els caramels de Dijous Gras, les mones de sara, la xocolata. A la dreta, el forn on entrem a comprar dues coques per esmorzar. Són coques normals, amb sucre per sobre però amb una cosa important: quatre puntets fets amb crema. 12 pessetes i 12 pessetes, les porto guardades a la butxaca, justes. A l’hora del pati, agafes la coca i comences a menjar on hi ha la sucre escampada i deixes pel final els puntets de crema, que són com unes illes clavades en el mar de la coca normal. El més bo, sempre al final.

 

Buenu. Baixem avall el carrer Peixateria i deixem enrere la farmàcia Viscasilles, on anem amb la mare, de vegades i, després, ca la Mercè, la merceria de la mare del Marc i el Sergi, on ens agrada molt anar perquè tenen botons i llanes de colors, mitges per a les dones, mitjons per naltros, samarretes, mocadors, canonets de fil de cosir que semblen caixes grosses de pins Alpino. Seguim avall i passem la Laura del peix, les olives dels pares de la Carme Vidal, que és amiga nostra i del pare i la mare, i és molt guapa. Si ens veuen des de la botigues ens diuen hola o «cap a estudi, eh?» i naltros diem que sí.

 

Em torna a suar la mà. L’eixugo i torno a agafar ma germana, que ara bada, a la dreta, cap a la plaça de l’Oli, cap a la «tocineria» de la Carme, una altra Carme, on fan el pernil de piquets que ens agrada, molt més que el pernil normal rosa. Saps, no?

 

Més avall, abans d’arribar al carrer Sant Antoni, a l’esquerra hi ha la Llibreria Alt Camp, de l’Ignasi Moncunill, que és amic del pare. Quan hi vaig amb ell, el pare xerra amb el seu amic i jo remeno llibres i en trio algun i me’l compra sempre. 

 

Carrer Sant Antoni, aquí hi vam viure, jo no me’n recordo perquè tenia menys d’un any, però la mare m’ho ha ensenyat, on era casa nostra, unes finestres a dalt de tot, davant de l’església. Amb mon germana tirem avall, pel carrer dels Mossos d’Esquadra, que dona a la porta de la botiga dels pares del Miquel, que va a la meva classe. Girem a la dreta, al carrer santa Úrsula, i passem per un bar molt fosc on hi ha una senyora i sa filla que fan cafès a la gent que hi va, totes dues van en bata, darrera la barra plena d’ampolles una mica brutes. Seguim el carrer fins a la plaça de les Escudelles. A la dreta, ens queda la font del nen a damunt d’un caragol. Cap al final del carrer dels Metges, passo per davant de la porta d’on viu l’Enric, que ve a la meva classe, també. Girem a l’esquerra, carrer del Carme avall. Aquí hi va viure el pare, quan era petit, amb el padrí i la iaia. L’entrada ja sé quina és, cau a la dreta, al número 5. És una porta molt grossa, amb la gatera destapada. Ja quasi hi som, ma germana arrossega els peus i és a punt d’arrossegar la cartera per terra, que diu que li pesa. Pots pensar, només hi du la bata.

 

Ja som a la plaça del Carme. A l’església hi venia a resar la Pera, ens ho han explicat. I ho canta un que es diu Lluís Llach a una cançó que fa una veu aguda i una de greu, la del bandoler que mata gent i després li sap greu i la dels que ja són morts o a punt de morir-se. Al carrer Major hi ha una cara de la Pera, a la paret d’una casa, l’he vista, i ens han explicat que és perquè allí el van matar fa molt de temps, esquarterat.

 

Creuem el carrer de Sant Francesc, mirant bé que no vinguin cotxes. A l’esquerra hi ha la cooperativa, on van tots els tractors a dur el raïm. Fa una olor molt bona, quan treuen la brisa. El sortidor tocant a la costa de terra de la cooperativa ara està tot apriat i bonic, es veu la granota de ceràmica que treu aigua per la boca. L’estiu passat, uns homes i dones que es deien Marxa per la Llibertat i portaven banderes catalanes, van passar per aquí i la van arreglar. A la plaça del Carme, amb ma germana, anem a apretar totes les aixetes de la font dels peixos de pedra, però no surt gens d’aigua per cap broc. Saltem a dos o tres bancs de la plaça i ja està. La porta de l’escola està oberta fa estona. Entrem. Hi ha molts nens al pati de davant. Ma germana se’n va soleta cap al passadís dels petits. Al pati hi ha l’Eva, el Ramon, el Sergi, que porta l’anorac com una capa, agafat per la caputxa encastada al cap. Entrem tots al passadís corrents, qui arribi últim és un ruc.

 

"🖋 EL BITLLET | De coales i Instagram" "✏ EL BITLLET | «Perdre el tren», per Toni Cabanillas"