Cursa d'obstacles

«Som els únics autèntics pringats que hem de pagar pàrquing. Cap altre campus de la magnífica URV del Camp compta amb aquest avantatge»

He aparcat al pàrquing de la Universitat Rovira i Virgili vint minuts massa d’hora. Contemplo si entrar dins o fer allargar una estoneta més la protecció de nen-bombolla que transmet ser dins el cotxe. És una ximpleria ben grossa, qualsevol et pot veure de fora al carrer. Per alguna raó, però, l’imaginari col·lectiu ens fa creure que dins del cotxe estem al marge del món.

Ja es va veure fa temps amb el debat sobre la prohibició de fumar-hi i de fer-hi anar el telèfon i els drets que comportava la seva titularitat. He pogut comprovar que la gent realment pensa que la carrosseria protegeix de l'exposició exterior sempre que enxampo un conductor a un semàfor burxant-se el nas i queda, amb un visible sentiment de violació de la privadesa pel contacte visual, bocabadat amb la llonganissa de dit completament encastada i immòbil.

Pel retrovisor veig, en una paret llardosa de fons, unes gran anelles olímpiques envellides i deteriorades que tant podrien ser commemoratives dels Jocs del 92 com dels funestos Jocs del Mediterrani. Tot plegat, força representatiu de l’entorn on em trobo. És encomiable l’esforç que va fer l’arquitecte del Campus Catalunya per a aconseguir que s’assemblés al màxim possible a una estructura de la República Democràtica d'Alemanya. Molt realista.

El millor de tot és l’accés a la universitat. Turisme d’aventura. D’ençà que hi he de venir cada dia, duc una estampeta de la Mare de Déu de la Misericòrdia al cendrer i dic un parenostre abans de ficar la clau al contacte, mentre especulo quants conductors suïcides trobaré al tram rotonda de Les Gavarres – Campus Catalunya. Tota una fauna sociòpata amb molt poc respecte per la pròpia vida que dona un toc d’emoció a la rutina.

La prova final és l’accés al pàrquing, el gran temor dels conductors novells. Només se’n veu l’entrada de manera clara si véns de la muralla. Si vens de la Imperial Tàrraco, has de fer una maniobra amb aparença de delicte subratllat i en negreta al Codi Penal que fa caure una suor freda i pots visualitzar com et detenen els GEOs saltant d’un helicòpter. La gràcia rau en què es troba a una intersecció on només tens uns segons de pampallugues carabassa semàfor i, si s’hi fa cua, quedes travat enmig dels carrils amb altes possibilitats de morir esclafat mentre sonen mil clàxons, afegint a la ja de per si tragèdia de la mort haver-ho de fer a Tarragona.

Per acabar-ho d’adobar, tres de cada quatre dies compto conductors que envaeixen el carril d’altri i ignoren els semàfors com a filosofia de vida. Ara bé, després d’unes setmanes aprens a desxifrar qui té la intenció de cometre una infracció segons el model de cotxe, aparença, llenguatge corporal i ús dels intermitents o manca d’aquest.

Arribes a la màgica tanca i, l’enhorabona! Hauràs de pagar per a poder aparcar! Som els únics autèntics pringats, sí, pringats, amb totes les lletres i amb castellanisme inclòs —si m’ho permet, Virgili, que denota més deixadesa i és l’esperit que intento transmetre–, que hem de pagar pàrquing. Cap altre campus de la magnífica URV del Camp compta amb aquest avantatge.

Dincs igifi il bis. Ha! Audaços aquells que agafin el bus. Se n’haurien de cantar més gestes. Ja m’agradaria no haver de sortir de casa dues hores abans per a anar a la universitat que és a vint minuts. Però aquesta no és la qüestió, no em queixo del preu de la benzina, em resigno al trajecte diari, suporto la política de la DGT de repartir permisos a doll sense comprovar que el receptor és capaç de pensar i respirar alhora. Em queixo que som els únics autèntics desgraciats que hem de pagar pàrquing.

Un pàrquing amb aquelles anelles olímpiques, metàfora de la decadència que envolta la gestió pública territorial, en aquell campus que sembla un centre penitenciari per a menors, on he d’esperar vint minuts que sigui l’hora, i em veurà qui passi pel costat, perquè aquesta sensació d’aïllament al cotxe és falsa, i deurà pensar què fot aquesta aquí asseguda amb el portàtil, i PATAPAM! Em clava una patacada per darrere un pallús que no sap calcular les distàncies quan aparca. El planyo. Amb la violència amb què ha carregat, li deu haver quedat el cotxe com Crist a la creu: duc el pirul·lo del porta-bicis muntat al para-xocs.

"Titulars plens de virus, per Agnès Llorens" "L'allioli muntarà, per Miquel Bonet"