No serà estiu d'Estrella Damm

Article d'opinió d'aquest dimecres, 3 de juny de 2020
L'estiu de 2020 s'albira força diferent als anteriors. | ACN

  

 

Quan feia pocs dies que estàvem confinats a casa, encara al mes de març, quan crèiem que el confinament era, encara, un ‘divertimento’ i cavil·làvem, il·lusos, on aniríem a menjar la Mona el Dilluns de Pasqua, vaig descobrir —no recordo com— una d’aquelles cançons que, sense saber perquè, s’impregnen al cervell. És en gallec, es diu ‘Non é verán de Estrella Damm’ i la canta un grup anomenat ‘Ezetaerre’. A la pràctica us heu d’imaginar uns ‘Zoo’ a la gallega, una mica més juvenils però amb el mateix to entre festiu i reivindicatiu.

La cançó ve a reivindicar l’estiu com alguna cosa més canalla, més d’anar per casa i més abastable per tothom que els arguments dels anuncis que, des de fa deu anys, fa la coneguda marca de cervesa. Escolteu-la! Al març, quan vaig descobrir la cançoneta per casualitat, ni hi pensava, en l’estiu. Els més pessimistes creien que hauríem recuperat la normalitat per Setmana Santa. «A mitjans o finals d’abril, com a molt! No es poden permetre una aturada tan bèstia de l’economia!», pregonava la meva veïna, que també podria ser la vostra.

Però amb el pas de les setmanes, i d’aquestes fases anunciades per uns Illa i Simón convertits ja en personatges entranyables del nostre dia a dia, va quedar clar que tots els esforços se centraven en salvar, com fos, l’estiu. De la importància del turisme en la nostra economia, de la dependència d’aquest sector, de la precarietat laboral que se’n deriva i de la incapacitat dels nostres polítics per dissenyar cap estratègia a llarg termini per reconduir el pes del turisme en el nostre ‘modus vivendi’ —ja sigui a escala espanyola, catalana o ‘camptarragonina’— ja se n’ha parlat i ja n’aniran parlant els que en saben.

Avui senzillament recordo el títol d’aquella cançó que, sense voler-ho, va ser premonitòria al mes de març. No serà un estiu com als anuncis d’Estrella Damm. No serà ni tan sols com ens agrada viure’ls —l’única manera com els sabem viure— a casa nostra. Platges amb apps per saber si podem baixar-hi, terrasses minses i separades, absència de revetlles i de cultura popular, mirades malfiades rere una mascareta, calculant si hi ha un metre i mig de distància amb els nostres acompanyants, o policies de balcó dividint els caparrons que veuen entre els metres quadrats que, ells que ho saben tot, calculen que té la plaça on viuen. D’una forma de viure de carrer, de gent, d’aglomeracions i de sentir l’olor de l’aixella del veí, a un estiu fred, estrany i de distància —no només física, sinó també pel que fa a l’empatia.

Ara bé: tan bon punt siguem conscients de tot això, sobreposem-nos-hi. Si hem après a portar mascareta sense que se’ns entelin les ulleres, a teletreballar o a sentir-nos acompanyats per familiars i amics per Zoom o Facetime, algú es pensa que, a 3 de juny, ens resignarem a un estiu de segona? Si no hi ha revetlles, ja ens les farem a casa amb la distància pertinent; si la platja és plena, demà ja hi baixarem més aviat; i si no podem visitar les cales de Menorca, ja anirem al Delta, que hi baixem massa poc. Reinventem-nos! Un cop conscients que això tindrà limitacions, deixem de resignar-nos. Perquè d’oportunitats per xalar, sense grans festes ni viatges, n’hi ha moltes. I barates. I prop de casa. I és que és clar que no serà un estiu d’Estrella Damm! Però no fotem: tampoc no hem de permetre que sigui de Cruzcampo calenta.

"L'empastifada sempre ha estat aquí, per Maria Climent" "L'apartament de Cambrils, per Francesc Marco-Palau"