Màscara

A tots ens ha tocat fer alguna vegada el paperot. O ens l’han fet

La setmana passada vaig sortir a comprar amb la mascareta posada i els guants. La mascareta és casolana, va bé, però després s’ha de rentar. Me l’ha feta la dona de mon cosí, la Maria Rosa, que és cosidora, amb una roba de cotó bo, del d’abans, que ma mare i altres veïnes tenien per les calaixeres. Me n’ha fet a mi i a molta gent del poble i les ha repartit, abans que arribessin les gratuïtes a la farmàcia.

 

Doncs això, que vaig sortir a comprar algunes coses que necessitàvem per menjar. Pel camí em trobo algunes veïnes. Unes han fet trampa i han quedat per trobar-se al mercat, ni que sigui a la cua i fer una mica de safareig. M’ho expliquen pixant-se de riure i em diuen: no ho diguis a ningú. Que xalades. Em creuo amb una amiga i gairebé no ens coneixem. Ens fem un tip de riure. De lluny ens cridem: —Com esteu? cridem, —Bé, na fent  i valtros? —També nan fent. Ens acomiadem de lluny amb gestos gairebé histriònics.

De tornada cap a casa em trobo el Pere, un xic que és pintor i que viu una mica més amunt. Cada dia passa a comprar el pa a la mateixa hora. Ens saludem: —Deu Siau. —Adéu, dic jo. I ell respon: —Semblem papus. I riu. És xocant aquest home. Penso en la paraula que m’ha dit: papu. Feia molts anys que no la sentia. Recordo aquella cançó del Xesco Boix que deia «mama, he vist un papu». De fet, el Pere té tota la raó. No sé què semblem vestits així. Perquè tot això que estem passant és tan surrealista que voreja l’absurd. Gairebé el ridícul. Precisament “ridícul” és el que significa la paraula màscara, que prové de l’àrab però que arribà al català a través de l’italià “maschera”.

Aquesta setmana estic explicant el teatre romà als alumnes de 2n de batxillerat. Havíem d’anar al festival de Teatre Grecollatí a Tarragona. Cada any ens hi reunim més de dos mil alumnes de Clàssiques de Catalunya. No podrà ser. El tema, però, l’hem d’explicar igualment, ara online. Hem vist Golfus de Roma i hem llegit els Bessons de Plaute. També els he fet mirar Shakespeare in love, perquè no es pot entendre el teatre anglès sense la comèdia i la tragèdia grega. Ara que tenim més temps, us recomano fer les tres coses.

Els explico els orígens del teatre romà que es remunten a unes representacions populars, improvisades i plenes d’embolics. Els personatges són sempre els mateixos, amb nom i vestits fixos: el pappus, un vell verd i decrèpit, el maccus, el babau enamorat i el bucco, el xerraire, personatges precedents de  la Commedia dell'Arte (de l’Arlequí, el Pantaló i el Potxinel·la). 

També els explico que els actors eren sempre homes que representaven les obres amb grans màscares i sabates de taló, els coturns, com si fossin dark queens. Es vestien amb grans perruques i els personatges es movien amb molts gestos i mímica. Eren una barreja d’espectacle de ballet, acrobàcia, música i dansa, amb parts cantades alternades amb altres de parlades, entre una òpera i un teatre de text, entre una sarsuela i un kabuki japonès.

El que m’interessa, però, és dir-vos com van anomenar els romans a la màscara dels personatges d’una obra de teatre: persona. Sí, persona vol dir màscara. Així doncs una màscara i una persona són la mateixa cosa: un personatge. En quin moment es van confondre els dos termes, no se sap ben bé. 

Es diu que els estoics van ser els primers a utilitzar el nom de “persona” per referir-se als individus, per indicar que el nostre pas per la vida és com representar un paper. Ja se sap, els filòsofs. Plató continua enredant la troca amb el mite de la caverna, una metàfora del món en què els homes només som ombres en una representació sense fi, titelles mogudes pels déus.

És aquella metàfora tan repetida que la vida és un teatre, theatrum mundi. I és que si hi pensem bé, tots en fem de comèdia al llarg del dia. A tots ens ha tocat fer alguna vegada el paperot. O ens l’han fet. També a algú li hauria de caure la cara de vergonya o qui per quedar bé, ha de fingir. Qui sap si algun dia cauran totes les màscares i llavors sabrem “si lo tuyo fue puro teatro”, com cantava la Lupe als seixanta o si en el fons aquell va ser el millor paper de la nostra vida. Potser la màscara ens protegirà de més coses que d’un virus.

En un exercici de salut mental, converteixo aquest moment de la compra setmanal en un espectacle improvisat de carrer, cadascú interpretant el seu personatge, en un musical entre el Golfus de Roma i la Màscara de Jim Carrey, en què acabem tots ballant la conga amb la policia local llençant les multes a l’aire. Perquè ja és prou difícil tot plegat, volem un happy end. Per una vegada, que guanyin els romans, deixem-nos de tragèdies, avui toca comèdia: tragedy tomorrow, comedy tonight.

 

 

"Qui tingui orelles, que escolti, per Ada Klein Fortuny" "El Bitllet | «Un gos en patinet», per Laia Solanellas"