Aquí no paga ni déu

A Europa estan contentíssims perquè s'han obert de bat a bat les comportes de la despesa pública però aquí tenim una manera de gestionar preses i pantans heredada molt peculiar
Un feix de bitllets lligat amb una goma de pollastre, l'horitzó econòmic i estètic que ens espera. | Dom J

Mentre estem distrets amb la complexa metodologia de posar i treure mascaretes de l’espai públic, la vida continua igual, com cantava el bard. No m’agrada queixar-me —i això que tinc més motius per fer-ho que ningú—i, de fet, no m’agrada ni parlar, un acte que ha esdevingut, amb el llenguatge pervertit que es gasta en aquest país, la manera més efectiva de torpedinar la comunicació i no dir res. Però les persones interpreten la meva objecció de consciència fonadora com una invitació a parlar-me. La gent m’explica coses, vulgui o no.

N’hi ha que són ben estranyes i no sé gaire què fer-ne, com ara que després de la carestia de farina, s’han acabat les existències de metacrilat per fer separadors comercials. Cosa que té mèrit vivint al costat de la principal indústria química productora de polímers del sud d’Europa. També em diuen que els bancs estan aprofitant els generosos avals de l’Estat —que van ser l’única mesura urgent que va aplicar el govern espanyol més progressista de la història— per sanejar el seu passiu i que la liquiditat encara no ha arribat a la petita empresa. Aquests dos mesos de confinament s’han significat com un llimb i un interregne lucratiu per a les grans corporacions, que han aprofitat per consolidar beneficis.

Em comenten que l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat també han aprofitat els reglaments d’emergència sanitària per apujar sous i pensions, que alguna cosa havien d’obtenir de contrapartida de les tímides exempcions fiscals que han aprovat. Concessions que d’altra banda ja s’han compensat amb els anuncis de futurs increments d’IVA i IRPF o amb la pujada vergonyosa de l’impost de successions. Fa de mal dir, perquè sempre sona una mica demagògic, però també hem pogut contemplar tots l’alegria amb què han passat la reclusió el cos de treballadors públics —amb l’excepció òbvia dels sanitaris— en front de l’angoixa dels treballadors del sector privat. Gran part del funcionariat s’ha esborrat del mapa i ha gaudit d’unes merescudíssimes vacances, amb especial menció pels càrrecs autonòmics alleujats pel segrest unilateral de competències a què els ha sotmès el comandament central de l’Estat.

Hisenda i la Seguretat Social no han estat capaços ni de gestionar els cessaments d’activitat dels autònoms que, en els casos en què s’han pogut acollir a unes condicions draconianes, han hagut de tractar amb les mútues privades a qui el govern ha subcontractat la gestió dels serveis. Em diuen que no s’han cobrat els ERTOs: ni el mig mes de març, ni l’abril ni el que portem de maig. Tota la celeritat en fer arribar diners als bancs i assegurar el repartiment de dividends, es converteix en la lenta burocràcia habitual quan es tracta d’ingressar els euros als comptes corrents de la gent que ho necessita. S’hi afegeix l’esperpent de la derogació fallida de la Reforma Laboral, que faria riure si no tal. El dimecres deu de juny tindrem Festa Major: l’erari haurà d’abonar, de cop, la morterada de calés que deu als milions d’espanyols que va enviar a casa i que ha deixat incomprensiblement desatesos.

Mentrestant, la Generalitat ha posat algun pedaç. Amb comptagotes, ha engegat la repartidora. Ara uns milionets d’euros per autònoms —que es van acabar en tres dies, com les entrades del concert de Rosalia al Palau Sant Jordi—, ara dos-cents euros per a alimentació bàsica, ara uns ajuts per pagar el lloguer que per accedir-hi t’has d’aprendre un tutorial de youtube. Els ajuntaments, amb molt bona voluntat, tampoc han estat gaire més resolutius. No n’hi ha cap que s’hagi atrevit a plantar-se i a invertir superàvits en plans de reimpuls econòmic local. Alguns, veient que la pau social als carrers —insòlita fins ara, controlada mitjançant la por al contagi i la policia— se’ls en pot anar de les mans, han aprovat algun modificatiu de crèdit, perdonen alguna taxa, apliquen bons comercials de dubtosa efectivitat. Sempre, això sí, sense perdre l’ocasió d’esplaiar-se en la propaganda, que és la seva comesa principal.

M’expliquen el cas paradigmàtic de PortAventura. El cor del sector turístic tarragoní es va apressar a anunciar, amb la connivència sindical, que protegirien els seus treballadors amb l’aprovació de l’ERTO —que com sabem, no s’ha cobrat— i que, a més a més, complementarien el 70% del sou que s’havia compromès a pagar l’Estat amb un 20% a càrrec de l’empresa. A l’hora de la veritat, ni els uns ni els altres amollen ni un duro. Amb l’agreujant de la incertesa i l’absència de protecció a què s’aboca el país quan hi ha no hi hagi més pretextos per allargar l’estat d’alarma. El pròxim estiu serà una jungla i s’envien els treballadors a tallar canyes amb un matxet rovellat.

Entre tot aquest panorama, els mitjans ens ensenyen a distingir els diferents tipus de mascaretes, practiquen l’exegesi de la biografia de Woody Allen i comenten els resultats de la Bundesliga, que gràcies a déu ha tornat. Després d’un període perillós en què la informació s’estava tornant lliure i gratuïta, el tancament de les aixetes de la publicitat pública i privada ha aconseguit enguixar aquesta esquerda, amb casos de censura i autocensura que entapissen el sofà de la notícia que no fa nosa. L’any que ve només llegirem propaganda i branded content.

Em diuen tantes coses i jo escolto. I ja no sé massa què pensar. A Europa estan contentíssims perquè s'han obert de bat a bat les comportes de la despesa pública però aquí tenim una manera de gestionar preses i pantans heredada molt peculiar. Potser passarà una mica el que ha passat sempre: que uns, d’això, en sortiran enfortits i els altres, la majoria, lleparan la pols i la merda del camí. I mentrestant, per assegurar-se de què les coses siguin com han de ser, els diners van passant per dalt del cel com un núvol carregat d’aigua i aquí no paga ningú. No fos cas.

 

"El Bitllet | «Benvingut de nou, senyor Futbol», per Antonio Ramos" "Com localitzar i entrar en llocs abandonats (I), per Jaume Cardona"