Jo tinc un pessebre

Al pessebre de Castelló, tot és tan de veritat que sembla mentida.
El pessebre de Castelló. | Jordi Santacana

Un any més torna a ser Nadal. Les criatures es van fent grans i anem acumulant anys i versos, que tothom se sap més o menys de memòria. Encabat de dinar, arriba l’hora. Tothom espera el torn del més petit, que és el que fa més gràcia. Només té quatre anys. Càmeres a punt. Que si el dirà, que si no, que ves si caurà de la cadira, que més fort, que no se sent i la mare d’apuntadora, per si la memòria falla o els nervis fan de les seves. Enguany ha tornat a tocar el vers del pessebre, aquell de Ramon Muntanyola, el mossèn nostrat nascut a l’Espluga, que va ser vicari de Montbrió i rector de Salou.

 

«Jo tinc un pessebre, petit i lluent, de suro i de molsa, tot blanc de tants bens. Figures i cases d'argila i paper…»

 

Va dient amb aquella cantarella i fent sopetes amb les esses. I és impossible de no pensar en el pessebre, el teu pessebre. El  joc més bonic de Nadal, en aquells matins de pijama i caliu a casa. Anar a buscar l’escarrotxa al pinar del Lluert per fer les muntanyes; el riu de paper de plata; la neu, de polvos de talc. Baixar les capses del traster amb les figures. I la nena, posant-les totes a dormir, cada vespre i l’endemà al dematí altre cop al seu lloc. Ahh i no t’oblidis dels reixos, cada dia una mica més a prop, mentre anem comptant els dies que ens queden de vacances.

 

El vespre de Sant Esteve, tips i amb les galtes calentes de tanta sobretaula, sortim a fer un tomb. Enfilem una carretereta muntanya amunt entre el poble de Mas Boquera i Vandellòs, que fa poc més de cent anys només es podia pujar amb un carro i una mula. Per aquest camí de carrerada arribem a Castelló. Només deixar l’era de Cal Santo, ja ens trobem tres dones que renten amb l’aigua del rec; al costat, corrals amb gallines, gallines amb sabates, gallinons amb sabatons, galls d’indi, el porquet —que enguany es diu Lorena—, bocs, cabres, bens, conills i les oques al bassot. S'hi fila la llana, es carda i es pica amb bastons per fer matalassos. Les dones trenen la pauma, per fer senalles d'avellanes i cadires de boga. Si hi ha un vell que té fred, se’l fa passar a la taverna a la vora del foc, tocant l’acordió, el sac de gemecs, cantant nadales i jotes. No hi falta el caganer ni els àngels a dalt de tot del Tossalet, la muntanyeta a recer de la qual es va fer aquest poble, ara fa més de mil anys. Els més joves, que no senten gens el fred, serren un gran tronc i encenen la carbonera. Hi ha el barber, el peixater, que puja el peix de l’Ametlla, el fuster, el pintor, els forjadors, el picapedrer, l’apicultor, el forner que cou el pa al forn antic del poble, les que fan sabó i tot d’oficis fets per persones que en saben, res de teatres ni disfresses. Fins i tot el nen Jesús és de carn i óssos. Perquè sempre hi ha un nen que neix. 

 

En aquest pessebre tot és tan de veritat que sembla mentida. La gran mentida del Nadal que tots alimentem per fer-nos menys pesada la veritat del dia a dia. Cases, sense teulada, però amb la llar de foc encesa, per als que tenim sempre fred. Aquesta és la màgia del nostre Nadal, sense rens, ni neu ni éssers vestits de ratlles verdes i vermelles. Al meu pessebre hi ha el Santiago, l’artífex, causa primera i última de tot; la Carme que et ven borraines o xocolata cuita; la Tere, amb la mel de les abelles; el Santi, que juga amb les màquines obrint camins; el picapedrer de Capçanes, que fa i desfà marges i barraques de pedra seca; el Xavi i els altres que tant fan de manobres com d’electricistes; la Teresa que rega les plantes tot l’any; la Lola, l’ànega que no et pica els peus i es deixa abraçar per l’Enric, que li puja menjar a ella i a tots els altres animals; la Meri, que fa el mató amb la llet de les cabres que baixa el pastor de Rasquera; la Maite, que fa viatges amb cistellets plens de les rosquilles per a vendre, que han fet la Rosa i les altres dones a la cuina, com el codonyat i els bunyols. Ens els mengem a casa, de tornada, i tornem a sopar una mica de pa amb tomaca i escalfem la sopa de brosses o algun caneló que ha sobrat. El nen torna a dir el vers, per si cau algun centimet més i entre aplaudiments, conclou obrint els braços: «jo tinc un pessebre bonic com cap més. Bon Nadal».

 

"La casa per la teulada" "EL BITLLET | Un Nadal diferent"