Paper, tinta i COVID-19 (XXXIII): Divèrsia final

Tancat a casa en temps de coronavirus — 30 d'abril
Com un llibre obert | Skitterphoto

Quan escric aquest darrer capítol del llibre que teniu a les mans, es compten 11.694 morts als Països catalans des que l'epidèmia de COVID-19 va arribar, però sabem que en seran molts més. Portem 50 dies de confinament en formes diverses però sempre amb guants i mascaretes per sortir al carrer i desinfecció en entrar i sortir de casa. La situació continua semblant-nos increïble, o almenys inaudita, però cada cop més, alhora, normal. Hem après paraules noves i a altres que coneixíem els han canviat el significat, els manaires parlen de «nova normalitat» i els militars de «guerra». Hem vist morir gent propera i altra que no ho era tant, hem celebrat qui se n'ha sortit i tothora assistim al creixement de la por pel demà que a poc a poc ens van explicant. Hem vist odi i hem vist solidaritat i sabem que encara podem triar. Corroborem que calen sanitaris i sobre militars, que són necessaris recursos per a la sanitat i sobren soldats i armes.... però els primers reben aplaudiments i els segons, increment de les seves partides pressupostàries.
 

 

I, alhora, també hem descobert i après que aquesta situació, malgrat ens sembli estranya i increïble, no és totalment nova ni molt menys. La literatura i la creació n'han parlat, i molt, al llarg dels segles, tant que els cops que ho han fet, sobretot en llibres, no caben en aquestes pàgines, i els morts relacionats amb la creació literària i altres arts, tampoc. És per això que tanco aquí i així Paper, tinta i COVID-19, recordant breument els mil casos més que hi ha de llibres, autores i autors que s'hi han referit i, també, d'epidèmies que han deixat el gremi de qui parla escrivint minvant a cops de dalla.

Comencem per l'Apocalipsi de sant Joan, la nostra gran referència que llegíem al pati del Col·legi Antoni Vilanova a Falset en una vella Bíblia on el Josep Barres hi havia aconseguit fer un forat a la mida del paquet de tabac que hi encabia. Recordo el cavall verdós: «el nom del qui seia damunt era 'mort' i el seguia tot el regne dels morts, i van rebre autoritat sobre un quart de la terra per matar amb l'espasa, amb la fam i amb la pesta i amb les bèsties de la terra.» I el recordo perquè ens preguntàvem, aleshores, com sonava Helter Skelter i la veu que cridava «Digueu-me, digueu-me, digueu-me la vostra resposta». Però n'hi havia i n'hi ha més, moltes més:

A la novel·la La pesta de Saad al-Jadem, set homes i tres dones es confinen per intentar escapar dels efectes de l'epidèmia, que serveix com a metàfora d'una crisi política no sanitària. L'obra és un mirall del Decameró de Boccaccio, en què l'escriptor egipci converteix la reclusió en un espai on l'humor esdevé centre referencial i alhora transformador i revolucionari.

El creador de 'best-sellers' Noah Gordon, a El metge, mostra com durant l'Edat Mitjana europea en alguns indrets de Pèrsia les malalties s'intentaven combatre a partir dels coneixements procedents de l'antiguitat clàssica, mentre a Europa manava la superstició i, per tant, la ciència gairebé hi era absent del tot. Una terrible epidèmia de pesta arriba a la ciutat d'Ispahan i contra ella hi lluita el protagonista del llibre, Rob J. Cole, amb els seus companys de l'escola de metges. Philipp Stölzl en va dirigir una adaptació al cinema per al gran públic el 2013.

L'infatigable escriptor mallorquí Miquel Lòpez-Crespí és autor de la novel·la El confinament (Crònica de la pesta), escrita als anys 70 i inèdita fins fa quatre dies. A Palma arriba la pesta des d'Egipte perquè un vaixell que hi ve no guarda la quarantena. Intenten aturar-la inútilment i dones, homes i infants cauen morts pel carrer. No hi ha prou enterramorts per a tots els cadàvers i els cremen a munts a l'entrada de Ciutat, en fosses mig obertes, o bé la gent acaba morint a casa perquè ja ningú els pot anar a guarir. Totes les il·lusions desapareixen sepultades per la calç.

Els misteris de Marsella, el novel·lista naturalista francès Émile Zona parla de l'epidèmia de còlera que va patir aquella ciutat l'estiu de 1849. Ens descriu una Marsella pràcticament buida, sense gent, d'on gairebé tothom ha fugit en desbandada un cop la malaltia s'hi ha estès. Al camp, però, on han anat la majoria dels que han marxat, les diferències de classe continuen més vives que mai i mentre els rics es troben a les seves mansions d'estiueig, les dones i els homes pobres dormen al ras.

Maquiavel, poc abans de morir, escrigué un text breu amb el títol de Descripció de la pesta de Florència de l'any 1527. Tot i el títol, no es tracta de cap tractat sobre la pesta a la seva ciutat ni de cap llibre teòric, sinó d'una narració en què un passejant descriu amb ironia com són els carrers i què s'hi troba en una ciutat com Florència habitada per una multitud que pateix la pesta al segle XVI i o bé hi mor o hi espera la mort.

La quarta novel·la de Stephen King, La dansa de la mort, té com a tema central una estranya epidèmia desconeguda que s'estén pel món. Es tracta d'una arma biològica en forma de virus de la grip anomenada Projecte Blau. La seva taxa de mortalitat és del 99,4% i fa desaparèixer la major part de la població dels EUA i del món, especialment d'Europa Oriental, la desapareguda Unió Soviètica i diversos països d'Amèrica Llatina.

El geògraf i historiador reusenc Josep Iglésies també és autor de textos de creació literària. Entre aquests, n'hi ha un de 1935, Scala-Dei, en què crea diversos relats al voltant de la vida monàstica de la cartoixa prioratina. Un dels seus capítols està dedicat a la pesta i se'ns hi narra la història d'un infant a qui la seva mare porta als frares mentre està morint de pesta, un d'aquests l'intenta salvar de la malura però l'infant acaba morint i transmet la malaltia al frare, que també mor «mentre allà, sota el cingle del Montsant, la campana de la clausura tocava l'hora prima.»

El conservador, o ultraconservador, però alhora magnífic escriptor François-René de Chateaubriand, a les seves monumentals Memòries d'ultratomba, una crònica del seu temps amb ell com a centre protagonista, inclou el relat de l'epidèmia de còlera de 1831 a França, alhora que ens ofereix una introducció històrica i literària sobre la pesta mentre evoca l'epidèmia que va patir Marsella l'any 1720. Com gairebé sempre, tot en ell és excessiu.

El llibre de la Pesta, de la historiadora tarragonina Coral Cuadrada, editat per Rafael Dalmau, és l'estudi d'una societat en crisi, una societat que creu que la malaltia suposa l'arribada de la fi del Món amb la materialització dels quatre genets de l'Apocalipsi. És un llibre molt documentat, centrat en la Pesta Negra de mitjan segle XIV, que en algunes localitats va suposar la desaparició del 80 per cent de la població i, de 1340 a 1350, Europa va passar de 75 a 50 milions d'habitants.

Nou anys després del seu darrer llibre, Boccato di cardinali, l'autora col·lectiva Ofèlia Dracs va publicar Misteri de Reina, una «novel·la històrica» situada en plena renaixença valenciana, al segle XIX. Ofèlia Dracs fou un grups d'escriptores i escriptors que crearen novel·les de gèneres diversos de forma col·lectiva. Entre altres, en formaren part Joaquim Carbó, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Quim Soler, Pep Albanell, Jaume Cabré, Margarida Aritzeta i Roser Vernet. En un dels capítols de Misteri de Reina, una carta datada a Sant Pau de Fenollet i enviada al Marquès de la Sénia relata la terrible epidèmia de pesta que s'ha declarat en aquella localitat occitana inclosa tot sovint en els mapes dels Països Catalans.

«La malaltia es presentava de sobte i atacava la gent al carrer. Els ulls cremaven i es posaven vermells, la gola ronca, el ventre s'inflava... després la boca i la llengua es cobrien de bossetes plenes d'aigua irritant. L'apestat se sentia envaït per la set. Una tos seca sacsejava els malalts durant diverses hores. Després, els membres es posaven tensos i les articulacions, la pell s'esquarterava per taques vermelles i inflades que alguns anomenaven bubons i finalment els morts tenien la cara distesa i esblanqueïda amb ferides sagnants i la boca oberta com una trompa.» Així explica els efectes de la pesta Marcel Schwob en un dels contes d'El rei de la màscara d'or, en què relata la vida de dos aventurers que es fan passar per apestats diversos cops per fer de les seves, fins que la pesta real fa acte de presència.

L'any 1606, la pesta negra va somoure Londres, els teatres van ser tancats i això, que primer va ser un autèntic desastre per a escriptors com Shakespeare, que hi dedicaven la seva vida professional, després es convertí en una autèntica oportunitat. Durant la quarantena a què fou sotmesa la capital britànica, el dramaturg escrigué tres de les seves obres més destacades: El rei Lear, Macbeth i Antoni i Cleopatra.

La tuberculosi, al llarg del segle XX, fou patida per milions de persones i, entre elles, escriptors com Walter Scott, Poe, Balzac o Maupassant. Algunes, com les germanes Brontë, Novalis, Schiller, Keats, Walt Whitman, Becquer o Alfred Jarry moriren per aquesta malaltia. Gavrilo Princip era membre de Jove Bòsnia, un moviment nacionalista iugoslau d'ascendència anarquista que lluitava contra la dominació austrohongaresa. Va assassinar l'arxiduc Francesc Ferran, hereu a la corona d'Àustria, fet que serví d'excusa per iniciar la Primera Guerra Mundial. I va morir, també, a la presó com a conseqüència de la tuberculosi.

Jaume Brossa, del grup de L'Avenç, modernista innovador en la majoria dels camps de la seva vida, barrejava les seves idees catalanistes amb l'anarquisme i va morir el 1918 de grip espanyola, tal com el poeta Guillaume Apollinaire mentre estava convalescent de ferides de guerra, el pintor Gustav Klimt i Edmond Rostand, autor de Cyrano de Bergerac.

L'epidèmia de còlera de 1893 a San Petersburg fou la causa de la mort del compositor Piotr Ilitx Txaikovski, de qui s'explica que va beure aigua que sabia que estava contaminada per tal de morir. Del còlera en parlà l'anarquista Eudald Canibell a la revista La Tramontana el 14 de setembre de 1884, en un article en què feia escarni de les notícies que sobre l'epidèmia donava el Govern.

Durant la dècada dels 80 del segle XX, la sida fou una nova epidèmia que s'emportà per davant músics com Freddie Mercury i actors com Rock Hudson, però també un filòsof com Michel Foucault, autor de Vigilar i castigar: el naixement de la presó, en què dedica el capítol «Panoptisme» a explicar com el confinament era utilitzat a Europa durant el segle XIV i del qual se'n desprèn un ensenyament que caldria que analitzéssim a fons des de l'actualitat: les tècniques de la instituticó penal es transporten al cos social sencer i quan ho fan aconsegueixen els mateixos efectes que la presó.

I aquestes darreres setmanes, han mort per coronavirus l'escriptor xilè Luis Sepúlveda, el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet o el cantautor Luis Eduardo Aute, que cantava, i canta encara ara, a La bellesa en «aquest viatge cap al no res que consisteix en la certesa de trobar en la teva mirada la bellesa».

"El Penedès i les Regions Sanitàries, per Jaume Casañas" "Per una targeta moneder d'impacte social i local"