Paper, tinta i COVID-19 (III)

Tancat a casa en temps de coronavirus — 15 de març

Edgar Allan Poe, un expert en confinaments, en versió sticker. | Arxiu

«La 'Mort Roja' havia devastat llargament el país. Mai cap pesta no havia estat tan fatal ni tan repugnant. La sang era el seu Avatar i el seu segell la rojor i l'horror de la sang».

«Les taques escarlata damunt del cos i especialment damunt del rostre de la víctima eren el ban de la pesta que la tancava part defora de tot ajut i de tota simpatia dels seus proïsmes».

«Però el príncep Pròspero era feliç i intrèpid i sagaç. Quan els seus dominis estigueren mig despoblats, ell convocà a la seva presència un miler d'amics sans i de cor alegre, d'entre els cavallers i les dames de la seva cort, i amb ells es retirà a la profunda reclusió d'una de les seves abadies encastellades».

«L'abadia fou amplament proveïda. Amb unes precaucions com aquestes, els cortesans podrien desafiar el contagi. El món part defora s'arranjaria com podria».

«Fou cap a la fi del cinquè o sisè dia de la seva reclusió, i quan la pesta esplaiava més violentament la seva fúria a fora, que el príncep Pròspero obsequià els seus mil amics amb un ball de màscares de la més rara magnificència».

Set sales tenia aquell castell, cada una d'elles guarnida de forma diversa. Set i en la darrera d'elles, la cambra negra, hi havia un braser encès i un rellotge d'eben que quan tocava les hores feia callar l'orquestra de la festa amb un so «espantosament sinistre».

«La festa continuava en terbolí, fins que va començar el so de la mitjanit dalt del rellotge. I aleshores, com he dit, la música va fer un atur i les evolucions dels valsadors s'aquietaren; i hi hagué una ansiosa immobilitat de tota cosa, com abans. Però aquest cop la campana del rellotge tenia dotze cops a sonar; i així mateix succeí, per cas, que abans que els últims ecos de l'últim cop s'haguessin completament enfonsat dins el silenci, moltes persones d'aquella munió havien tingut lleure de notar la presència d'una figura coberta amb una màscara que fins aleshores no havia deturat atenció de ningú».

Són fragments originals i afegits meus per tal que entengueu un dels contes d'Edgar Allan Poe que més por em va fer quan el vaig llegir i mirar, mirar també perquè abans de llegir-lo el vaig conèixer en còmic. En una capsa de cartró que jo vaig suposar de mon cosí Jordi, a casa de ma padrina (la meva àvia per als del català de teletrès), hi havia una colla de còmics dels que ja coneixia (Zipi i Zape, Mortadel·lo...) i dos sense tapa que amb els anys vaig saber que eren Vampus. Aquesta va ser una revista de còmics de terror que va arribar a treure 77 números i publicava relats d'una altra revista nord-americana dedicada al mateix tema: Creepy, editada des de 1964 per Warren Publishing i que arribà a treure tres milions d'exemplars entre els EUA, Canadà i Anglaterra. Vampus va tancar el 1978 i la va seguir Rufus i Rufus va ser substituïda, al seu torn i a partir de 1979 publicada per Toutain Editor, per una altra revista amb el mateix nom que la nord-americana, Creepy, que jo comprava cada mes i llegia un cop rere l'altre perquè el que contenia m'apassionava.

El descobriment d'aquelles dues revistes a casa de ma padrina em va obrir un món nou i desconegut, perquè alhora que em mostrava un còmic que ja no infantil amb autors, tant guionistes com dibuixants, que encara avui em semblen esplèndids, em van apropar a una de les sensacions més estranyes, curioses i interessants que soc capaç de provocar-me a través de la imaginació, la creació o el consum de la feta per altra gent: el terror, la por irracional al desconegut.

En un d'aquests Vampus hi havia una història que em va trasbalsar durant anys, dibuixada per Tom Sutton, el primer dibuixant de Vampirella, sobre un conte d'Edgar Allan Poe: La màscara de la mort roja. Era una història de terror a partir de l'extensió d'una malaltia que no es podia aturar, una epidèmia que matava qui la tenia, però alhora era una història en què la diferències de classe esdevenien centrals. Els pobres morien a les portes del castell de Pròspero víctimes de l'epidèmia mentre al seu interior els rics gaudien d'una orgia perpètua. La venjança de classe s'esdevenia a partir d'un element sobrenatural que encara no he explicat però que esdevenia bàsic i central per entendre que, passi el que passi, al final els «dolents» paguen la seva «dolenteria» i cap d'ells no se n'escapa. Una conclusió una mica massa senzilla i poc suc però força entenedora per a qui ho vulgui entendre.

De Poe, com a conseqüència d'aquesta i moltes altres lectures, me'n vaig comprar els contes complets a Ca l'Aguiló de Falset en castellà i anys després la versió catalana també sencera que en feu Carles Riba per a Quaderns Crema per correu al Club de Lectors dels Països Catalans. És d'aquesta versió de la qual n'he extret els fragments amb què he resumit el conte. Durant anys, quan era petit, la seva lectura en còmic i el visionat de les vinyetes de Sutton em produïa una por gran, a voltes immensa. Amb l'edat, la lectura del conte em deixà de produir por però no d'inquietar-me. He de dir que no tant com La caiguda de la casa Husher o El pou i el pèndol, que continuo pensant que són dues de les històries de terror més suggeridores que mai s'han escrit.

Poe és el més europeu dels autors nord-americans, tant per temes com per escenaris de les seves obres, potser també per això és pare fundador de la literatura nord-americana i creador, sense massa intenció, d'un corrent literari centrat en el terror o, dit més encertadament, en la mort i els seus misteris, en el desconegut i el més enllà com a forma d'explicar l'ara i aquí. La seva influència poètica en autors com Baudelaire, els simbolistes i molts altres és més que evident a partir d'una obra poètica breu en què destaca el poema El corb, una profunda al·legoria sobre la mort i l'abisme separador que aquesta suposa. En català, em ressonen els «no res més» i «mai més» que Xavier Benguerel sabé traduir tan encertadament en la versió del poema, que comença dient:

«Temps ha, en una nit d’oratge, mentre exhaust, sense coratge,

meditava el text insòlit d’uns savis i arcaics papers,

vaig abaltir-me i, somorta, l’armella del picaporta

colpí d’improvís la porta del meu isolat recés».

  

 

En els nostres isolats recessos, tornar al conte de Poe és el darrer que per avui ens queda. La narració continua, enmig d'aquella orgia de festa i música, aturada per les dotze campanades del rellotge i per la presència d'una «figura coberta amb una màscara que fins aleshores no havia deturat atenció de ningú» i que no és un altre que un dels mil convidats disfressat amb una màscara que representa la Mort Roja. Davant aquesta disfressa, totes i tots els presents a la festa callaren i s'aturaren glaçats davant l'atreviment d'aquesta disfressa. I Pròspero, ple d'ira, esclatà i cridà:

«Qui gosa insultar-nos amb aquest escarni blasfem? Agafeu-lo i desemmascareu-lo».

Però ningú no ho va fer i el convidat no convidat començà un trànsit lent i segur per les set sales del castell, conquerint-les una darrere l'altra amb les seves passes. En un primer moment, no el seguí ningú, perquè ningú no gosà, però de sobte, l'irat Pròspero, davant la por dels convidats decidí esdevenir ell el valent. Perseguí l'emmascarat per les sales i l'aconseguí agafar a la darrera sala, la negra, il·luminada només per les flames del braser i la companyia del gran rellotge d'eben. Allà, intentà matar-lo amb el seu punyal però en fer-ho no trobà cos on clavar-lo i qui acabà morint fou ell, ell i la resta de convidats que s'abalançaren damunt la màscara de la mort roja i veieren, amb terror i desesperació, que no era cap convidat disfressat, que no era cap ésser humà amb màscara sinó directament, la «Mort Roja». I aquest fou el seu destí...

«I les Tenebres i la Ruïna i la Mort Roja tingueren sobre tota cosa imperi il·limitat».

 
 
 
 

"Paper, tinta i COVID-19 (II), per Jordi Martí Font" "Paper, tinta i COVID-19 (I), per Jordi Martí Font"