El trenet que ha desplaçat els avis de dues residències del Baix Penedès.

La llum al final del túnel: Usuaris de residències recuperen el contacte amb l'exterior un any després

Residències del Baix Penedès contracten un trenet perquè els avis recorrin de nou els carrers dels seus pobles

Les bones notícies arriben, a vegades, de la manera menys esperada. A Cunit i Calafell, l’esperança en aquests temps foscos de coronavirus ha vingut a dalt d’un trenet turístic, el que ha portat els avis i àvies de diferents residències a recórrer els carrers del seu poble, que feia gairebé un any que no podien veure.

La iniciativa ha estat impulsada per les residències L’Alzina de Cunit i La Palmera de Segur de Calafell, gestionades per l’Associació de Centres d’Atenció a la Dependència (ACAD). «Va sorgir com una idea de tot l’equip per celebrar que s’han començat a alleugerir les restriccions a les residències», ha explicat a TarragonaDigital la directora de L’Alzina, Íngrid Ortiz.

Recuperar el contacte amb l’exterior

Amb tota la població de les residències ja vacunada amb la segona dosi des de fa dues setmanes, el moment de recuperar el contacte amb l’exterior pels residents ha arribat, però cal fer-ho mantenint totes les precaucions. «Hem d’anar a poc a poc i no relaxar-nos, per això buscàvem la manera que els avis poguessin sortir, però sempre mantenint els grups bombolla i la distància», apunta Ortiz.

La solució va ser contractar el trenet turístic que altres anys desplaça turistes pel municipi, uns turistes que, des de fa mesos, són inexistents. El seu lloc l’han ocupat per torns, aquest dimecres 24 de febrer, els 50 residents de L’Alzina i els 30 de La Palmera, que han pogut tornar a veure els carrers dels seus pobles. El regal se’ls ha donat per sorpresa, sense avisar-los fins al moment que han hagut de sortir. «Estan molt il·lusionats, la majoria feia un any que estaven tancats», remarca Ortiz.

El trenet, sortint de la residència L'Alzina de Cunit.
Els residents feia prop d'un any que no podien sortir. | BP Diari

La brisa marítima

Els residents estan il·lusionats, però també una mica sobrepassats per l’atenció mediàtica. «Sempre és bonic veure el mar, jo vaig venir fa 60 anys de Huelva i allà també teníem moltes platges», recorda la Narcisa. Tots asseguren que estan molt contents de sortir, però els que més traspuen les seves emocions són els treballadors. Dues d’elles no poden aguantar les llàgrimes a la porta mentre el tren arrenca. Són moments en què no es pot contenir l’enorme tensió que han anat carregant a l’esquena durant molts mesos.

El trenet porta els residents per diferents zones del municipi, amb una parada al Passeig Marítim, on poden notar de nou la brisa a la cara. Durant el recorregut, són molts els veïns que saluden i aplaudeixen la comitiva. A les seves cares també es reflecteix l’esperança, el desig que escenes com aquesta siguin l’inici del final d’aquest malson que ja dura un any.

Un retrobament gens senzill

I amb tot, el retrobament dels residents amb la vida exterior no serà fàcil ni ràpid, després de tants mesos de restriccions i pors acumulades. «A ells els costarà molt aquest procés, perquè han estat tancats molt de temps», reconeix la directora del centre. Ho corrobora a aquest mitjà la psicòloga general sanitària, i col·legiada de la Delegació Territorial de Tarragona del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, Victòria López, que presta els seus serveis en un grup de residències de la tercera edat.

López avisa que la tornada a la 'nova' normalitat demanarà temps, perquè els residents «no han estat un parell de mesos tancats, sinó que aviat farà un any», i molts d'ells han experimentat «un retrocés en les relacions socials que farà que els costi molt tornar a agafar alguns hàbits». La psicòloga recorda que els avis «han estat vivint exclusivament amb la seva unitat de convivència, sense gaudir de les zones comunes, amb una manca d'interacció amb l'exterior» i visites de familiars «espaïades en el temps i de forma molt impersonal per la manca de contacte físic».

Com a resultat de tot això, aquells que patien «qualsevol mena de deteriorament se’ls ha aguditzat durant aquest temps». Alguns residents mostren «una apatia molt gran i no volen fer res, ni tan sols sortir» apunta López. Per això serà necessari una feina d´acompanyament molt important per part dels equips de professionals i «anar estimulant-los» a poc a poc en aquest procés, perquè una cosa que no han perdut «és l’esperança de tornar a veure els familiars». L’esperança de recuperar, un any després, la vida.