Exterior de l'Institut del Teatre de Barcelona

El cambrilenc Ignasi Cristià, víctima dels destapats abusos a l'Institut del Teatre

El museògraf del Baix Camp ha explicat el seu cas al diari 'Ara' | «No sabia en quina mena de presó m'havia posat», «era la «víctima perfecta», relata

Un reguitzell d’abusos de tota mena destapats en els últims dies pel diari ‘Ara’ han sacsejat el món de les arts escèniques catalanes i, particularment, l’Institut del Teatre de Barcelona. El cas de Joan Ollé, denunciat per abús i assetjament sexual ha posat al descobert pràctiques i conductes sistèmiques, una violència ancorada ben endins de la cultura i la formació teatral del nostre país. La investigació dels periodistes de l’’Ara’ permet, avui, saber-ne una mica més i descobrir les desagradables històries silenciades durant dècades, fruit de la por, la manipulació o les complicitats.

Tens Telegram? Afegeix-te gratis al canal de TarragonaDigital: les millors fotos i vídeos, les últimes hores i ara també pots comentar! CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

Encara no ens segueixes a Telegram? 📲 Forma part de la nostra comunitat! Comenta i rep les notícies més importants al moment al teu mòbil i GRATIS. Clica aquí, t'estem esperant!

Aquesta setmana, precisament, també ha transcendit el cas de l’Ignasi Cristià, un cambrilenc que va fer cap a l’Institut del Teatre quan tenia divuit anys, disposat a forjar una carrera artística i escènica, una educació dramàtica inspiradora i plena, un camí que es va truncar quan va aparèixer ‘ell’, el seu professor, un reconegut pintor i escenògraf català, quaranta anys més gran. «Ell tenia 40 anys més que jo, que era un adolescent immadur. Ell era un dels millors professors i una persona reconeguda dins la professió, i va començar a perseguir-me per tot arreu de manera evident», relata Cristià al mateix mitjà. A segon de carrera, el cambrilenc ja vivia al Masnou, a casa d’un home de 60.

La relació, normalitzada per tots

La relació entre els dos, sigui dins de l’Institut del Teatre com del món artístic, es va normalitzar de seguida a ulls de tothom. Ningú s’imaginava «en quina mena de presó m’havia posat», explica Ignasi Cristià al diari ‘Ara’. En aquell moment, a principis dels anys noranta, van conviure com a parella, establint-se una relació de poder i de lleialtat, «no me l’estimava» reconeix Cristià. El professor, precisament, li va crear un ambient de total dependència, fent-lo sentir por a perdre tot allò que ell li donava com a mestre, anul·lant-lo completament.

La «víctima perfecta»

Entrevistat per Albert Llimós i Núria Juanico, periodistes de l’’Ara’ que han destapat els escàndols, Ignasi Cristià afirma que «durant dos o tres anys no vaig tenir identitat, era invisible», fet que convertia el cambrilenc en un figurant en segon pla. En molts actes, envoltats de cercles d’amistats i professionals, el mestre ni el presentava, sempre a l’ombra del gran artista, reduït a un pur complement d’attrezzo. «Quan va veure que estava madur, em va proposar el sexe», explica Cristià, qui assegura que ell era la «víctima perfecta», l’ideal per deslligar «l’afecte del sexe», que derivarien en unes cicatrius i un dolor molt gran.

Segons apunta el mateix reportatge, la relació entre mestre i alumne va durar fins a l’estiu del 1997, uns nou anys, quan Cristià va conèixer una altra persona que li va permetre deixar enrere aquell tràngol. Deu anys després iniciava teràpia: «Estava en un pou, anava cap a l’abisme. Si no hagués fet el procés, no podria estar aquí, m’hauria autodestruït», relata. Cristià, amb el pas dels anys, ha aconseguit dir pel seu nom allò que li va passar, els fets que li van tocar viure. A l’’Ara’, l’home de Cambrils lamenta no poder mirar el mestre a la cara, mort el 2018, i dir-li el que realment pensava.

«No vull que hi hagi ningú més que faci el mateix mal»

L’abús de poder, la manipulació, la dependència, la por… van caure sobre les espatlles d’un jove de 18 anys, a qui li va costar anys, patiment i ferides deslligar-se’n. Ara, alça la veu i parla: «No vull que hi hagi ningú més que faci el mateix mal. Ha de quedar constància del que va passar per si algú s’hi veu reflectit i diu ‘això m’està passant a mi’. Jo, en el seu moment, no vaig trobar ningú», relata.