Ahir vaig anar de concert

«Que aquesta felicitat i aquesta emoció que vam sentir ahir feia mesos que no la sentíem»
El concert de Ferran Palau, el 18 de juliol, al festival Altacústic | Àngel Ullate

Ahir vaig anar de concert. Era a l'aire lliure, en una plaça preciosa que feia d'escenari. Vam fer cua a un metre i mig i vam demanar cerveses, mentre esperàvem que obrissin el recinte. Vam retrobar-nos amb l'Àngel, el Gerard, la Laia i l'Adri, que feia mesos que no ens vèiem. No ens vam poder abraçar però ens vam tocar els colzes i ens vam donar per abraçats.

I va arribar el moment d'entrar, ens van prendre la temperatura, 36,4, i ens van fer posar gel hidroalcohòlic i era molt enganxós. I «si us plau no us traieu la mascareta durant el concert, bueno vosaltres només per beure», «d'acord». Un noi col·locava la gent per ordre d'entrada i ens van fer seure a primera fila perquè estàvem tan impacients que havíem sigut dels primers en entrar. Una altra cervesa perquè la primera ja s'havia escalfat i ja comença el concert.

I vam riure amb el baixista, que és un puto crack però sempre fa unes cares que ens fan molta gràcia, en sec riu i en sec està seriós i concentrat. I em vaig girar i vaig veure que la Laia també reia, que l'Adri no l'havia vist mai i estava flipant. Asseguts de dos en dos o de tres en tres, separats els uns dels altres, ens abaixàvem la mascareta cada cop que fèiem un glop de cervesa i ens la tornàvem a apujar.

El Ferran Palau sempre tanca els ulls quan canta, però de vegades els obria i penso que potser pensava que el públic estàvem freds, perquè no ens veia com somrèiem i cantàvem sota la mascareta. Però sí, somrèiem i cantàvem i estàvem feliços com mai, com feia molts mesos que no ho estàvem. Que portàvem tancats setmanes a casa, que sí, que ja feia temps que podíem sortir i anar al bar i a la platja, però els concerts, ai els concerts, per fi.

El Ferran Palau i El Petit de Cal Eril van dir que, tal com estaven les coses, potser aquell era l'últim concert que feien i al que anàvem nosaltres. Que la situació s'està tornant a complicar i que estan atacant la cultura i criminalitzant-la com si els concerts en petit format i a l'aire lliure fossin un cau de cultiu com el metro a les vuit del matí. I jo ahir en tot moment em vaig sentir molt més segura que no pas anant al súper, en tren o en un restaurant. Que l'equació «mascareta + gel + distància = concert segur» és correcta, hòstia.

Que la cultura ens fa sentir lliures, que ens fa oblidar una mica tot això que estem vivint, ni que sigui durant noranta minuts. Que aquesta felicitat i aquesta emoció que vam sentir ahir feia mesos que no la sentíem, i era necessària per poder continuar sobrevivint a aquesta incertesa.

"6 mesos després, IQOXE segueix defugint la seva responsabilitat" "El Bitllet: «No em toqueu els temporers», article d'Oriol Lleonart Padrell"