La platja

«L’aigua, com sempre, era l’antídot a qualsevol mancança i els feia assaborir fresca la llarga espera d’uns temps incerts, d’un tancament privilegiat i estoic que s’oblidava per moments»

Algú havia parlat massa. Aquell pàrquing mig secret que els donava accés preferent a la platja era ara curullat de vehicles de tota mena, entaforats i capicues, provocant embuts quasi impossibles, entre pins atònits que rebien saturats bones dosis de CO2. La recerca de la plaça anhelada semblava impossible —«com pot ser?», es preguntaven— fins que el dringar sord d’un comandament a distància els va alegrar el migdia.

La platja, repleta, seguia impassible i esplèndida mesos després, plena de gom a gom, de nens xipollejant vora l’aigua i castells de sorra efímers. Caminant entre les dunes, la petjada de la gran ciutat es dirigia decidida cap a la suau catifa daurada i el primer pas d’un peu nu sobre l’arena els va transportar cap a passats remots i simples, estones de cel banyades d’un sol meravellós.

L’aigua, com sempre, era l’antídot a qualsevol mancança i els feia assaborir fresca la llarga espera d’uns temps incerts, d’un tancament privilegiat i estoic que s’oblidava per moments. Des del mar, el bosc lluïa renovat i plàcidament movedís i de tant en tant un tren trencava aquell sorollós silenci tan propi de l’abstracció, el relaxament i l’agradable remor constant.

Allà, entre quatre peixos transparents, paladejaven la simplicitat de l’existència, xerrant pels descosits, i es vanagloriaven d’aquell entorn elegit i predilecte, d’aquella fortuna inherent i impertorbable que tenien a dos pams de casa. Un cop més la platja, l’estimada platja, els apaivagava la pena i els bressava com una mare magnífica, plena, amb l’amor infinit de la natura, la compassió enigmàtica de la tendresa.

"El Bitllet | «Resignació contra nostàlgia», per Jordi Olària Gras" "Els nostres barrufets, per Francesc Marco-Palau"