La casa al mig del bosc

«Em pregunto què passarà el dia que el Lluís ja no pugui viure tot sol aquí, que se’n farà de la casa, qui explicarà la història d’aquest lloc»

Vaig tenir la sort de poder conèixer el Lluís a través d’unes amigues que un cap de setmana qualsevol de senderisme se’l van trobar sortint d’entre la malesa del bosc. Més ben dit, els va donar l’espant de la seva vida, ja que ningú del que la societat entèn per normal s’atreviria a viure allí, en aquell cul de món, apartat de tot i de tothom.

La llar de foc. | Jaume Cardona


Però era precisament per això que havia decidit que aquell seria l’indret on passaria els últims anys de la seva vida, i és que el Lluís no era un home com els altres, no tenia les aspiracions normals de les persones normals ni portava una vida normal i la normalitat, certament, li importava un rave.

Per rebre les visites. | Jaume Cardona

Ell era feliç enmig de la muntanya, passant la maduresa en aquella casa immensa però atrotinada al fons del bosc, sol, cultivant el seu hortet, tenint cura dels quatre conills i la dotzena de gallines que corrien com a posseïdes pel dimoni escapant dels meus passos.

La cuina. | Jaume Cardona

Miressis on miressis només hi havia bosc, verd. I el rierol transparent que creuava pel mig. A l’hort, uns tomàquets grans com préssecs d’un vermell intens i brillant. «Nen, aquests ni química ni hòsties, com els d’abans!». Un home menut i robust que venia per darrera meu m’allargava la mà enèrgicament per donar-me la benvinguda a aquell paratge remot. Era el Lluís.

La pantalla de plasma. | Jaume Cardona


Ulls brillants, somriure franc (encara no dúiem aquestes maleïdes mascaretes) i una mà que al tacte es notava mig de fusta, mig de ciment però càlida i amistosa. Em va donar un parell de copets a l’esquena —encara ara me’n ressento— i cap dintre la casa.

Un orujo de l'est enllà. | Jaume Cardona

—Nen, un orujo?


—Lluís, i vostè viu aquí sempre?


—Oh, i tant, on he de viure? Aquí hi tinc tot el que vull i el que necessito: les gallines, els conills, l’hort, aigua del riu i un sostre. “Pa què” més?


—I quant de temps fa que viu aquí tot sol?

Dormitori amb vistes a la pols. | Jaume Cardona

«Fa 55 anys vaig entrar a treballar aquí per fer-me càrrec de les vaques, que ara ja no n’hi ha. Quan els amos van morir, cap dels fills no va voler quedar-se aquí, això està molt lluny de tot arrèu! —deia movent les mans com si espantés mosques per il·lustrar que ni a est ni a oest ni rastre de centres comercials ni de domingueros amb samarretes llampants.»

La finestra és verda. | Jaume Cardona

«Així que com que per cuidar de l’hort no calia entrar a la casa vaig anar venint cada dia. Quan va morir la meva dona, vaig parlar amb els hereus que feia anys que no venien per aquí i em van deixar la clau per poder resguardar-me si un dia plovia i vaig decidir posar 4 conills i 4 gallines. Fins que va arribar el dia que aquí hi havia tanta feina i a casa tanta buidor que vaig decidir quedar-m’hi a dormir una nit, i fins avui. D’això fa 12 anys, nen».

Llum de golfa. | Jaume Cardona

Després de rebutjar tres orujos i esquivar un parell de copets amistosos més i després d’ensenyar-me i explicar-me la història de la casa en Lluís em deix fer —«nen, quan acabis em crides, marxo a l’hort!»— i em quedo sol dintre d’aquell casalot, fotografiant a plaer tots els racons del que en un altre temps era un lloc on hi van viure una família sencera, unes monges i, esporàdicament, la patrulla de la Guàrdia Civil que hi feia nit quan s’aventuraven per aquests camins de la Catalunya interior perseguint els maquis.

Lounge. | Jaume Cardona

Em pregunto què passarà el dia que el Lluís ja no pugui viure tot sol aquí, que se’n farà de la casa, qui explicarà la història d’aquest lloc, qui guardarà la memòria de totes les generacions d’una mateixa família que van fer la seva vida aquí. M’ho pregunto sempre que deixo enrere un lloc com aquest, i encara ara no he trobat resposta.

Cadira de boga. | Jaume Cardona

Jaume Cardona és fotògraf i autor del blog La Makineta del Temps

 

"️EL BITLLET | «El lloc més segur? », per Albert Fuertes" "El Bitllet | 'Expliqueu-m'ho lentament', per Laia Solanellas"