El crist de les pilotes

«La fal·lera per la pilota que rebota no és en absolut original i connecta amb la nostra ànima subversiva»
Les pistes de pàdel i tenis estan tancades, però el cuquet de la pilota sempre troba llocs on esplaiar-se. | Bogdan Glisik

Des de fa un parell de setmanes, cada dia després de dinar, un home d’uns cinquanta anys amb mascareta, més aviat alonso i panxut, baixa al pàrquing comunitari, descobert. Treu del seu garatge una pala de pàdel i una pilota, s’encara a la paret de l’edifici i la comença a castigar a pilotades, inesperadament precises i energètiques. Ara, hi ha una obra al meu carrer que ha reprès l’activitat. Els xerrics de les radials i els senyals acústics de marxa enrere de la maquinària es compassen amb la piuladissa de pardals i cotorres, que han pres el barri. Són els únics sons que s’imposen. Però a l’hora de la migdiada, ni això. Només ressona el rebot rítmic de la pilota contra el frontó improvisat.

És un barri turístic, arran de mar, i per tant no som gaires fora de temporada —ja tenim coll avall que la temporada trigarà a tornar. Vaig comentar a les xarxes socials aquest esdeveniment diari, i la companya Ariadna Escoda em va fer arribar que ella també sentia el rebot de la pilota. Vaig saber així que érem veïns —el confinament fa que descobrim fets i gent dels espais que habitem, detalls petits que en la normalitat d’abans no prestàvem atenció— i que al seu bloc només cinc dels cinquanta pisos estaven habitats. Al meu edifici som tres. Els primers dies algun veí sortia al balcó i sotjava el feréstec padelista amb la mirada inequívoca de la temptació delatora. No tant perquè posés ningú en risc d’infecció si no més aviat perquè fa ràbia que n’hi ha que puguin sortir a desfogar-se i els altres ens haguem de quedar a casa.

Però se’l veu tan feliç i esforçat en la seva rutina diària que no l’ha denunciat ningú. I em sembla bé. Pel que he observat en el meu microcosmos, és el primer acte de desobediència contra aquesta reclusió mal feta i arbitrària que compta amb el suport tàcit de la comunitat humana invisible amb qui m’ha tocat passar aquest confinament estrany. Cert és que el Dilluns de Pasqua es van afegir al trinquet particular dos parents, dos noiets que podrien ser sons fills —perquè l’estat d’alarma no ha evitat que algunes segones residències s’ocupessin— però, tot i això ningú no ha dit res. Concloc que desafiar les normes per jugar a pilota està permès.

I és una intuïció fonamentada. Des que tinc ús de raó, visc fascinat per la física del joc de pilota, dit així en general, però que s’ha anat concretant en diverses variants. La fixació en el rebot i l'etern retorn de la bola és sempre la mateixa. Des del Pong o l’Arkanoid en la dimensió virtual dels videojocs, passant pel ping-pong, el pàdel o les pales de platja, les mítiques retransmissions de pilota basca a la Tele5 primigènia del Cacao Maravillao o les de pilota valenciana a l’enyorat Canal 9 on vaig aprendre a venerar a Paco Cabanes, el Genovès. Qualsevol d’aquestes manifestacions cinètiques m’hipnotitzen a l’instant. Sense oblidar, és clar, la sublimació artística definitiva del moment màgic de l’impacte i rebot de la pilota que és el noble deport del tenis i el seu apòstol Roger Federer

Abans que la codifiqués David Foster Wallace, la sospita que darrere del rebots rítmics de la pilota contra una paret o contra un altre oponent —de fet, el mur també és un oponent, molt sovint un mateix— hi ha alguna cosa més —sigui una dimensió mística o un desafiament a l’autoritat terrenal, que són els dos vessants complementaris de la religió— se m’ha fet amb els anys corpòria i quantificable. Si una cosa trobo a faltar tancat a casa és la sensació inigualable de tallar l’aire amb la raqueta, de revés a una mà, tot imprimint a la bola l’efecte de retrocés. L’única manera que tenim de traslladar a l’àmbit físic i al moviment del cos l’angoixa mental de no poder retrocedir a un temps en què tot era més fàcil i més amable. La pilota —i la forma esfèrica ja és indicador de sacralitat— també és una manera de lligar l'esperit a la terra.

Descobreixo en una ponència del savi riudomenc Eugeni Perea, inclosa en un opuscle d’homenatge a un altre savi, Ramon Amigó, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans i la Fundació Privada Reddis, que aquesta fal·lera per la pilota que rebota no és en absolut original i que, en canvi, sí que connecta amb la nostra ànima subversiva. El text de Perea, titulat El joc de pilota al Camp de Tarragona (s. XV-XX) vol ser una aproximació local a una monografia extensa de la pràctica d’aquest esport al Principat i, sobretot, de la desaparició gairebé sobtada dels trinquets catalans. No sé si es va arribar a escriure aquest llibre, però en poques pàgines sorprèn el nivell d’arrelament dels jocs de pilota en la majoria de ciutats i pobles del Camp, amb profusió de documentació històrica.

De fet, l’autor no s’estranya d’aquesta popularitat. Cita les Meditacions de Marc Aureli, del segle II, on ja se’n parla. Cita els Diàlegs de Plató, on Sòcrates explica com es fabrica una pilota de trinquet de la mateixa manera que encara les manufacturaven basters i sabaters de la Conca de Barberà, amb retalls de pell, dos mil·lennis després. Fins i tot, Perea fa un comentari iconogràfic sobre els Cristos de la Pilota, ja que existeix una llegenda segons la qual Jesucrist va fer d’àrbitre en un partit. Cosa que, us hi poseu com us hi poseu és sensacional i, a més a més explica el caràcter sagrat del fet de jugar a jocs de pilota i que, durant molts segles, l’Església tingués el monopoli d’organitzar els partits.

Més encara, la pilota se’ns apareix com una constant de la nostra civilització i com gairebé un emblema europeu, donada l’estesa popularitat d’aquest esport (o grup d’esports) a tot el continent i durant tants anys. Curiosament, segons s’intueix en el text, el final sobtat de la dèria general per la pilota, detectat a finals del XIX en nuclis urbans i després de la Guerra en sectors rurals, apunta a una doble culpabilitat: per una banda el futbol i els esports reglamentats pels britànics, que s’escampen víricament per tot el món a inicis del segle XX. I per l’altra la dessecularització i la concentració del poder a mans dels estats i les ciutats en detriment de l’Església. La ingent quantitat de terminologia que ha deixat rastre als documents ens parla d’una pràctica molt comuna i habitual, era el principal oci outdoor que teníem i l'esbarjo destacat dels nois i hòmens en edat de pràctica física.

El joc es distingia entre dues variants genèriques: el llarg, on la pilota es tirava de contrincant a contrincant com en el tenis i el ple, on intervenia una paret que va evolucionar en frontons o trinquets. En tots els casos, es podia impactar amb la mà o amb pales de diferent factura. Això va suposar el principi de la fi. Els pilotaris armats amb pales sembraven el caos a les ciutats. Les pilotes sense control trencaven finestres, provocaven accidents i ferien vianants. Quan es penjaven als terrats de les cases, els jugadors envaïen les propietats per recuperar-les i malmetien edificis i mobiliari. Els partits ocupaven qualsevol espai urbà —com Sampras i Agassi en aquell conegut anunci de Nike— i dificultaven el comerç, l’ordre públic i la vida quotidiana. A més, mentre jugaven, ningú no treballava. La pilota era una manifestació social plenament antisistema. D’aquí que, a poc a poc, les partides van derivar-se fora muralles, encabat vora els camps, els horts i les rieres, fins que van ser foragitats de les ciutats.

Vull pensar que tota aquesta afició genètica no s’ha perdut i que ha rebrotat, acotada, en clubs de tenis i pàdel, encara que ara no hi puguem accedir. De trinquets ja no ens en queden. Cada tarda, quan el meu veí surt a castigar la paret del pàrquing em dic: «ja tenim aquí el crist de les pilotes». I me’l miro amb admiració —i una mica d’enveja, jo no goso fer-ho—, perquè el seu valor i el seu sacrifici és digne de tot elogi. A la seva manera, colpejant la pilota contra el mur protesta contra les restriccions arbitràries del poder i ens empeny a no ser dòcils. És una esca de la revolució. Com Jesucrist, ha baixat del cel a jugar per tots nosaltres.

 

"Les bruixes i les revoltes, per Xènia Bussé" "Ull, que arriba el bon temps"