Un pla general del Parc Tabaris, ara en procés d'enderroc

Parc Tabaris, un enderroc sentimental

La intervenció projectada en el pla FEDER, que pretén renovar els eixos principals de Coma-ruga, aixecant la Plaça Germans Trilles i enderrocant el Parc Tabaris, ha causat gran controvèrsia i indignació entre els veïns

«El món és l'arxiu il·limitat de si mateix»
Judith Schalansky, Inventari de coses perdudes

Sempre es diu de Barcelona que és una ciutat "molt cosmopolita".


Una de les coses que més em va sobtar quan vaig arribar a Barcelona, a punt d'iniciar un període universitari que prometia grans emocions, començant per l'excursió de set hores perduda entre trens de rodalia que m'hi va dur sola per primera vegada, va ser l’avidesa de canvi.


Hi havia a Barcelona una mena de pressa per ser a l'avantguarda de tot que em fascinava: la ciutadania hi vivia famolenca de canvis, de modernització, d'internacionalització. Demanava ser moderna, en una renovació constant, mentre el poble de què jo venia contestava de manera reaccionària davant la més minúscula alteració.


Com sempre, he tornat al poble per passar-hi l'estiu.


Aquesta temporada ha estat ben diferent en una platja que viu d'un turisme que no ha acabat d'arribar, que ha presenciat com els seus comerços i hotels no podien obrir les portes i que, per acabar-ho d'adobar, ha vist el seu paisatge brutalment alterat per l'inici d'unes obres que han enderrocat, de mica en mica, tot el centre de la vila al llarg de més de vuit mesos.

 

A principis d'any es varen adjudicar, finalment, les obres d'un pla FEDER que fa anys que s'anunciava, discutia i posposava.
Els veïns i veïnes desitjosos de renovació en una Coma-ruga cada vegada més deteriorada per la poca inversió que s'hi ha destinat des de l'Ajuntament de El Vendrell en les darreres legislatures, són els primers qui, començades les obres, han posat el crit al cel.


La intervenció projectada en el pla FEDER, que pretén renovar els eixos principals de Coma-ruga, aixecant la Plaça Germans Trilles i enderrocant el Parc Tabaris, ha causat gran controvèrsia i indignació entre els veïns així com entre els qui vénen a passar-hi la temporada d'estiu i han trobat aquest petit espai, que consideren també casa seva, sumit en el caos.



Els qui heu estat alguna vegada a Coma-ruga, de ben segur heu passat una tarda al Parc Tabaris: saltant als llits elàstics, veient girar embadalits els cotxets de fira de l'atracció que semblava que pogués centrifugar o buscant el proper objectiu a esclafar a la pista d'autos de xoc.


Molts de vosaltres, inclús, hi haureu tornat amb el nebot, la germana petita o la vostra canalla al cap dels anys, per veure'ls repetir, entre desordre i desori infantil, els mateixos gests i contestar-hi amb les mateixes rialles. Probablement, haureu hagut de criar la paciència que els pares o germans varen criar amb vosaltres quan us hi duien i refusàveu marxar, iniciant una negociació eterna que es tanca amb el pacte de fer servir l'última fitxa vermella i rodona i guardar la resta per l'endemà.

Aquest és el cas d'un bon amic que estiueja al meu poble i que, quan em va veure al juny, no em va parlar pas de confinament ni de pandèmia, sinó de l'enderroc del Parc Tabaris, que és una atrocitat i un despropòsit, tot repetint el mateix discurs indignat, sulfurat i nostàlgic que s’havia repetit durant els mesos anteriors a cada cantonada de Coma-ruga.

Una indignació que, inexplicablement, comparteixo, en una postura tant absurda com contradictòria, ja que sóc una més dels qui demanen canvis i millores pel poble. Un canvis que s’acomplirien, segons estipula el full de ruta del pla FEDER, buscant preservar la memòria històrica i rehabilitar l'antic edifici del Parc Tabaris, que conté una piscina i un mural de Santiago Padrós.

Així doncs, em pregunto, mentre analitzo la resposta irracional, humana, que tenim tots davant la polvorització del parc, on rau el vertader problema.

La resposta la trobo en Joan-Carles Mèlich i la manera com narra l'experiència de la pèrdua quan planteja la humanitat com una suma d'éssers finits que té un aspecte estructural en comú: la pèrdua.


Els éssers humans busquem la nostra identitat en la cosa immutable, una identitat que, com a animals memorístics, fundem a partir del record, que no és més que l'experiència dels altres: altres espais, altres persones, altres distàncies, altres objectes. Altres que, a més, perdem de manera constant: viure és aprendre a perdre i convertir-se així, com planteja Mèlich, en un ésser d'absències.

Puc identificar, doncs, la nostàlgia en els ulls del meu amic com un enyor de si mateix: el dol que travessava, la ràbia, poc tenia a veure amb el parc sinó que remetia a allò que ell havia estat en aquell parc, els dolços moments de felicitat infantil que havien estat arrasats per excavadores i tractors.


En els pobles hi predomina una dependència del fet passat que a les grans ciutats no té lloc perquè els espais que s'habiten a les grans urbs difícilment se saturen d'experiències i d'història i no vehiculen un sentiment d'identificació tan fort, de vegades tan estrident, com el que s'arriba a generar en una petita vila.


Alguna cosa s'havia esfondrat també dins ell quan, en perdre aquell espai tenyit d’ingenuïtat, havia hagut de deixar anar la resta de coses innòcues.


La pèrdua de la innocència i l'entrada al món marcial materialitzada en un munt de runes al bell mig de casa seva.

De moment, doncs, a Coma-ruga seguim passejant i mirant els operaris amb desconfiança, com ànecs als qui han ensorrat la closca i deixat dormint al ras. I sembla que va per llarg.


Igual que el meu amic molts hem vist com, en la desolació del terreny on hi havia la màquina de núvols de sucre i la taquilla que també distribuïa bosses de pipes pelades, també s'hi esvaïa una part de natres, fent-se un mer record que diu que créixer és aprendre a abraçar un present que ja sempre serà una mena d'absència.


Comentaris
Peter
Espero que la nueva urbanización no cambiara demasiado la imagen nostálgica que pueden tener los vecinos de Coma-ruga. A cabo de las obras, será más fácil relacionarse con el nuevo entorno y lo que queda del antiguo.