ÚLTIMA HORA

Catalunya acollirà 60 migrants de l'Aquarius

Fantasies, viatges i d'altres orgues

«La vie est ondoyante» diu Pla, citant i transformant a plaer una frase dels Essais de Montaigne (l'homme est ondoyant s'hi diu en veritat, però tant se val), a Soler Serrano en una entrevista al programa A fondo.  I és així, eminentment ondulant, com recordo el món que l’Abel Ferrater creà a les afores de la Selva, a la Rasa. Al voltant d’aquella casa tot ho era d’ondulant. Fins hi tot la casa mateixa. Pels anàrquics jardins que l’envoltaven es multiplicaven les escultures i d'altres intervencions artístiques amb superfícies fantàsticament amorfes i curvilínies fetes majoritàriament de guix i de vidre encastat (sobretot culs d’ampolla de vi o de cava, no ho recordo clarament) i també de ferro colat, fustes i tot allò que l'artista trobava més a mà. Com els arbres, com les plantes i els arbustos que hi creixien al voltant tot hi ondulava, orgànicament i lliure. 

 

Avui en dia de tot això en queda ben poc. La casa, malauradament també feta quasi tota de guix, va haver de ser enderrocada per l'evident perill d'esfondrament i no haver de lamentar que algun dels seus fragments, tot hi no tenir cantons angulosos i ser —efectivament— ondulant, caigués sobre el cap d’algun futur passejant quan es construí la nova escola i el nou institut sobre els terrenys que l’Abel donà al poble en herència. Aquell era, com deia, un món de fantasia desfermada, d'alta efervescència imaginativa, que ara dorm, velat i vaporós com els somnis més profunds, sota els murs de formigó armat i els patis de ciment que envolten els quadriformes edificis escolars. Només la bassa resta, silent i solitària, al bell mig del jardí, i també algun que altre arc decoratiu i despistat que sobresurt entre la ben dominada verdesca del nou jardí. Una bassa escropulosament neta, ara, quan abans era tota plena de llot i de tortugues, de vida (que diriem si fòssim poetes).

 

L’última imatge que guardo al magí de l’Abel Ferrater fou una visita que férem, fa bastants anys ja, el meu pare i jo a aquesta finca de la Rasa. Al passar per davant de la casa ens rebé, del gran finestral del segon pis estant, a grans crits: «fora! marxeu! deixeu-me en pau!». Això sí, no recordo que ens etzibés ni cap exabrupte ni cap renec. Ens havia confós, ràpidament ens en vam adonar, amb algun dels grups d’impresentables vàndals adolescents que dia sí i dia també visitaven aquells paratges per entretenir-se aixafant el que hi trobaven i martiritzant també una estona els gats i els gossos, numerosíssims, que acompanyaven al ja vell artista. L’estudi d'estil californià que l’Abel s’havia construït enllà del camí, d'un lluminòs i immaculat blanc, estava ja des de feia anys completament devastat degut a que l'artista no hi podia anar, impedit pel pes dels anys. Moltes de les escultures, mutilades, ja eren més pròximes a una ruïna, a unes deixalles, que a cap altra cosa, i els vidres dels culs d'ampolla sembraven perillosament els diferents estatges i quadrants del boscós jardí convertint-lo en un camp de mines per a mans, peus i rodes de bicicleta. Els últims anys de la seva vida l'Abel visqué sol i envoltat de molts gats i gossos que anaven, lliures com ho havia estat ell mateix uns anys abans, amunt i avall de l’edifici i del terreny. Avui en dia tenir molts gats i viure en solitud és un binomi d'allò més inseparable i força habitual. En això, potser, també fou un avançat a la seva època. 

 

L'Abel Ferrater, d'ulls blaus rutilants, va nèixer massa aviat —l'any disset del segle passat— en un poble, la Selva del Camp, on encara cuejava, segur i espès com el fum dels cigars dels antres i els cafés, el segle dinou. Un poble clos en si mateix com una nou, amb «els carrers estrets i les cases apinyades» com «un ramat de bens quan en dia d'oratge fragorós s'afuen en rodona i s'immobilitzen en apilotament inerme de llana», que diu Puig i Ferreter a El cercle màgic, una vileta encongida «al recer d'una muntanya per abrigar-se del nord gelat que durant l'hivern fa xisclar els arbres de desesperació i entumeix les aigües als recs». Així, com a tots, el clima influí fortament en el caràcter del noi, que a més, era orfe de mare. De ben jove somnià en fugir d'aquell context i per desentumir-se'n començà a pintar i, sobretot, a fotografiar. Als anys cinquanta se n'anà a Mèxic i allí va entrar en contacte amb la colònia catalana que a ultramar havia trobat un recer en l'obligat exili. Les seves primeres pintures poden inscriure's en el realisme poètic i lluminós d'un Sorolla, per exemple. Un naturalisme a vessar de nostàlgia pel paisatge de la seva infància, d'on tant havia volgut fugir, confirmant així el niu de contradiccions que som els humans (de vida ineluctablement ondulant). Amb el temps, sempre inquiet, començà a innovar i a experimentar, primer amb el fang i desprès amb el vidre, amb motius que, vistos avui, poden recordar vagament el nostre art romànic. Viatjà també pels Estats Units, on vengué moltes obres, ja molt influït pel surrealisme, encara molt de moda en aquella època. Ell mateix explicava, qui sap si més o menys delirant, que n'havia venut al matrimoni Kennedy i a Gary Cooper. Uns anys més tard, degut a la mort del seu pare, tornà a la Selva i començà a transformar el vell mas familiar en aquell espai oníric d'ondulacions de guix, vidre, metall i un llarg etcètera de materials del qual al principi us parlava. L'ambient encara en aquell temps tancat i mediocre del poble el convertí a marxes forçades en un personatge solitari. La gent, a més, el veia com un excèntric (no sense raó: a voltes es passejava en el seu descapotable —vermell, per descomptat— acompanyat d'alguns dels seus inseparables dàlmates) i la seva obra, definitivament centrada en la pintura i l'escultura, es tornà també closa i hermètica, simbòlica: lliris d'un blanc puríssim, insectes de tot tipus, les reixes i les bombolles que encerclen i empresonen l'artista que observa sempre a través de gruixudes cortines, el tauler d'escacs... Tot ho arreplegava i qualsevol material era digne de formar part de les seves creacions. Creixia al seu voltant l'ombra amarga de la síndrome de Diògenes. Morí l'agost del noranta-nou a vuitanta-dos anys. 

 

De petit, com que ma mare fou regidora de l'ajuntament del poble durant una legislatura, a vegades podia moure’m lliurement per les entranyes de la casa de la vila. Amunt i avall, com els gats i els gossos de l’Abel. Recordo que a les golfes —suposo que encara hi deuen ser— hi vaig veure apilades moltes de les obres que l'Abel havia pintat després del seu retorn a la Selva. Certament són unes peces sorprenents, però, ai las, abusen de tal manera d’una —diguem-ne així, per entendre'ns— «inspiració daliniana» que les fan de difícil i delicadíssima consistència estètica, tot i el seu mèrit.

   

L’Abel, sempre fidel a la seva vital llibertat, malgrat —com a tots— la seva vida havia estat una ondulació constant —endavant i endarrera, amunt i avall com el Dragon Khan, ara cap aquí i ara cap allà, inexorable ping-pong— fou un personatge exemplar. Els terrenys de la Rasa els donà al poble i ara, com us deia, hi ha una escola que porta el seu nom i un institut de secundària. També deixà els diners necessàris, o més o menys, per a donar de nou un orgue a la parròquia selvatana (l'històric havia estat destruït en el terrabastall de barrabassades que fou la guerra del 36). He sentit dir que aquesta última voluntat no agradà gaire a certa gent del consistori local: «donar diners a l'Esglèsia, on s'és vist!», però, com tantes coses d'aquestes que hom classifica sota l'epítet «de poble», no puc assegurar que sigui ni certa ni falsa. Ara, però —i això sí que és ben cert, tangible i oïble—, a la Selva hi tenim un orgue sensacional i modern i regularment s'hi fa un cicle de música per a l'instrument d'una volada remarcable. 

 

En resum: l'Abel moldejà amb fantasia la matèria artística i la seva pròpia vida i donà allò aconseguit al poble, als nens i als joves, a la comunitat, en forma de terrenys, diners i idees, moltes idees. Ondulà sense treva tota superfície possible, real o figurada. Pla, en l'entrevista amb Soler Serrano, també diu que el nom del programa —A fondo— li sembla una pedant imbecil·litat, doncs el més profund i important es troba sempre en la superfície.  




Comentaris

envia el comentari