Aviat farà un any que vaig fer la selectivitat. Hi vaig arribar amb una mica de mal de panxeta, perquè els nervis sempre hi són i passen factura. Però al final tot bé. Un pur tràmit, amb cirereta inclosa i un futur professional –el de periodista, en el meu cas– no gaire esperançador. Llàstima, no?
Com que d’aquí poques setmanes una nova fornada d’estudiants anirà a examinar-se de vuit exàmens d’una tacada, he decidit, pobrets, dedicar-los un article. Més aviat ho faig per animar-los una mica, perquè caminin enèrgics, no vagin de ventre tan sovint i mengin més. Que estudiïn, si volen, però no tant, que tampoc els hi va la vida.
La solució és prendre-s’ho en calma: relaxar les espatlles, el cap, posar l’esquena recta i no creuar les cames. I que evitin escoltar música, sisplau. Que no vagin a la biblioteca, que allà estudiant no s’hi aprèn gens: sempre hi ha algú que parla, que fa soroll amb el puto tap del boli o que comença a remenar-se els forats del nas com si hi busqués bolets. A casa sempre hi falta gent! La clau és fer callar el pare i la mare (prou de picabaralles!) i escarmentar el teu germà que porta vint-i-quatre hores jugant a la plei: té volum dels altaveus a tot drap i crida a un Messi virtual que és curt de gambals.
Un cop ben col·locadets, a recitar el monòleg! Ep, i que ningú rigui; va molt bé això de parlar a la paret. Al veí potser no li farà gaire gràcia, però el primer és el primer. Que ara toca història? Doncs a recitar la reforma agrària de la Segona República! Lite? Doncs a parlar de la ironia de Calders. Sense complexos! El més interessant de tot plegat no és la nota que t’enviïn dues setmanes després, sinó el que en treus. La sele no està bé. El que mola és el curs acadèmic.
Segon de batxillerat és una experiència vital enorme. Quan el vaig cursar jo estava a la merda. Els meus amics també estaven a la merda. Els amics dels meus amics també estaven a la merda. Els amics dels amics dels meus amics, que també feien batxillerat, estaven a la merda. Tothom s’enduia les mans al cap després de cada examen i les col·locava a l’estómac abans de començar-ne un. Perquè ganes de vomitar, de vegades, se’n tenien.
Però que ningú s’alarmi ni pateixi. La clau de tot plegat és fer-ho bé tot el curs i repassar una miqueta per la sele. Jo ho vaig fer així i em va sortir bé. No em penedeixo de les males notes que hi vaig treure, i les bones no m’enorgulleixen especialment. El que està bé és acabar l’any tenint una opinió més sòlida sobre el franquisme, conèixer les proeses de la Mercè Rodoreda, les obres de Sòfocles, els vicis del Robert Mapplethorpe, el
present simple, els filòsofs, la Celestina i les varietats dialectals. I em penso que no em deixo cap assignatura. Ja sabeu que s’ha de fer content a tothom...