He posat una demanda judicial a Ridley Scott, director de
Blade Runner (1982) perquè m'ha plagiat un monòleg.
Els padawans més cinèfils el reconeixeran de seguida: pertany a una de les escenes finals de la pel·lícula i és pronunciat pel súper-replicant
Roy Batty, interpretat per Rutger Hauer (RIP), davant de l'altre replicant (ui, spoiler ?!)
Rick Deckard, interpretat per Harrison Ford:
“Jo he vist coses que els humans mai no creuríeu:
Atacar naus de guerra en flames més enllà d'Orió.
He vist raigs C brillar en l'obscuritat, prop de la Porta de Tannhäuser...
Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja.
És hora de morir.”
Com ja fa temps que sabeu tots, provinc de la Terra Doble i tinc la facultat de viatjar en el temps. Per tant, l'any 1980 ja vaig escriure el monòleg que llegireu a continuació. Va ser publicat en el
Diario de Barcelona (6 de juny, pàgina 24) amb el commovedor títol de
Tears in rain.
Per altra banda i per entendre-ho tot una mica més bé, us remeto al meu anterior article
Una paràbola de la Terra Doble, publicat aquí el 20 de febrer de 2019:
https://www.naciodigital.cat/baixmontseny/opinio/19167/parabola/terra/doble
Els protagonistes d'aquesta escena són, per un costat, en Paolus Kiatedralen, líder del partit PIJEMOS (esquerra radical) i, per l'altre, en Peeter Kraftchen, líder del PSIR = Partido Socialista Institucional y Revolucionario (centre-esquerra socialdemòcrata).
Parla en Paolus i diu això:
“Jo he vist coses que els burgesos mai no creuríeu:
Atacar gent independentista i pacífica més enllà de Juliana.
He vist el rei del Pachequistán brillar en l'obscuritat, prop de la Porta del Sol, negant amb el braç el nou Front Popular que havíem de formar nosaltres dos...
Tots aquests moments es perdran en les eleccions, com llàgrimes en la pluja.
És hora de plegar.”
Com podeu comprovar l'estructura és gairebé idèntica, però el sentit del meu monòleg és altament superior i molt més significatiu.
Passem a analitzar-ho breument:
- El d’Scott és simplement el monòleg d’un replicant gairebé humà que no té por de morir, però que vol donar molta importància a la seva vida. Foteses.
- El meu té molt més calat, perquè no implica una vida, sinó moltes. La idea d'un pacte entre les esquerres pot modificar moltes vides (cap al bé o cap al mal) i especialment una: la del rei, que hauria de fotre el camp. Per altra banda, tornem a eleccions i haurem d'assumir el resultat i, sobre tot, el cost moral i econòmic d'aquestes (uns 140 milions d'euros: xavalla de no res).
Sí, ja sé allò que em direu... Quin sentit tenia publicar això l'any 1980? Resposta: va ser un dels meus primers intents per modificar la nostra història però no va funcionar, ho reconec. L'article va passar completament desapercebut i res no va canviar perquè també va ser incomprès pels qui van tenir el plaer de llegir-lo.
Però el més important de tot és que em servirà per demostrar que aquest malvat de l'Scott m'ha copiat.
Suposo i espero que guanyaré el judici. O potser dependrà molt del jutge/jutgessa que em toqui i de la seva severa-sincera imparcialitat? O tot seran imaginacions meves?
P.S.
Si aquest article us sembla una falòrnia (que ho és) heu de pensar que per la Xarxa corren molts artefactes lingüístics i/o literaris que situen don Quijote en fumadors d'opi, a Vlad Dracul fent cua a l'INEM, a Tirant lo Blanc com el cap d'algun càrtel de la droga a l'estat de Sinaloa, al protagonista del
Lazarillo de Tormes com un jove marquès de la contrada de la Marina Alta i, fins i tot, a Jesús el Crist treballant de cambrer en algun prostíbul del port de la ciutat de Brest.
Inefables mostres d'imaginació humana.