PREVISIÓ MÉTEO

Diumenge amb núvols i alguns ruixats febles que marxaran ràpidament a la tarda

Guinjoan, terra i llum

«Encara és temps de somiar?

—Encara!»

(Màrius Torres)

 

El mestre Guinjoan és el compositor de la llum. De la nostra llum. De la llum de la Mediterrània. De la nostra llum. De la llum del Camp de Tarragona. El mestre Guinjoan és de Riudoms, com Gaudí, i és el compositor de la llum i també de la terra. Abans que res, de la terra. Compositor, sobretot, però també moltes coses més. Joan Guinjoan, de nom amb sonoritats gairebé palindròmiques, fou abans de bones a primeres, empès per les circumstàncies, treballador de la terra en el mas familiar. Fou també, uns anys, pianista de bar musical i tot tipus d'oficis, més alts o més baixos, relacionats amb la música: «ja ho he dit a tot arreu. Jo m'he guanyat la vida amb la música per fer la meva música. I aquí no hi ha cap concessió ni hi ha res. Jo del que estic més content és d'haver fet la meva música, he arribat on he arribat i he fet el que he pogut. I ja està. Mai cap concessió».

 

Aprengué a fer música amb l'acordió. Un acordió comprat inicialment per a un cosí seu que, per desinterès o per manca de temps, no va arribar mai a posar-hi les mans. Personatge polièdric, Guinjoan, també és una figura molt important per al món musical del nostre país per un altre paper de l'auca: el de divulgador. Un divulgador de la nova música. Com Boulez. Però no un Boulez com el de França, el d'Europa, sinó un de fet a la nostra justa mida, universal des de la veritat dels seus orígens, sempre tocant de peus a terra. Durant la seva joventut fou músic, sí, però mentrestant seguí fent de pagès: «la terra... què m'ha ensenyat a mi? M'ha ensenyat moltes coses, això potser ho he anat veient més tard. Però una de les coses gràcies a la qual jo he tirat endavant ha estat la tenacitat, ser tossut. Jo no he estat mai un compositor privilegiat, no he estat mai un intèrpret d'allò dels niños prodigio ni res, mai. A mi m'ha costat molt tot. Molt. Em va costar molt ja el piano, perquè a més havia d'anar a llaurar. Però jo feia concerts. I als vint-i-quatre anys encara vaig tornar a començar, a París, a estudiar piano de nou, perquè vaig veure que allí hi havia una tècnica molt bona que aquí no me l'havien ensenyat. Jo era tossut. Doncs això és gràcies a la terra».

 

La terra, abans que res, també com a font d'inspiració de les primeres flamarades de la imaginació. Ell mateix ens ho diu i així està recollit —com els fragments anterior i el que vindrà després d'aquest altre— en el llibre Joan Guinjoan, íntim editat pel CERAP de Riudoms (i que us recomano): «a partir d'aquí hi pot haver totes aquelles coses que recordo amb tanta gratitud: la quietud d'aquells moments que senties cantar les cigales i estaves sol (...) o quan anàvem a parar rateres per als ocells. Tot això són coses de la terra». Perquè l'artista beu de tot allò que veu, de tot allò que l'envolta, de tot allò que li passa pel davant i creu que n'ha de dir alguna cosa.

 

Ja he dit que Guinjoan és de Riudoms. Com Gaudí. Perquè avui em va bé que Gaudí sigui de Riudoms. Justament amb l'arquitecte hagué de veure-se-les, de lluitar a cor que vols, contra un llibret d'una carrincloneria llepada i xaró a més no poder en una òpera. No ha de ser gens fàcil posar música a diàlegs com ara: «—L'estructura! —L'ornament! —Ai, l'estructura! —Ai, l'ornament!». D'aquesta òpera, Gaudí, això sí, les parts corals són memorables així com el Trencadís simfònic. I ja que estem de ple en la seva música cal dir que la seva obra pianística, veritable corpus, perdurarà, segur. Ha escrit per al piano un feix d'obres mestres. Des de Jondo fins a Verbum (genoma in musica) o el Dígraf. De l'obra simfònica ja hem remarcat el Trencadís però també cal citar els títols Ab origine, Trama, Pantonal, la tercera simfonia (dedicada al Sincrotró Alba) i la recent, tan recent que es va estrenar ara fa uns mesos i el nostre compositor ja compta amb vuitanta-cinc anys, Fiat Lux, que com diuen els versos d'Antoni Clapés són: «cadències d'una música extrema/ escampada per l'univers del misteri». Perquè, a poc a poc però de manera ferma i decidida, la seva música s'ha elevat de la terra a llum però convertint-se, sense entotsolar-se, en una llum que il·lumina la terra.

 

La ciència, com a misteri, com a suggeridora de poesia, ha estat sempre molt present en el treball del compositor. La ciència hi circula, per la seva música, junt amb reminiscències del seu estimat Maurice Ravel o una melodia sentida en les processons de Setmana Santa al seu poble. És autor també d'un meravellós Concert per a violí, de la divertidíssima El diari (on es llegeix literalment un diari amb els resultats esportius i els anuncis de coses diverses inclosos) i del poderós Homenaje a Carmen Amaya per a sis percussionistes. Fins i tot les obres menys ambicioses, com ara l'obra per a petit conjunt instrumental GIC 1979, sonen a gran música.

 

Guinjoan s'ha definit sempre com a «un compositor del Mare Nostrum amb mentalitat cartesiana». I és cert. És cert, en part. La seva música sempre és precisa i concisa, tant en la seva construcció com en la seva percepció però sempre hi domina, planejant-hi suaument per sobre, un esperit eminentment lliure i feliç, arcàdic. Potser el procediment compositiu parteix de les idees del dodecafonisme convertit en una mena de serialisme sui generis però aquest mai es veu agarbat pel pur joc combinatori o la fredor dels càlculs. Ans el contrari, hi domina el ritme. Perquè, com diuen els versos de Màrius Torres, que musicà Guinjoan per a cor mixt, qui escriu música, qui escriu, sobretot ha de somiar. Somiar un món per somiar-se a un mateix.

 

Guinjoan és el compositor de la llum i de la terra. De la nostra llum i de la nostra terra. És el nostre compositor. «Quan m'han preguntat d'on vinc i cap a on vaig, la resposta ha estat: vaig a retrobar-me, buscant cada vegada més les meves arrels d'autòcton recalcitrant amb la humilitat d'origen lligada indissolublement a la realitat de cada moment». I així segueix. Uns quants versos més endavant, Màrius Torres, conclou: «encara és hora de cantar: —Encara!».  




Comentaris

envia el comentari