Els flamencs

Dos flamencs — Foto: Cedida

 

Ha estat un any ornitològicament complicat. Les darreres setmanes s’han vist estols de flamencs sobrevolant el cel de Cambrils. Es podria tractar d’un moviment migratori més o menys acordat amb els cicles naturals, però els albiraments produïts —a Vilafortuny, al Parc del Pescador o a dalt al nucli antic del poble— són estranys. Grups reduïts, d’una dotzena d’individus, les ales rosades batudes en la fosca, ara cap al sud-oest, ara cap al nord. De mar a terra i sant tornem-hi. Van i venen, com si més que una migració fos un comboi de transportistes. He trucat a l’Institut Català d’Ornitologia i em confirmen que sí, que és època migratòria per als flamencs, però no em saben donar cap solta sobre les maniobres sospitoses sobre Cambrils. M’expliquen que en aquestes latituds nostres els flamencs només estan adaptats al Delta de l’Ebre i a la Camarga occitana —que és el punt més septentrional on arriben. De vegades, fan parada i fonda a l’estany de la Torre d’en Dolça, a la Pineda. Cap hipòtesi al respecte d’aquests esquadrons de reconeixement. 

 

 

Ha aparegut un cartell al pont de la riera, per allà on passa la via del tren que parteix Cambrils en dos. Habitualment s’hi pengen —i s’hi treuen— llaços grocs, convocatòries de trobades de harleys o anuncis de què Fran i Toñi es casen amb la promesa deliqüescent d’un bodorrio. Avui hi ha un tros de roba blanca i en cos imperial, guixat: FI DE TERME. A sota a la dreta, un aclariment en forma de hashtag: #SócVilera. Fa prou temps que sóc cambrilenc adoptat perquè no em sorprengui. Certament, pot ser que la facècia tingui a veure amb la Festa Major del Camí però no és menys cert que hi ha un conflicte de fons, enterrat, silenciat. És bo que poc a poc surtin les dissensions entre cambrilencs i es combati la fal·làcia inveterada que ens parla d’un «sol poble».  

 

Cambrils no és un sol poble. En són com a mínim dos. Un a dalt, pagès i un altre baix a mar, pescador. Gosaria afirmar, fins i tot, que no només es tracta d’una diferència cultural: són d’ètnies diferents. Els mariners són gent sardònica, que caminen un pèl estrafets, alguns encara descalços de casa al pòsit. Els pagesos són més refetots, amb una ingenuïtat impostada i la mirada bovina. Els de dalt intenten aparentar més del que són i els de baix fan veure que són uns arreplegats. Al llarg dels anys, han intentat dissimular la fractura nacional amb les argúcies més diverses. Casant-se entre ells, fomentant una mobilitat insana entre barris i folcloritzant la diferència. He vist com dissenyaven un joc de taula anomenat Vileros i Mariners o com en la proppassada Festa Major des de la Vila impulsaven un Ball Parlat on marits de dalt i mullers de baix —o viceversa— s’escarnien amb pretesa gràcia. És inútil negar l’escletxa quan, a més a més, tenim la rasa de la via del tren que la fa tan gràfica. 

 

No s’ha parlat gaire d’un tema fonamental. Amb l’ensulsiada del pujolisme caldria fer una reflexió. Ara que s’ha demostrat que Jordi Pujol ens va engalipar al respecte de la seva honorabilitat hauríem d’escatir també si ens va enredar en la seva teranyina d’idees nacionals confuses. Hem donat per fet que el seu dogma màxim, aquell que afirmava que els catalans érem un sol poble i que per poc sincers que siguem amb nosaltres mateixos ens adonarem que ens va aconseguir inculcar, té una justificació sociològica. Quan és bastant probable que fos enunciat per un càlcul purament polític. I ara em direu que és clar que és així, però fa poc, en segons quins àmbits no ho semblava pas. Molts hem viscut convençuts que sí, que érem tots una mateixa cosa uniforme i barrejada en un totum revolutum, com si fos un esplèndid guirigall caòtic i un model miraculós de convivència espontània. Una estesa magmàtica de flamencs en una maresma, aguantant-se sobre una pota sola i fent veure que no estan a punt de caure. Ara, quan la gent ha perdut, després de tant de temps, la por d’expressar-se, hem començat a veure clar que era una altra tàctica evasiva del règim, per eludir la gestió d’una diferència que no està escrit enlloc que hagi de ser perniciosa per ningú. És una por que no ens tocava i un altre abús al que vam ser sotmesos gairebé sense ser-ne conscients. 

 

Els pols es desgelen, els camps magnètics es desmarxen i les bésties de ploma van tot boges. Volen els flamencs per sobre de Cambrils i com que ningú me’n sap donar cap solta ho de buscar per internet: FLAMENCOS SIGNIFICADO. Es veu que tatuar-se'l, als Estats Units, és vist com un senyal xaró; aquí en podríem trobar, potser, entre les pells bronzejades del casament de la Toñi i el Fran. Per als egipcis, em continua explicant Google, eren representacions del déu Ra. En totes les cultures, però, un flamenc és símbol de canvi, d’il·lusió i de novetat. Una promesa d’alliberament. Fins i tot hi llegeixo: «si usted ve un flamenco o si aparece en sus sueños, entonces debe ser una advertencia para que usted se deshaga de todas las cosas negativas de su vida.»