ATENCIÓ

Quatre anys de presó per instigar a la prostitució a dues menors a Tarragona

NOVETATS

Els patinets elèctrics hauran de circular per la calçada a Tarragona

Les dones del Mas Miró

Mas Miró, a Mont-roig del Camp — Foto: Meritxell Blay

 

 

 

Mas Miró, Mont-roig del Camp, 8 d'octubre de 2018

S'acaba la temporada. És dilluns i és tancat. Però hi ha feina al mas. El mestral ha netejat el cel i les muntanyes i fa un dia radiant. Fresc, però amb una llum càlida. Em poso darrere d'un marc gegant i buit que enquadra la masia real, la de veritat, no la que es conserva a la National Gallery de Washington. Faig una fotografia. Hi vaig ser el dia de la inauguració, però era de nit quan el Mas Miró es va obrir a l'abril. Observo la masia a poc a poc i la vaig comparant amb la pintura: el mas, el porxo, la casa dels masovers, el paller i la bassa al fons. Tot continua al seu lloc. D'un blanc gairebé escèptic. Buit. Sense animals. Hi trobo a faltar la dona que renta a la bassa. Per això he vingut.

 

Ningú no sap qui és la dona que renta a la batedora amb la ferrada o ferrala com diuen a Mont-roig. La Rosita Gual de Montbrió assegura que és sa mare. Algunes dones de Mont-roig han fantasiat amb el mite de ser les protagonistes del quadre. Però fins ara ningú no ho havia assegurat amb tanta determinació. La Rosita m'explica la història: sa mare vivia amb la família Miró al Passatge del Crèdit de Barcelona a l'hivern i, quan venien al mas, ella també venia amb els senyors. Feia les feines de casa, rentava la roba i feia el menjar. Es deia Rosario Pallarès Homedes. Es va enamorar d'un jardiner del mas, Josep Bargalló Bages. Es van casar a l'oratori de la finca i Joan Miró va fer d'escolanet. La Rosita recorda que tenia una fotografia, però l'ha perdut.

 

Fins ara ningú no es creia aquesta història. No hi havia cap prova. Només la paraula, que en els temps que corren ja no és cap prova. Quan li vaig explicar a l'Elena Juncosa, la directora de la Fundació Mas Miró, es va sorprendre molt. Avui hem quedat al mas. Ha revisat el seu seu treball Mas Miró. Aportaciones documentales a uno de los espacios creativos de Joan Miró, que va ser guardonat l’any 2011 amb el premi Pilar Juncosa d’Investigació de la Fundació Pilar i Joan Miró de Mallorca. Després de remenar molt ha trobat una carta de la mare del pintor a son fill on surt la Rosario. Ha pogut posar cognoms —i rostre— a aquest nom, que li havia cridat l’atenció. La carta diu així:

 

Barcelona, 10 de gener del 1926

«Estimadíssim fill: contenta de les teves bones noves i de que la Rosario et cuidi be, la pots fer venir tots els dies que vulguis, menja força fruites i ous per beure per referte de la vida agitada de Paris i descansa força perque els dies que eres aqui no tingueres temps de reposar i ara ho pots fer. Ja tens totes les teves coses arreglades i tambe tot lo que dius. Jo crec que mes val que estiguis al mas, que anar al poble a divertir-te pero naturalment hi ha gent que no ho pot arribar à comprendre. (…) Dona expressions a tots i diras a Rosario que quan tindrem de venir ja la avisarem. Fins aviat, mentres una bona abraçada de la teva mare Dolores. La teva germana molt bé.»

 

A la col·lecció de l ‘Epistolari Català Joan Miró 1911-1945, amb unes 488 cartes no hi surt, la de la Rosario. És una carta domèstica, íntima. Una carta d'una mare que pateix per son fill. No és l'única dona que hi havia al mas, ni l'única que patia per ell. Adelaida Castellnou també era com una mare per a ell:

 

Mont-roig, 2 octubre de 1921. A Josep Francesc Ràfols.

«Dintre poc marxa la meva família. Jo quedaré sol al Mas fins que acabi lo que estic fent, per anarme'n desseguida a París. Actualment estic fent pràctiques de ménage i cuina. Per més que tindré una masovera que em cuidarà sempre és bo sapiguer fer tot això. Cregueu que es molt divertit aprendre a fer un ou ferrat i sapiguer fer el llit!»

 

La masovera a qui es referia era Adelaida. La va pintar amb un conill a la mà i amb uns peus enormes, perquè era una dona que tocava de peus a terra. A sa filla, la Consol Boquera també la va pintar en un altre quadre que va anomenarLa Vaileta. Masoveres, mares, dones valentes. Rosario era òrfena de mare i pare va baixar de Terol amb el fardellet cap a Barcelona, per a servir. Es va quedar vídua dues vegades i se'n va casar tres. Es guanyava la vida fent sabó moll i rentant per les cases. La Consol sabia el que era treballar la terra a les fredes muntanyes de Vandellòs. Va baixar de Masboquera; pelava conills i esquarterava gallines amb precisió gairebé quirúrgica, mentre la canalla jugava pel mas. No els queien els anells, si és que en tenien. Ara l'Elena feineja pel mas amb Converse i americana.També és una dona valenta.

 

Els jardiners arreglen les plantes. Hi ha un tractor que llaura entre els ametllers acabats de plantar. Al costat hi ha una parada de xilis. M'explica que és un experiment, que també hi ha garrofers i horta, esclar, però que han apostat pels xilis perquè tenen una floració molt bonica i són bianuals. Supervisa els encarregats del manteniment, que poleixen la porta de l'entrada del mas. Atèn el telèfon i a mi. Com les altres masoveres també té i tindrà bona cura del mas. Les més de 5.000 visites d'aquesta temporada d'estiu bé que ho confirmen. Potser caldrà ensenyar a la canalla el paper d'aquestes dones, que haurien pogut ser les nostres àvies i besàvies. Més enllà d'anar al mercat cantant l'olailà, les masoveres treballaven al mas, quan el mas era l'única manera de guanyar-se la vida aquí, al camp. Potser aviat també els haurem d'ensenyar què és un mas. Sempre podrem anar al Mas Miró per recordar-ho. Perquè aquí en aquest matí d'octubre sembla que el temps s'hi hagi aturat. A la primera carta que Miró escriu des de Mont-roig diu:

 

Mont-roig, 21 de juliol de 1915. A Lola Anglada

«Em trobo en aquesta terra de foc i mar blau. Déu l’ha fet ben formós aquest país del camp de Tarragona...»

 

S'entèn. I s'entèn que hi fos tan feliç com quan li deia a Francesc Trabal:

«Per la meva banda us asseguro que on jo sóc més feliç és a Catalunya, a Mont-roig, que és on crec que és més Catalunya; el pur català crec que és Tarragona. Sóc molt més feliç anant en sweter i bevent en porró entre els pagesos de Mont-roig que no pas a París entre duquesses en grans palaus i amb smoking. Tota la meva obra és concebuda a Mont-roig, tot el que he fet a París és concebut a Mont-roig, mai pensant en París, que detesto.»