Les idees del bomber

Eugeni d'Ors, un tio important. També a Reus. — Foto: Patrimoni de la Generalitat de Catalunya

 

 

 

Torno a l’escenari del delicte. Fa un parell de setmanes, en aquesta mateixa sala d’actes hi tenia lloc la inauguració del curs del Centre de Lectura de la Consellera de Cultura de la Generalitat que vaig glossar en xistosa crònica i per la qual se’m va etiquetar d’enemic públic. En privat i sense donar la cara, evidentment, que es com es fan les coses a Reus i per extensió a Catalunya. Espero alguna salafarda dels capitostos de la institució però només rebo alguna mirada tènue de regany silent i mesurat. És més, fins i tot una amable lectora em crida per confessar-me una incomoditat semblant a la meva aquell dia de la luctuosa actuació melòdica de la Laura. En dic així perquè és com l’anomenen els seus fans, així com a Ovidi Montllor els seus admiradors més vers sempre n’hem dit l’Ovidi

 

Per si de cas, m’amago al mateix racó i començo a prendre notes. Com que avui s’hi fa un acte cultural de veritat a la sala som quatre gats, que és l’habitual. Confluència interessant. Obrador Edèndum de Santa Coloma de Queralt, una editorial semifriqui que publica llibres humanístics i filosòfics o que tradueix l’obra llatina de Ramon Llull. Temes populars, vaja. La comanda Elena de la Cruz Vergari que porta un text inèdit d’Eugeni d’Ors en català, curat per Víctor Pérez Flores i presentat avui per una patum catalanocòsica com l’eminent Josep Murgades. És segurament l’aparició orsiana més important a Reus des de 1939, quan Eugeni d’Ors es va plantar al Mercadal vestit de falangista. 

 

És una anècdota que s’ha explicat molt, de Francesc Pujols a Fontana Tarrats, però que sempre ve de gust rememorar. La deriva feixista d’Ors va despertar al país, durant molts anys, una barreja de por i xala circense. Gros com era, es vestia amb la camisa blava, la boina vermella i el corretjam marcial per desfilar al costat dels vencedors i guanyar-se el favor franquista, que no estava exempt de suspicàcies envers dels que canviaven de vorera. Devia fer efecte. Un home de la seva finor intel·lectual fent de mamporrero del Règim i vestit d’uniforme. A Reus, va voler saludar a Pau Font de Rubinat, homenot burgès-catalanista que concitava respecte transversal, i a aquest no li va donar la gana de tornar-li la salutació. Ors es va exclamar, en castellà esclar: «Pero Don Pablo! Que soy Eugenio d’Ors!» al que l’octogenari venerable va respondre: «Dispenseu, vestit de bombero no us havia reconegut». 

 

La facècia va córrer com la pólvora al bàndol dels vençuts, que li tenien ganes. Des que la Mancomunitat que l’havia encimbellat com a jove promesa noucentista el va centrifugar —per estafador— del nucli de la cultura catalana, ridiculitzar Eugeni d’Ors es va convertir en un esport nacional. Al qual va contribuir significativament amb la seva supèrbia, frivolitat i pallassada. Va ser un gran actiu en la unitat intel·lectual catalana. Es troba a faltar ara un boc expiatori de la mateixa potència i traïció—potser perquè no queda gaire cosa que trair, de fet. Fos com fos, m’assabento avui a la presentació del llibre Els fenòmens de l’atenció, amb certa sorpresa, que el vessant xarlatà d’Ors ja li venia de ben jove. 

 

El llibre són unes conferències de l’intel·lectual català sobre psicologia. Sí, psicologia. Josep Murgades, en un esforç saberut i encomiable i en un amena dissertació trufada de ves fricatives sonores —cosa que a 2018 infon respecte— hi troba molts dels motius recurrents en l’obra d’Eugeni d’Ors, a qui té molt apamat. En destaca idees com ara la importància de la ritualitat o una formulació prematura de l’estructuralisme, en la predilecció que tenia Ors en els opòsits complementaris i el dualisme a l’hora d’explicar el món. Ja. Ja sé que no s’entén res. Murgades va fer servir, per explicar-se, la llegenda de la mort d’Arquimedes de Siracusa. Es conta que quan els romans van superar el setge de la ciutat siciliana defensat pels ginys del científic grec van anar directament a pelar-lo. Però Arquimedes estava absort en els seus experiments i no va fugir, tot i estar avisat. Què el va matar, l’excés d’atenció (en la seva feina) o l’excés de distracció (de la seva vida)? Doncs aquesta pregunta és el mètode estructuralista, com lo del gat d’Schrodinger però sense memes d’internet, i és la dialèctica que plantejava Ors. 

 

El problema és que sabia molt de filosofia i del mètode científic però de psicologia no en tenia ni puta idea. Prat de la Riba envia Eugeni d’Ors a tombar per Europa perquè s’amari dels nous mètodes i especialitats científiques. Escriu les conferències el 1909, no té ni trenta anys. Són peces orals, d’intenció didàctica i amb rigor discutible. Plagia un autor americà, les seves tesis són supèrflues, ven fum i fa trampes. No té valor científic —té el mèrit de voler transmetre la nova passió per la ciència del tombant de segle i de voler esmenar la manca d’una tradició catalana— més enllà del simulacre d’algú que està parlant d’una nova ciència, en un idioma en què no es parla de ciència. Victor Pérez, l’editor del text, arriba a afirmar que és una obra de teatre, una performance destinada a impressionar la concurrència i justificar l’estada a París un cop tornat a Barcelona. Amb tot això, les conferències acaben prefigurant, en comptes d’un tractat de psicologia, una mena de sociologia científica post-moderna (l'últim adjectiu el poso jo). 

 

Caram, el tio. En el pròxim cicle de reivindicació d’Eugeni d’Ors —com que és una qüestió cíclica de la cultura catalana i ara estem en fase de regressió deu estar a punt de caure— el tindrem en compte, a més de com a codificador del noucentisme, com a ideòleg del processisme. Mentrestant, agraïm al savis les ensenyances. I preguem per un excés de distracció, que en l’era de les fake news és el mateix que estar molt pendent de tot.