PORTADES

Les portades d'avui dimarts, 22 de gener

Ou ferrat

Un ou ferrat fet amb massa poc oli. — Foto: Cedida

 
L’any 1972, Groucho Marx deia, a propòsit del llibre de memòries que acabava de publicar (Groucho i jo, Columna, 2002) que, abans d’escriure’l, li va passar pel cap escriure un llibre de cuina amb receptes tipus Com preparar una torrada o Cafè instantani, i que havia sospesat, seriosament, d’afegir un ou ferrat a la portada, pel mateix preu, amb el raonament que moltes persones que odien la literatura però adoren els ous ferrats l’haguessin comprat. I ho reblava dient que moltes coses que d’entrada semblaven disbarats, han esdevingut contribucions substancials al benestar de la humanitat. Jo, he seguit aquesta reflexió fins al punt de pervertir-la i transformar-la en un és necessari fer coses absurdes i sovint sense sentit. O, encara més: si fas coses desbaratades, tot el que hi giri al voltant donarà peu a una sèrie d’escenaris on tot allò normal no ho serà; on caldrà pensar d’una altra manera; on caldrà entendre les coses sota un altre paradigma. I, tot seguint aquest axioma, em trobo escrivint aquest article i comprometent-me a escriure’n més, de manera regular.
 
 
I estic convençut que res del que pugui dir esdevindrà una contribució substancial al benestar de la humanitat. Que tot allò que arribi a dir ja haurà estat dit en algun altre lloc d’una manera més clara, entenedora i pràctica per part d’opinadors, blogueres, youtubers i tuitaires. Però, com em podria haver resistit a posar els meus petits testos florits sense cap utilitat en aquesta finestra? Les coses inútils són tan temptadores! Una SmartTV (oxímoron), per exemple, o votar la PACMA. Porto molts dies pensant en el primer article, sobre què parlar, on posar la lupa amb la màxima sinceritat, quina qüestió vull posar sobre la taula… però cada 15 minuts trobo un tema més apropiat, esborro el que he escrit i torno a començar. Fer una cosa inútil és més complicat del que sembla.
 

Potser no us ho heu plantejat mai, però quan llegiu un article, sovint hi ha, a sota, com en alguns quadres, un llenç amb una altra pintura sobre la qual s’hi ha plasmat la definitiva. Vet aquí algunes idees al voltant de les quals he escrit unes línies abans d’aquestes que esteu llegint: Per què la paraula Naranjito crea un marc mental en el que es relaciona tothom qui vam néixer el 82 amb la idea d’Espanya? O bé: Les frases PASSA’M LA PEBRE; T’HO INGRESSO A LA COMPTA CORRENT o A QUÈ OLORA AIXÒ?, si fossin un ganivet, fins a quina profunditat s’enfonsarien en la carn de les persones que estimem la llengua?Oun tema encetat per Quim Monzó fa molts anys en una entrevista: La literatura catalana està tocada de mort des de Les Homilies d’Organyà? Calma, de tot això, també en parlarem més endavant. I el meu ou ferrat serà que, la gent a qui no li agradi el que escric, sempre podrà utilitzar-ho en contra meu: sóc un gran receptor d’hòsties fetes de material propi.

 

Com que ja portem mig article i he d’anar tancant, us confessaré que només tenia una cosa clara abans de posar-m’hi: no hi ha res més fútil que presentar-se a l’audiència. I tot i així, cal fer-ho. Si no ho fas, corres el risc que t’arribin a creure, que considerin seriosament allò que dius pel simple fet que aparegui publicat en algun lloc. I crec que no és ben bé així: allò important és aconseguir que quan et llegeixin, et creguin. Però que ho facin malgrat haver-te donat a conèixer. El truc consisteix a desarmar l’audiència d’excuses perquè si es dona el cas que després de mostrar un suport explícit a les teves paraules es demostra que no tenen cap base, sentit o credibilitat, tu puguis dir: mira, jo ja et vaig avisar.

 

Aquí va, doncs, la meva carta de presentació, banal i certa: estimo les actituds poc convencionals, les persones que s’arrisquen, l’estètica de la tecnologia dels 80, els losers, la música d’Alex Kidd, els contes curts, la gent que em fa veure que m’equivoco, la literatura europea de l’Est, les novel·les de Vonnegut, l’humor i la ciència-ficció, els ulls, menjar i la poesia. Andrew Bird, John Scofield, Bob Dylan, PJ Harvey, Xesco Boix, i Eugenio. I les baldanes. Sóc estellesià, blaibonetenc, carleshacmorier, prevertiaire i montypythonès. L’única sèrie que he vist quan estava de moda ha estat El príncipe de Bel-Air. La meva pel·lícula preferida és, probablement, The life aquatic i, a Barcelona, Bill Murray em va regalar un xiclet mastegat. He estat dos cops número 1 de l’APM. Una vegada, a Ucraïna, uns crancs de riu en mal estat em van provocar diarrea i, abans de començar el recital, em vaig presentar a l’audiència que només parlava ucraïnès, en català, dient que feia 5 minuts que havia anat al vàter, que portava dos dies cagant-me viu i que podia passar que m’ho fes a sobre si recitava algun vers amb una mica massa d’intensitat, i el traductor va haver d’inventar-se tota la presentació sobre la marxa entre rialles i estupefacció. Faig de veu en off del jurat en un concurs de TV i ràdio. Durant una temporada em vaig guanyar la vida inventant jeroglífics. He publicat poesia, un llibre de jocs lingüístics, contes curts, algun article i, ara, escric (ja ho veus) a TarragonaDigital.com. Tinc un grup de música: Recitals a domicili, amb qui fèiem (oh, sorpresa!) recitals a domicili a canvi del sopar, i amb qui acabem d’estrenar una versió de Coral Romput. El meu gat es diu Típpex. Sóc del Delta de l’Ebre i em dic Eduard Carmona. Ah! I només una cosa de les que he explicat no és certa. En fi, jo ja t’he avisat.




Comentaris
Noemi Navarro
Mel, com sempre!

envia el comentari