Una història d'amor amb Tarragona

Imatge d'arxiu del barri del Serrallo. Foto: Cedida

 

Em passo el dia parlant amb polítics, escoltant notícies polítiques i analitzant informació política. El panorama polític convida a posar-se a córrer i no parar fins a Tombouctou però bé, algú ha de parlar de política encara que no siguin bons temps per la lírica. Vivim en una època on la classe política confon tossuderia amb fermesa i fa servir el diàleg, la democràcia, o altres mots bàsics, per anar allargant l'estància al palau del poder.

 

Avui, 24 de desembre, vetlles de Nadal, no vull parlar de política en aquest bitllet. No vull perquè no toca i perquè desconnectar em permet, quanm'haig de tornar a submergir a les aigües polítiques, ho faig ple d'oxigen i bona energia. Avui vull parlar d'un tema personal, de la meva història d'amor amb Tarragona. No va ser, de cap de les maneres, un amor a primera vista però sí que és una història d'amor de per vida.

 

Servidor és d'Andorra i això és per sempre: els Pirineus els porto ben endins, em doten d'un accent diferent i fan que tingui clar que mai arribaréa parlar com un tarragoní de tota la vida. Tampoc aspiro a fer-ho. Ara bé, després de prop de 14 anys vivint aquí he pres la decisió que aquesta és la meva ciutat. Sé que és una ciutat amb problemes, bruta, que viu d'esquena al mar i amb uns habitants, els tarragonins, que d'entrada diríem que no són els més simpàtics del món, més aviats un xic esquerps, però que carai Tarragona té coses molt bones i, a més a més, és la ciutat natal de les meves bessones.

 

Tarragona és la ciutat de la solidaritat. De Llevant fins a Ponent, el tarragoní esquerp que dèiem està sempre disposat a donar un cop de mà a quiho necessita, i ho necessita molta gent. Des de la Muntanyeta, a Sant Pere i Sant Pau; fins a La Muralla, a la Part Baixa, que lluita contra el monstre de l'intangible, de l'estigma de la malaltia mental; passant pel Serrallo, on serrallencs il·lustres com en Pitu Mosquits, sempre estan disposats a preparar un bon arròs perquè en gaudeixin els veïns; aturant-nos al Nàstic, al Nàstic Genuine, que ens fa xalar a tots veient a nois amb discapacitat intel·lectual jugant a futbol;  o el 'festa per a tothom', de Dow, amb en Pitu Boronat, apropant Santa Tecla a gent amb discapacitat (i com que jo ho sóc, de discapacitat, físic, doncs utilitzo el mot sense por de ser políticament incorrecte).

 

Podríem parlar també de Repsol i en Pep Bertran, motor de bona part de la vida social, cultural i solidària de la ciutat. No em voldria deixar la fundació Onada, la fundació Estela, i la gent de Bonanit, entre altres. Aquests són els solidaris que podríem anomenar institucionals però és que fora dels centres de poder, el tarragoní (que ara estarà pensant que li faig la pilota a les empreses, però cap d'elles sap que surten en aquest bitllet) també es mobilitza per ajudar. A Ponent, famílies amb fills amb malaltia veuen com els seus veïns organitzen actes per ajudar-los. Al món de l'esport, clubs no professionals com el Tarragona F.C .(és el meu, què hi farem!), el Tennis Tarragona o el club ciclista Campclar, lluitant contra les morts de ciclistes a les carreteres, fan de la solidaritat un eix bàsic de les seves actuacions.

 

Tarragona és solidària i es mobilitza per tota mena de causes. Però no és aquest l'únic motiu que m'ha enamorat de la ciutat. N'hi ha un altre, molt més ocult, més diferent, que és la llum. Tarragona, de l'hivern fins a primavera, té una llum dolça que tranquil·litza, una llum que a mi em porta els records de quan vivia a La Habana i a les tardes caloroses em banyava a la piscina per espantar la foscor de la tristesa. Els raigs de llum que creuaven l'aigua de la piscina em feien recordar aquelles imatges hipnòtiques de la pel·lícula 'La delgada línea roja', de Terrence Malick. Imatges en les quals el protagonista, un soldat de la primera guerra mundial perdut en una illa del Pacífic, trobava la pau banyant-se al capvespre al mar.

 

El cor de Tarragona i la llum de la ciutat m'han guanyat per sempre. Bon Nadal! 

 

PD Cada any, passat Sant Jordi, quan arriba la calor, i començo a suar com un marrà, l'amor per Tarragona es transforma en odi profund. Em dura dos mesos d'estiu, no gaire més, perquè sé que no trigarà a tornar la primavera.