Objectiu: 26 de maig

El pròxim 26 de maig és la data de les eleccions municipals Foto: Laia Solanellas

 

El company Carlos Domènech apuntava en el seu bitllet de la setmana passada que la proximitat de les eleccions municipals afectarà el dia a dia del funcionament del consistori de Tarragona. És una veritat com un temple, difícilment refutable i encara més difícilment solucionable. Els polítics necessiten el poder per aconseguir els seus objectius i el poder passa per les urnes.

 

Dit això, em centraré en aquest bitllet en una anàlisi dels alcaldables que aniran a les eleccions del 26 de maig. Començo pel batlle, en Josep Fèlix Ballesteros, perquè és el que toca i perquè, sens dubte, és l’enemic a batre.

 

Ballesteros ha passat uns mesos difícils, complicats, amb molts fronts oberts i algunes apostes no del tot reeixides. Tanmateix, abans de marxar de festes, el gabinet de l’Alcalde va fer un dels moviments més intel·ligents, pel que fa a l’estratègia electoral, dels darrers mesos a l’ala oest de la plaça de la Font.

 

La foto de pressupostos amb Ciutadans, sigui o no sigui el primer pas per un futur pacte, és un bon pas amb el qual Ballesterosconsolida el flanc dret constitucionalista (si el PP s’esfondra, ja està posada la primera pedra de l’acord socialista-taronja)  i li dóna marge per sortir a castigar el fetge, sempre metafòricament parlant, del seu gran rival per la banda esquerra, el candidat republicà Pau Ricomà. A més a més, l’Alcalde ha mostrat, abans de festes, ganes de batalla i un Ballesteros en bona forma és un molt bon polític.

 

Ja fa temps que escric i dic que en Pau té una idea de Tarragona al cap i això li dóna una avantatge sobre els seus adversaris.A més a més aquesta idea cada cop és més sòlida i agafa referents tan interessants com Santiago de Compostela. Ara bé, l’esquerda per on el collaran és la del Palau de la Generalitat i més concretament pel paper del govern català amb Tarragona.

 

Ballesteros ja ha mostrat un pedaç d’aquesta estratègia amb la polèmica sobre el Palau d’Esports i el seu lloctinent, en Pau Pérez, va ser més explícit quan, durant el plenari d’aprovació dels pressupostos municipals, va llançar un parell d’indirectes als republicans massa clares perquè no se n’adonessin els consellers independentistes. Predic, per donar suport a la figura d’en Pau, un aterratge de figures del govern català a Tarragona, durant els pròxims mesos important.

 

L’altre gran  candidat a l’alcaldia, en Rubén Viñuales, ha sigut el gran guanyador de la foto del pacte pressupostari. Amb aquesta foto en Rubén té via lliure per deixar als ossos al PP, amb una clara apel·lació al vot útil constitucionalista, i a més a més s’assegura una campanya de tarragonisme i guant blanc amb Ballesteros, allunyant-se de la crispació que moltes vegades acompanya als taronges arreu Catalunya.

 

Al mig, en terra de ningú, queden PP i PDeCAT. Si Tarragona fos Ginebra i Catalunya Suïssa, ningú discutiria l’alcaldia a en José Luís Martín del Partit Popular. En José Luís és un polític creïble i fiable amb una bona obra de govern, qualitats importants en altres contrades.  No es troba còmode en debats emocionals i d’aquí al 26 de maig, amb el judici dels polítics independentistes pel mig, viurem moments complicats i molt emocionals. El PP necessita, sens dubte, entrar en combat ideològic amb Ciutadans i no mirar, en una barreja entre condescendència i por que no augura res de bo, a VOX.

 

En Dídac Nadal no té qui li escrigui i això és fotut. Té fusta per ser un bon candidat, és treballador, pica pedrer de vocació i tarragoníde soca-rel. Tanmateix la seva hiperactivitat no està emmarcada en una idea global, ni ideològica ni de ciutat, i fa pinta que el partit el té més aviat sol.

 

Per últim, fora de l’actual consistori, paga la pena centrar-se en VOX i PODEM, en ser les formacions amb més paperetes per formar part del pròxim saló de plens tarragoní. VOX predica lliçons que no aplica. Reclamen llibertat per poder dir el que els hi roti, i no seré jo qui se la nega, però en canvi s’emprenyen si amb aquesta mateixa llibertat se’ls defineix com el que són, ultradreta.

 

La seva emprenyamenta arriba a tal punt que, al millor estil Donald Trump, reclamen públicament explicacions als periodistes pel que escriuen. Bé, en aquest cas me les han demanat a mi. Personalment crec que el PP, la seva gran borsa de vots, els hauria d’anomenar pel que són, ultradretans, i lluitar pel votant de centre i donar menys motius pel vot cabrejat, que és d’on es nodreixen les files dels de Santiago Abascal.

 

Queda la incògnita de PODEM. L’Hermán Pinedo, el seu cap de llista, fa pinta de ser hàbil en les lluites internes de partit, fins i totamb un perfil mediador, però no tan fora del partit. No cal recordar com solucionen les discrepàncies internes els de Pablo Iglesias, a la millor tradició comunista, però sí que paga la pena destacar que el camí per PODEM no hauria de ser el de la CUP sinó el d’una molt bona regidora com l’Arga Sentís qui no ha dubtat en cap moment a aixecar la bandera de l’esquerra per fer front tant a la demagògia de la dreta, com a la socialdemocràcia lliberal dels socialistes o a les passades de frenada d’algun regidor de la CUP.

 

Comença, doncs, la cursa amb la vista posada al gran objectiu: 26 de maig.