PORTADES

Les portades d'avui dijous, 25 d'abril

MÉTEO

Última tongada de xàfecs aquest dijous abans de l’arribada de l’anticicló

No ens toqueu el cul

Un cul en un concert de rock-and-roll és el mínim que es pot demanar. Urbà o rural, d’aquí o d’allà, el llegat de Little Richard, Bill Halley o Chuck Berry beu de la llibertat i la transgressió, l’experimentació i la recerca i, en definitiva, d’aquell «fes el que et doni la gana». Grenyuts i pelats, satànics o de ‘traju’, el rock, la cultura i la música connecten profundament amb l’emotiva essència de l’ésser. Com bé diria el Diego, fent un símil musical, «la guitarra no se mancha», i haver de llegir segons quines coses, de segons qui, fa caure collons i vagines per terra.

 

Un cul és un cul. Pla, petit, rodó o esborronat, tan simple, inherent i natural com uns ulls marrons, dos pits o un penis. Pensava que això, tots plegats, ho teníem superat, però desperto atònit i envoltat d’un tuf a decència rància, hipocresia i falsa moral, pregonada per quatre nostàlgics amplificats que ressonen des d’una caverna pretèrita que mai s’ha arribat a tancar.

 

Amb el seu dit pur i cristià, reconqueridor i castís, assenyalen i exigeixen, escudats per ves a saber qui, enardits per un sistema mediàtic desfermat i patètic, que ens engola i ens atia amb propòsits i propostes intolerables, irresponsables i de mal gust. Exhibicionisme no és un cul, o l’striptease despreocupat d’un espectacle de rock, la veritable exhibició són els grans disbarats que se senten, que retrunyen i ens bombardegen amb la tebiesa i connivència de tots.

 

Vuitanta segons de cul, de gresca i rock-and-roll escandalitzen uns senyors que ara, des dels micròfons i el bullici digital, posen en dubte una violència masclista endèmica i mil·lenària, que mata, viola, assetja i maltracta. Vuitanta segons de cul ens aboquen a debats estèrils i excedits, a discussions sobre llibertats assolides i drets conquerits, vessant temps, minuts i memòria en pro d’un mercantilisme informatiu mentider i espectacular.

 

Que no ens enganyin, que no ens enredin. Un cul és un cul, noble i esplendorós. Un cul fa riure iaies i infants badocs, entre revetlles i creadors, música, cultura i dosis d’amor. Un cul resisteix caigudes, empentes i els cops d’aquells qui volen sotmetre, expulsar i atemorir amb el seu pretès extremisme, fill de la ignorància, el dogma i l’odi racial. Ignorem-los, combatem-los amb educació i esperit crític, alegria i una mica d’esperança. Un cul és un cul o, qui sap, potser al final és el simple plec d’un colze. Innat i sorollós, tendre i remitent, ens agermana, ens equipara i ens allibera davant la demagògia, la injustícia i la por. Deixeu-nos estar. No ens toqueu el rock, no ens toqueu el cul.