URGENT

Una incidència al Garraf provoca retards importants a diverses línies de Rodalies

La síndrome de Julio Antonio

Detall de l'obra mural de Roger Caparó 'Llum als ulls', feta amb mistos i inspirada en un vers del modernista 'Cant de la Senyera'. — MqB

 

La Diputació de Tarragona s’estima molt Julio Antonio. I és natural. L’escultor de Móra d’Ebre és el projecte artístic de més rellevància d’aquesta institució venerable i poderosa. La Diputació té possibles. I ja anava forta d’armilla el 1909 quan li va donar mil pessetes a Julio Antonio perquè se n’anés a tombar per Itàlia. Va agafar a sa mare, la senyora Llúcia Hernández de Móra, i es van passar tres mesos imbuint-se a Roma i a Florència de la bellesa del quattrocento i el cinquecento —el període artístic, no l’automòbil. És un tros d’història sobre la qual s’hauria d’instar els historiadors a aprofundir-hi, que les mames d'artista sempre són suculentes. Dos anys abans, tot just complerts els divuit, la Diputació ja havia pres el jove escultor a pupil·latge. L’acull en els seus braços càlids i protectors i el beca perquè se’n vagi a Madrid a fer les seves coses d’escultura. Però, ai las, als tarragonins els projectes a llarg termini, per inconstància o per mala sort, no ens acaben de sortir mai bé. Julio Antonio la dinya el 1919 de tuberculosi, amb només trenta anys i, com se sol dir, amb tota una vida i una obra per davant. 

 

Hi ha tant de fato i tanta tela per tallar, que prometo solemnement no deixar-ho aquí. Serveixin quatre dades essencials que cal retenir com a tràiler. Antonio Rodríguez aka Julio Antonio neix el 1889 a Móra, fill d’un militar castellà destacat a la zona i d’una pubilla acomodada del poble. Té una vocació immediata i jovenívola pel dibuix i l’escultura. Els glossadors romàntics de la seva figura diran que les mans se li’n van al fang, al llim de l’Ebre, i que té un do innat per donar-li vida. Sembla que deu ser veritat, era un artista nat. L’escultor de Vilaplana Salvador Juanpere afirma que son avi explicava —i a la família es dóna com a cert— com en la seva joventut un xiquet de Móra d’Ebre corria pel poble del Baix Camp «modelant unes figures de fang que enamoraven» amb l’argila que s’extreia d’un lloc del terme anomenat La Cacau. Un altre vessant incert i evocador del mite de Julio Antonio però que referma la idea de la fama sobtada i estesa de l’escultor a la província i com el poble popular se’l va fer seu amb una familiaritat ben natural. 

 

A Madrid, es relaciona amb elements de la Generació del 98. Amb Marañón i Gómez de la Serna, amb Romero de Torres. Ni li són artísticament alienes les idees de la regeneració hispànica després de la desfeta de Cuba, ni la progressia espanyola i el costumisme dels monuments a la raça que buscava en el rerepaís (sobretot a Andalusia) una mirada neta i no imperial per fer rebrotar la nació espanyola. Però tampoc li és estrany el Modernisme català; de fet el classicisme mediterrani és la base i pedra angular de la seva poètica escultòrica. I, de fet, un dels membres del jurat que aprova el seu projecte del grup escultòric dels Despullats, a la Rambla de Tarragona, és el mateix Josep Llimona, l’escultor modernista català per antonomàsia.  

 

Vistos tots aquests punts de contacte, els entesos actuals ja comencen a considerar l’obra de Julio Antonio com un exemple paradigmàtic de sincretisme panibèric però, al mateix temps, com un creador genuïnament català. I cal dir que això sí que és nou. La cultura catalana no ha reivindicat mai l’escultor com a part del seu patrimoni i les ombres sobre la seva puresa ètnica i, sobretot, el fet que desenvolupés part de la seva obra a Catalunya però sense passar per Barcelona han pesat com una llosa de marbre en la seva recepció. Però és, segons diuen els experts, l’escultor hispànic més important del segle XX i una presa que, en la contínua pugna de Catalunya i Castella per la supremacia cultural d’Espanya, no es pot deixar escapar. Encara que sempre guanyin els altres i que això de l'apropiació no ho tinguem gaire ben entès.

 

Quan la malaltia i la mort operística van estroncar la prometedora trajectòria de l’escultor, l’heroica mare i les germanes de Julio Antonio, agraïdes pel suport rebut des de ben jove, van cedir el seu llegat —a canvi d’una pensió vitalícia, val a dir— a la Diputació de Tarragona. En una història d’entesa feliç, la Diputació n’ha fet el seu emblema en l’apartat de l’art contemporani. Des de fa quaranta anys, convoca un premi d’escultura amb el seu nom. El Museu d’Art Modern al carrer de Santa Anna de la ciutat ofereix una exposició permanent amb el gruix de les peces no monumentals de l’escultor que val la pena visitar, sobretot pel Mausoleu Lemonier i per l’impressionant cap de Wagner, que havia de formar part d’un conjunt escultòric deixat a mig fer al moment del traspàs.  

 

A banda, la institució tarragonina també s’ha bolcat en la commemoració del centenari de la mort de Julio Antonio, esclar. Divendres 25 de gener s’inaugurava l’exposició central dels actes commemoratius. Amb el lema Julio Antonio Stendhal  (1919-2019), s’ha proposat als dotze últims guanyadors del premi Julio Antonio, la majoria camptarragonins, fer una peça inspirada —lliurement— en l’escultor de Móra i exposar-les conjuntament al MAMT. La cosa és espiritista: va de comunicar l'art actual amb l'època de l'escultor morenc. El fil és el viatge iniciàtic de Julio Antonio a Itàlia amb la seva mare relligat amb la famosa visita d’Stendhal a Florència, on es va marejar aclaparat per tanta bellesa i que va donar lloc a la teorització psicològica de la síndrome d’ídem. El resultat són dotze obres d’art contemporani molt divers en tècniques i discursos però que transmeten un sorprenent sentiment d’unitat artística. Alguns escultors han pres la referència d’algun episodi biogràfic de Julio Antonio, altres s’han inspirat en l’època que va viure o els materials que va usar. I d’altres han fet servir qualsevol excusa per vincular la seva obra amb la trobada. Però no està de més recomanar, sense que serveixi de precedent, passar un dia pel museu i deixar-se endur per la potència expressiva indubtable de les dotze peces.  

 

Hi ha temps fins a l’abril. Mentrestant, esperarem el que serà l’acte més emotiu del centenari: la inhumació de les restes de Julio Antonio a Móra. Unes despulles que s’han passat un segle a Madrid i que el novembre passat l’Ajuntament de Móra d’Ebre i la Diputació van repatriar, a l’espera de tenir llesta la tomba nova del cementiri. No està gaire clar en quin calaix provincial ha passat les festes de Nadal el nostre escultor, però això sí que ja és una altra història, bastant més acordada amb el caràcter estètic mediterrani, a mig camí entre Rusiñol i Berlanga, de la nostra nació tarragonina.




Comentaris

envia el comentari