ATENCIÓ

Detingut un jove per quadruplicar la taxa d'alcoholèmia a Tarragona

Bellesa oculta

L'Hermes de Valls, en el fresc ocult del pintor tarragoní Ignasi Mallol — Foto: Meritxell Blay

 

 

 

Paraules que Eugeni d’Ors va escriure un 12 d’octubre de 1920, un bocí de riquesa que també a mi m’havia estat oculta, fins fa pocs dies:

Denuncio unes pàgines de gran art, encara del públic ignorades, perquè noves, perquè lluny de la capital. Als murs de la Sala de Juntes del Banc de Valls, són potser els primers murs de Catalunya a on una figuració de pintura moderna, inquieta i satisfà l’esperit. No havíem estat gaire sortosos en aquest capítol —no hi ha estat segurament cap poble d’avui...— Molt parlar de pintura mural, molt parlar de pintura mural; i vinguts a la pràctica, se’ns ve a oferir ben poca cosa; generalment, el quadre de cavallet engrandit, o bé la decoració pura. Però això de Valls ja és més que una teoria. L’artista que ha omplert aquelles parets amb una assemblea, quasi transparent de gegants elegantíssims, pot estar orgullós de la seva tasca. Gegants, sens dubte, que sobreïxen un poc de la sala. El sostre voldria aixafar-los, però ells són tan forts! Tan forts que, com ells semblen anar-se’n, el nostre ensomni se’n va amb ells. Se’n va cap als murs de la ciutat pintura, en la societat nova, fets a la seva mida.

 

Aquell bocí de bellesa oculta se’m va aparèixer de cop un dimecres de novembre que passejava amb els alumnes de cultura clàssica. Ens havíem aturat davant de l’edifici del Banc de Valls. Els dimecres que fa bo sortim a la recerca dels déus grecs i parlem de mitologia en el lloc on se’ns apareix el déu. Les epifanies divines són més senzilles del que us podria semblar a priori, només cal obrir bé els ulls i observar el que t’envolta. L’edifici del banc es veia antic, de fet es va construir el 1884 i amb cert aire neoclàssic. Un lloc ideal perquè un déu grec s’hi aturi. Als capitells de les pilastres i als medallons de les cornises dels balcons els alumnes hi descobreixen unes serps caragolades en una vara i un casc alat. De seguida saben que són els atuells d’Hermes, déu del comerç. Mentre ells esmorzen i abans de tornar a les aules, jo els explico las seva història. Sempre s’hi afegeix algun espontani que gaudeix de les explicacions.

 

L’endemà hi passo sola amb el cotxe i m’hi aturo. Després de la recerca feta a classe he llegit la glosa d’Eugeni d’Ors i estic perplexa. Guaito entre els vidres de la sala de juntes annexa. El senyor que ven cupons de l’ONCE em crida. I em diu que el restaurant està tancat, que què busco. Li dic que vull veure les pintures murals i em fa anar a la immobiliària del costat del banc. Me l’ensenya la gerent de la immobiliària, molt amablement. Se sent encara l’olor de fregit i hem d’enretirar algunes neveres per poder veure els frescos declarats BCIL (Bé Cultural d’Interès Local).

 

Hermes o Mercuri, l’emblema del banc, és allà, gegant i majestuós, entrant a mà dreta. Porta una diadema amb ales, sense casc, descalç amb unes petites ales als turmells, només amb una túnica que el tapa deixant veure el seu cos mig nu. A la mà una petita poma alada. Potser, qui sap, per a la més bella, rememorant la famosa escena del Mont Ida. Al seu costat una Parca va filant el destí dels homes i encara una tercera figura tanca l’escena. Una dona que donant-nos l’esquena sembla mirar el paisatge i l’aigua del riu de la vida, que corre. A l’altre pany de paret escenes de la vinya i del camp, dones amb cara de deesses entre la natura, bous que llauren la terra i fruits saborosos. Tot amb un to blavós i líquid d’ensomni.

 

Ignasi Mallol és un dels grans pintors del Camp, en la línia del postimpressionisme i el modernisme de Mir i Nonell. Potser són poc conegudes les seves pintures. I encara menys les pintures murals, com aquestes de Valls o d’altres encàrrecs que rebia de decorador, com el menjador modernista de l’advocat Joan Permanyer o per la casa de cosmètica Myrurgia de Barcelona.

 

Vistes de Cornudella, Siurana, els avencs de la Febró i també marines del port de Tarragona. Dels nostres bells indrets del  Camp de Tarragona el pintor arribà fins a Olot. Hi ha paisatges que cultiven artistes. Sembla que hi ha vincles solcats a la terra, com recs, que encara no s’han assecat. Sembla que Olot continua essent un lloc per meditar, un lloc per posar el fre i refrenar aquesta rauxa nostra del sud.

 

Mallol hi arriba el 1910 amb el propòsit d’estar-hi només un estiu sota el cercle de Francesc Vayreda, homenot a qui Pla acusa d’haver fet d’Olot la ciutat més acollidora de Catalunya, alimentant encara més el mite de l’Arcàdia olotina. Set anys més tard l’amistat amb Vayreda és prou forta perquè Mallol sigui el seu padrí de noces i s’instal·li a viure a  la ciutat amb la seva família en una casa propera a la de la del seu amic. A poc a poc l’obra de Mallol es va amarant de l’estil de l’escola d’Olot i dels seus paisatges, perquè és allà on pintarà la majoria de les seves obres, es van assemblant cada vegada més al dels col·legues olotins amb compartirà pinzells i tertúlies.

 

Però amb la mort de Vayreda, els paisatges es tornen insuportables. I decideix tornar a Tarragona on comença un nou projecte com a pedagog, faceta en la qual serà potser més conegut. Amb el seu amic l’escultor reusenc Joan Rebull funda el Taller-Escola de Pintura i Escultura de Tarragona i inicia gestions per la creació d’un museu d’art modern. La Guerra Civil estroncarà tots aquest projectes, però la Història li reservava un paper principal, encara.

 

Expliquen que Rebull i Mallol van ajudar a salvar, al front d’un escamot de mossos d’esquadra, el museu i una bona part de la biblioteca del Seminari barceloní. Després d’aquesta actuació heroica i gairebé mítica per la diversitat de versions, Ventura Gassol els va fer anar a Tarragona, on la Comissaria de la Generalitat s’enfrontava a problemes similars. Mallol i Rebull esdevenen a partir d’aquest moment delegats del Servei del Patrimoni del Poble de Tarragona, constitueixen un Comitè de Defensa d’Edificis Públics i col·laboren en la Comissió del Patrimoni Artístic de Tarragona, juntament amb altres homes escampats per la província, com Pere Batlle a Reus i Eduard Toda a Poblet.

 

Patrimoni en perill de Jaume Massó, editat pel Centre de Lectura de Reus el 2004, sembla un guió de pel·lícula estil Monument Men. Mallol, com un George Clooney nostrat trescant pels nostres pobles del camp en defensa de l’art públic. En aquestes expedicions patrimonials recollien mosaics romans, custòdies, calzes, altars, ostiaris, patenes, altars, retaules posats en capses retolades amb lletres i embalades. Alguns van fer cap dins d’un camió cap a França, d’altres amagats en cases llogades a pobles petits, tots però amb la intenció de preservar-los i allunyar-los de la zona de conflicte. Dipòsits patrimonials improvisats, fora  de les trinxeres i de les bombes.

 

Els retorns de les obres d’art es van fer efectius acabada la guerra. Però el retorn de Mallol no va ser possible. La fugida i l’evacuació dels intel·lectuals, que com ell van haver d’arribar a França en Bibliobús, també és gairebé de pel·lícula. Des d’allà va viatjar a Bogotà. La Parca va decidir acabar amb el pintor de mans alades només amb 48 anys, exiliat a la ciutat colombiana de Barranquilla, per on se’n va anar com el caiman. Tarragona, Valls, Siurana, Cornudella, Olot, París i un paisatge d’ultramar que va ser l’últim a sumar-se als paisatges que conformen el seu testament vital.

 



Comentaris

envia el comentari