Molta sort!

Ana Santos, regidora de Polítiques d'Igualtat i Serveis a la Persona ha mort aquest dimecres al matí a l'edat de 52 anys. Foto: Ajuntament de Tarragona

 

 

Em resultaria extremadament fàcil fer avui un bitllet incisiu amb els polítics. Em resultaria fàcil, i de fet m’ho vaig plantejar, carregar contra «la important cimera» de diferents alcaldes a Madrid sobre el tren. Fer una cimera, amb pressupostos prorrogats i eleccions a les portes, i concloure que s’ha de fer una comissió,(en resum, s’han reunit per anunciar que es tornaran a reunir), frega l’estafa però resulta que, entre rucada i rucada política, s’ha mort l’Ana Santos, regidora de Serveis Socials dels socialistes a l’Ajuntament de Tarragona.

 

No la coneixia personalment però es dóna el fet que, juntament amb en Francesc Roca, és l’única regidora de la qual tothom me n’ha parlat bé. I el traspàs de l’Ana m’ha fet recordar que ja és el quart regidor que Ballesteros enterra durant el seu mandat,(Josep Lluís Navarro, Marbel Neguerela, Albert Abelló i ara Ana Santos), i no puc fer sang.

 

No puc fer sang perquè, darrere d’aquest ase dels cops en el qual s’han transformat els nostres polítics, hi ha persones. No puc fer sang perquè recordo el rostre espantat d’en Josep Fèlix Ballesteros quan li van comunicar la mort del regidor Navarro. Un Pep Fèlix, un alcalde, que a més a més avui en dia travessa una situació familiar difícil. Sé que sota aquesta personalitat elàstica del batlle hi ha una bona persona. No puc fer sang perquè recordo les cares desencaixades de l’Alejandro Fernández i en José Luís Martín (ambdós del PP), al despatx de la primera tinença d’alcaldia, quan es va morir la Marbel.

 

No puc fer sang perquè he compartit converses, llargues converses, amb persones molt pròximes a l’Abelló i el recorden amb una estima extraordinària. I no puc fer sang perquè a cal PSC hi ha a gent a qui aprecio molt i que la mort de l’Ana ha deixat molt tocada. Així que, aquest dilluns 15, amb la campanya de les eleccions generals ja començada, només li puc dir a tots els polítics de la ciutat, i d’arreu de la província, que els hi desitjo molta sort. Els hi desitjo sort, encerts i sobretot, sobretot, coneixement, coneixement per entendre que hi ha vida més enllà de la bombolla política.

 

Fer sang dels polítics és fàcil. Es pot fer per la via demagògica o intentant argumentar-la. Sempre aposto per la segona (em provoquen un rebuig dermatològic els demagogs populistes). En època electoral volen les informacions, informacions interessades, per tal de posar la traveta al rival però darrerament em costa comprar-les, em costa posar-m’hi perquè després em trobo a molts d’aquests protagonistes pel carrer i em saluden i m’expliquen que els hi agrada la mateixa sèrie que m’agrada a mi, o que tenen ganes de passar més temps amb els seus fills o que els hi fa por com s’ho faran si els pròxims resultats electorals no són favorables i de cop m’adono que no tinc un polític al davant, sinó una persona.

 

La diferència, entre polític i persona, pot semblar idiota, i segurament ho és, però a vegades és necessària fer-la a causa del comportament d’alguns que es dediquen a la política.

 

Mai m’ha agradat aquesta tradició tan nostrada d’enterrar molt bé a la gent mentre que, quan està viva, es mira de putejar-la quant més millor. I com que no m’agrada això, faig públic que tinc la ferma voluntat d’escriure coses positives sobre tots els nostres polítics, només us demano que m’ajudeu a poder fer-ho: si-us-plau, feu bé la vostra feina! I cuideu-vos, cuideu-vos molt!