URGENT

Un cotxe bolca a Aiguamúrcia i deixa dos ferits, un de gravetat

Aprendre a dir adéu

La dura vida del cantautor català. — Cedida

 

 

 

M'ha arribat el moment d'oblidar. Al meu nou disc ja sols hi queda feina tècnica i l'única que em queda per fer és la de menjar edamames amb salsa Lao Gan Ma. Diuen que he de quedar guapet a les fotos de promoció i que m'he d'aprimar una mica. Al menjador, amb la guitarra acústica penjada, toco cançons d'altra gent. La mirada se'm confon i Collserola es transfigura en el Puig d'en Cama. No em moc però estic corrent molt fort. Lluny. Les meves noves cançons ja han marxat. I jo he d'oblidar-les perquè, quan us arribin a vosaltres, sigui quan sigui, les pugui reconèixer.

 

Tot i fer música pop vinc de la tradició del folk nord-americà, en què la premissa principal és que les paraules, les melodies, es confonen amb els dies en què han estat creades. Això és fonamental perquè les construccions sintàctiques simples ressonin. Tònica, subdominant, dominant. Twist & Shout. I quan ressones, la música aguanta i els llibres parlen.

 

La temptació de dir mentides en un context polític mentider és molt gran perquè pot arribar a ser una acte subconscient. La possibilitat d'acabar essent una mena de folklòrica ballant al Pardo es fa esgarrifosament real quan els cantants sols són cantants. I sobretot, quan les rockstars populars són uns polítics que reclamen una atenció tan desaforada, tan constant, tan esgotadora, que tot plegat faria riure si no fos tan trist.

 

Però és precisament per això que crec que la veritat que hi ha incrustada en la música és més necessària que mai. El so, el llenguatge i el mirall s'han deformat massa i una certa distorsió s'ha apoderat del rellotge per fer oblidar la transcendència del tu i del jo. I de l'ara. I en això la música pop és única. Meravellosa.

 

Un disc sols és una col·lecció de cançons si les seves paraules no tenen el to adequat. I sense aquest no aporten res sobre la taula. Art irrellevant.

 

Per trobar aquest to em submergeixo en la senzillesa buscant algun tipus de sofisticació. Substància. Sense oxigen, pujo molt amunt. Em miro, us miro, ens miro. Sense oxigen, m'enfonso molt avall i des de la fossa abissal decideixo si refaig o nego la meva identitat. Trobar la veu, en definitiva.

 

I sols amb aquesta veu es pot generar i controlar la il·lusió. I sols amb aquesta il·lusió els personatges de les cançons poden patir sense tornar-se agres. I si aquest personatges poden patir pèrdues sense tornar-se uns ressentits tenen l'alçada moral per reclamar-te i justificar una rima adolescent quan estàs escrivint un vers.

 

I aquests personatges són uns pesats. Perquè quan tens la veu te la reclamen constantment, donant-te indicacions de com volen sortir retratats a la seva cançó. I no callen. I et desperten. I tu els escoltes. Fins que de sobte, silenci.

 

El procés s'ha acabat i la meva feina també. He acabat un nou disc, però en realitat em sento com si l'hagués perdut.

 

Amb la guitarra penjada, amb Collserola transfigurada en el Puig d'en Cama al meu davant, estic tornant a aprendre a dir adéu amb l'esperança de retrobar-lo ben aviat.




Comentaris

envia el comentari