MINUT A MINUT

La Marxa per la Llibertat entra l'AP-7 des del Vendrell

ÚLTIMA HORA

Centenars de manifestants bloquegen les vies del tren a Reus

Com l'anell al dit

Perdre un anell, una tragèdia. — Foto: Cedida

 

Perdre un anell és catastròfic. En els darrers freds, que, com tothom sap, fan encongir els dits, l'anell que duia de manera permanent a l'índex de la mà esquerra va lliscar i va desaparèixer. Maleït sia. Me'n vaig adonar massa tard, quan vaig notar-ne l'absència. Per uns moments, vaig sentir una mena de desemparament, una buidor, però això no és pas pel valor de l'anell en diners sinó per la història que representa el seu cercle metàl·lic i lluent, una història que normalment no s'explica però que un coneix massa bé.

 

I vet aquí, ara us l'explicaré, la cosa.

 

L'anell perdut me'l va donar ma mare fa uns deu anys, però no era pas d'ella, no. Les mares donen coses a les filles, tot sovint, ja ho sabeu. I ella l'acabava de rebre d'una amiga seva que ens havia deixat feia poc, sense fills ni filles. Jo la coneixia prou bé, la Maria Bonet, i molta gent de Valls sabrà de qui parlo. Durant anys i panys la Maria va ser al capdavant de ca la Rius, una botiga del carrer de la Cort on es venia roba a peces i confecció d'home, de dona i per a nens. La de jerseis, texans, rebequetes i banyadors que van arribar a dur els vallencs, durant dècades, sortits d'aquella botiga!

 

Baixant cap a l'Ajuntament des del Pati, a la dreta, l'establiment tenia uns aparadors petits i estrets i tota ell era un túnel força fosc i folrat de prestatgeries des de terra fins al sostre. La Maria s'hi movia amb energia, era una botiguera molt sàvia, de les que ja no se'n fan, si em permeteu el comentari una mica de jaia. Els taulells eren llarguíssims, perquè el 'gènero' s'hi pogués desplegar bé. La Maria hi tenia una traça terrible a desfer samarretes plegades, o camises, o jerseis o xandalls. I com embolicava! Els paquets que un s'enduia a casa eren meravellosos, compactes i flonjos a la vegada, a punt d'esclatar i revelar què contenien. El paper era fet de ratlles roses molt primes i hi deia «RIUS», en lletres negres, que era el cognom de sa mare.

 

Els anys que hi vaig córrer, per la botiga, sempre hi era, sa mare de la Maria, ella i alguna de les seves tietes, que sé que eren en plural però no recordo quantes. S'estaven assegudes a unes cadires col·locades a un extrem de tots dos taulells. Eren unes senyores que jo veia velletes i somrients, amb el bastó repenjat al respatller i el 'bolso' a la falda. «Que gran t'has fet!», deien als nens.

 

Quan la Maria desplegava el seu estil, però, era quan els clients o clientes s'emprovaven una peça i sortien de l'únic emprovador, al fons de tot de la botiga. «Et queda molt 'mono', molt 'etxuradet'» era una de les seves divises.  En sabia un niu, recordava gustos, talles, sabia què t'entraria i què no. Coneixia cintures, pitreres, culs, mànigues i camals. Somreia sempre i ja es veia que la seva feina li encantava. Però també li agradaven altres coses; el futbol i el Barça n'era una, però també viatjar, veure el món ben ample.

 

Quan vaig marxar a Barcelona a estudiar ja no la vaig veure tant sovint, és clar, però durant anys, la Maria era una de les amigues que a casa més tractaven.

 

La Bonet, si podia donar-te un cop de mà, te'l donava. Recordo especialment un dia que, amb el permís especial de la Colla Joves, vaig anar a comprar una camisa de casteller a ca la Maria. Era per fer un regal —amb intenció de fer diana— a un poeta nostrat i, ves per on, aquella camisa, gràcies a que la Maria em va esperar més enllà de l'hora de tancar, al migdia, va acabar aterrant a uns versos d'aquell poeta, uns versos que són i seran per sempre en un llibre.

 

Uns anys després d'això de la camisa, vaig deixar la feina i me'n vaig anar a viure a Buenos Aires, coses meves.

 

La Maria, juntament amb els amics dels meus pares, em van regalar un braçalet amb una papallona de plata —que venia a ser jo, que volava a fer les Amèriques— i una guia de la ciutat portenya. A dins del llibre, la Maria hi havia ficat l'adreça d'un cosí seu, que era farmacèutic a la capital argentina, per si ho havia de menester. Encara el tinc, el paper, dins una bossa plena de records i pols. Al capdavall, el cosí de la Maria va resultar ser clau en la meva estada a Buenos Aires. El dia que em vaig acostar a la farmàcia on treballava a saludar-lo, ell va ser qui em va explicar com ho havia de fer per llogar un departamento: jo ja sabia que em calia trobar algun resident propietari a Buenos Aires que m'avalés com a llogatera, però no sabia com trobar aquest algú. «Els propietaris que avalen els llogaters són avaladors professionals, ho fan com a un servei, cobrant. I no pateixis, s'anuncien als diaris». I ell mateix em va ensenyar a quina pàgina eren, sota l'epígraf dubtós de Administración dels anuncis per paraules.

 

Com moltes coses a l'Argentina, els avaladors professionals eren al·legals, perquè, en teoria, ningú et podia avalar cobrant. Tant era. Tu li pagaves i, el dia de la signatura del contracte de lloguer, féieu la comèdia que us coneixíeu de tota la vida i avall! Així va ser com la vídua d'un militar, a qui no havia vist mai cinc minuts abans, va estampar la seva signatura al costat de la meva i jo vaig rebre les claus d'un departamento d'un sol ambient i ple d'escarbats, al barri de Palermo. Però això ja seria una altra història.

 

La d'avui era la de la Maria Bonet, la que aquí acaba, per guardar ben guardada la història d'un anell perdut.

 



Comentaris

envia el comentari