Independència no és aïllament, malgrat que així pretenguin fer-ho creure alguns sectors reaccionaris en el tema català. La pretensió és absurda, tot i que encara hi hagi qui intenti que caiguem en l’ensarronada. Presenten la independència de Catalunya talment com si fos sinònima d’isolament, de manera que, un cop constituït l’estat català independent, aquest quedaria al marge del món, absolutament aïllat de la resta de nacions lliures, com una mena de Corea del Nord d’ara o l’Albània de certes èpoques. Seguint aquesta lògica, també Espanya, estat independent, fóra un país aïllat i en serien també els 192 estats membres de l’Organització de Nacions Unides, organisme en el qual, per cert, Catalunya no fóra pas dels més petits, sinó dels mitjans, per damunt de Dinamarca, Finlàndia o l’Uruguai, per exemple.
A la manifestació de l’11 de setembre Catalunya no parlarà només a Espanya, sinó al món sencer. Caldria, doncs, que el món sencer ens entengués i, per tant, que una gran pancarta en anglès a la capçalera, en solitari, al marge de la catalana, o compartint protagonisme amb la versió en català, presidís la marxa. Ara ja nom som un tema domèstic, sinó internacional i hem de ser del tot conscients d’aquesta nova dimensió en què es troba el nostre procés cap a la independència nacional. Encara ara podem veure imatges de països en conflicte, amb inscripcions en idiomes que no són de comprensió general arreu del món i, doncs, que desaprofiten una part essencial de tota lluita: la seva comprensió. Per això no és estrany que a Líbia primer, però també a Birmània o a Síria, al costat de rètols en les seves llengües, n’hi hagi també en anglès per fer possible que l’opinió internacional entengui el sentit de la mobilització, de la lluita o de la resistència. No cal dir que, a més, pancartes en anglès irritarien profundament a Madrid on, per cert, mai no se n’hi veuen de pancartes en aquest idioma.
Si ens creiem que hem de ser el proper estat d’Europa, hi hem de dur també banderes d’Europa. Totes les banderes de països hi han de ser benvingudes, si aspirem a tenir relacions diplomàtiques estables amb la comunitat internacional, però, sobretot, la que no hi pot faltar de cap manera és la nostra d’Europa. Una allau de banderes europees, en una mar de banderes catalanes i estelades, fóra la millor targeta de presentació davant del món, com a expressió d’allò que som i volem continuar sent: un poble d’Europa que aspira a ser-ne també un estat. Aquesta circumstància donaria, alhora, un missatge contrari al pretès aïllament que podria comportar la independència i, alhora, afirmaria que la nostra causa va lligada al futur d’Europa, una Europa de la qual volem continuar formant part, ara, però, com a estat independent. A Madrid, de manis amb banderes europees, tampoc se n’hi han vistes mai gaires. I nosaltres ha de quedar clar que no som Madrid, ni com a Madrid... L’11 a les sis, doncs, tothom al carrer per la independència, però al costat de la nostra llengua i les nostres banderes, bandera d’Europa i rètols en anglès, perquè tothom sàpiga què som i què volem.