Fa unes setmanes, quan Pere Navarro va dir que no aniria a la manifestació de la Diada per l’Estat propi per a Catalunya, ho vaig dir clar:
Navarro, no t’hi esperaven. I és que, efectivament, els ciutadans de Catalunya, en un percentatge molt elevat, poc que esperaven veure en aquella marxa el líder del PSC. No hi havia gaire marge per a la sorpresa. Per tant, allò que va fer Navarro en dir públicament que no es manifestaria l’Onze pel dret de Catalunya a esdevenir un estat dins la Unió Europea va ser una constatació, no pas un anunci. Igual com les declaracions d’aquest cap de setmana d’Alfredo Pérez Rubalcaba a la Festa de la Rosa, quan va dir que si Mas i el seu Govern emprenen rumb a la independència el tindran a ell i al PSOE (i dins al PSC) plantant-los cara, en contra. Tot en ordre. Sense novetat al front.
Durant la negociació de l’Estatut del 2006 que finalment les Corts espanyoles i el Tribunal Constitucional espanyol escapçarien de forma vergonyant (tot i que també previsible), a alguns els va sorprendre la imatge d’un Miquel Iceta que en les reunions a Madrid entre negociadors catalans i espanyols seia a la banda espanyola, amb Rubalcaba i companyia. Ja eren ganes de sorprendre’s. Igual com les d’aquells quatre que ara s’hagin pogut esvalotar per la constatació (que no pas anunci) de Rubalcaba. Hauran estat pocs, però. Ara menys. El temps passa i malgrat que la memòria del personal és limitada, hi ha realitats que van quallant.
El PSC va dir que prendria nota de la manifestació de l’Onze, i després d’una esclatant mobilització històrica de la ciutadania del país reclamant la independència, aquest cap de setmana hem escoltat Pere Navarro reivindicant-se “d’esquerres i antiindependència”. “No a la independència”, ha dit. I jo em permeto recordar que un dels eslògans del PSC en les últimes eleccions catalanes (fa ben bé dos anys) era “Ni independentista ni de dretes”. Així, pregunta raonable que em ve al cap: de què ha pres nota el PSC? Tothom diu que hi ha un abans i un després de la Diada d’aquest 2012. Per a tothom menys per al PSC? Perquè, en què es diferencia el PSC de 2010 del suposat “nou” PSC sorgit del congrés post trauma de fa nou mesos?
La resposta més lògica a aquests interrogants és inquietant. Pel que té de dramàtica per a un partit que no fa tants anys va arribar a ser el més votat a Catalunya. Va ser sinònim de poder durant dècades, però malgrat això quan invocava la paraula “canvi” tenia credibilitat per a certes capes de la societat. Ara, al desert de l’oposició, allà on tot partit ha de mirar de reinventar-se, això ja no passa. El PSC, malauradament, és molt previsible. Perquè la seva acció sona massa a tot el contrari, a posició estàtica. Perquè quan tot el país s’està movent, avui el PSC és allà on era, no abans de Navarro, abans fins i tot d’Obiols.