A l’entorn dels llibres llegits aquest estiu d’insofrible canícula, em plau destacar-vos avui un dels que m’ha caigut als dits que tracta sobre la crisi econòmico-financera que ens està ofegant a tots. Es tracta d’una obra dels autors Vicenç Navarro, Juan Torres López i Alberto Garzón Espinosa, del 2011 en l’editorial Sequitur: "Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar en España".

Tots tres autors es troben en l’àmbit de les ciències polítiques, l’economia, la sociologia i l’empresa, essent catedràtics o professors, també. Sobta veure en la fitxa de presentació com el primer, català, diu que es troba exiliat per motius polítics. Caldria veure-ho.

Sempre que recomano un llibre és perquè aquest m’ha enganxat des de la primera pàgina i no me n’he pogut desfer per la seva literatura hipnotitzadora. És el que passa amb aquesta obra, de la que em vaig empassar un centenar de pàgines sense poder aixecar els ulls del paper.

En resum, es tracta d’una descripció de la crisi actual, començant des dels EUA fins arribar a Europa i, d’aquí, al món. Als autors els interessa l’Estat espanyol i els seus habitants, o sigui que busquen una resposta a la situació més directa en la que estem immergits i en la que moltes persones i famílies es troben en el patiment més angoixant.

Breument. Segons els autors, som en una crisi muntada sobre l’especulació del guany ràpid i fàcil dels grans capitalistes, bancs i fons d’inversió. Una crisi que acaben pagant els més desfavorits i els més indefensos. Els pobres paguen aquesta crisi.
Les respostes no vindran de fora sinó que caldrà que la societat, des dels moviments sorgits del 15M i decantats per la història i la pràctica, han de fer brollar una nova consciència, que superi l’egoisme i la cobdícia en què hem participat tots durant aquests anys de bonança.

Els poders públics han fomentat una mentalitat cultural de l’hedonisme i de l’individualisme que han dut a les persones a trobar-se soles davant de les dificultats. La desafecció no és tan sols un fruit de la modernitat, sinó una estratègia per atacar amb incolumitat la societat civil des del capital.

Cal posar alternatives sobre la taula. La solució no és retallar els llocs de treball, que generen ocupació i desenvolupament personal i social, sinó repartir i compartir el treball, font de socialització i de desvetllament de la consciència personal.

Les solucions no seran les neoliberals, que precisament ens han portat fins a aquesta crisi, sinó que seran les que cerquin una millor justícia social i una igualtat d’oportunitats per a tothom, enlloc de relegar les persones a les distincions econòmiques i de classes. Amb tot, el llibre va molt més enllà del que ara puc arribar a descriure en una mica més d’una pàgina.

No obstant, i comentant-ho aquests dies d’agost, passats amb uns companys a Tenerife, ens sorprenia que l’Església Catòlica no s’hagués pronunciat d’una manera ferma en l’orientació dels seus fidels en aquest desgavell que la mateixa crisi representa.

En efecte, més enllà d’algun pronunciament espars, del bisbe de Sant Feliu de Llobregat o de l’Abat de Montserrat, no són conegudes d’altres paraules que no vagin més enllà del suport als més pobres i necessitats. Ha estat a final de juliol que els bisbes de Catalunya, finalment, han publicat una nota sobre la qüestió.

Convindria que hi hagués una paraula ferma de l’Església, de cara als governs dels estats europeus, de cara a la mateixa comunitat europea, de cara als mercats financers, de cara a la gent del carrer que patim aquest desgavell que passarà, sí, però que deixarà moltes víctimes en el camí.