PREVISIÓ MÉTEO

Diumenge amb núvols i alguns ruixats febles que marxaran ràpidament a la tarda

Una lliçó

Em ve de gust narrar-vos una petita escena que vaig presenciar, de prop però prudencialment des de fora, fa poc. Una brevíssima conversa —una frase i una resposta per a ser més exactes— que no per més petita, breu, insignificant i confident que pugui semblar és menys representativa de certes coses que sí que són importants. O almenys així m'ho sembla a mi. Anem a pams: el protagonista principal és Lluís Pasqual i el lloc una de les sales del Centre de Lectura de Reus. Aquesta historieta compta a més —per dir la primera frase, importantíssima— amb l'aparició clau de l'alcalde de la mateixa ciutat.

 

És divendres 13 de maig, les vuit del vespre quasi tocades, i m'encamino escales amunt cap a la sala d'actes del Centre de Lectura on Lluís Pasqual presentarà el seu llibre De la mano de Federico (Arpa Editores). La sala ja és plena a vessar i uns quants i diligents treballadors de l'entitat s'afanyen a arreplegar d'altres sales i, d'on sigui possible, més i més cadires que van atapeint i organitzant en rotllana pels cantons de l'estança tot envoltant les que hi són habitualment fixes i que ja són majoritàriament ocupades. Jo m'assec en una d'aquestes cadires nòmades per un dia just davant d'una prestatgeria on puc fer-me a mà fàcilment tres o quatre números de l'Avenç, trobant així, per atzar, una manera de passar, distret, el temps d'espera mentre el protagonista no arriba. He de dir, en descàrrec que en pugueu deduir de tot això un certa manca de puntualitat, que jo ja havia arribat bastant abans a la sala. Uns deu minuts abans. I al trobar-me-la en aquell moment del tot despoblada de públic m'havia precipitat als baixos, cap al bar. Va ser al tornar a pujar, com us deia, que vaig trobar-me-la de cop, com per art de màgia, ara sí, plena.

 

Aquesta espècie de màgia però, és ben lògica i té una explicació d'allò més raonable. No té trucs ni són quatre enganyifes per a infants, com els jocs de mans i il·lusions dels prestidigitadors de festa de final de curs d'escola de barri. És una màgia, deia, del tot natural. És la màgia —diguem-ne carisma, aura— que acompanya a les persones com en Lluís Pasqual: si ell hi és alguna cosa de bo passarà i per això, allà on ell vagi, tanta gent si precipita amb les orelles i els ulls ben oberts. Amb l'esperit amatent, se sobreentén. No seré jo qui us parli aquí de la vida i miracles, l'obra i la persona, del Pasqual ja que és —o hauria de ser, almenys— vox populi

 

Uns minuts llargs després d'asseure'm i fullejar una mica l'Avenç i nosequé d'uns cavallers medievals i les quatre barres per tot arribà el protagonista i començà l'acte: paraules protocolàries del president del Centre de Lectura, paraules protocolàries de l'editor, paraules protocolàries a mode de pròleg (de l'acte, no del llibre, que no en té i que és un doll sense aturador ni divisió en capítols des de la primera pàgina, «A modo de introducción», fins al darrer punt i final, sense saber on recoi acabava aquesta anunciada «introducción», però que és un vertader plaer de llegir de cap a peus). Elogis i més elogis i més elogis, encara. Finalment prengué la paraula el Pasqual i tot s'esdevingué, també com per art de màgia, del tot familiar i proper. Calorós, fins hi tot. Com continuant sense cap mena de fissura el broll immens de reflexions a l'entorn del Federico (així anomena, com si fos son germà, el Pasqual al García Lorca) que és el llibre. Talment un vòmit continu d'experiències i de vida, d'experiència i de vides —si se'm permet la llicència poètica—. He escrit «vòmit» i jo ho volia fer en un sentit positiu, però tan se val, doncs la imatge és clara i les coses són com són. 

 

Així mateix, explicat com he fet de manera molt esquemàtica, transcorregué l'acte. Amb aquesta flaire perenne de proximitat i d'emotivitat propiciada pel tema i pel context, els dos tan i tan cars al Pasqual. Al acabar tot això la gran majoria de nosaltres, que vol dir molta gent, ens precipitarem com a hienes cap al vestíbul. Més concretament cap a un racó del vestíbul on l'editorial, sàviament i estratègica, havia col·locat una taula curulla de llibres (el llibre presentat en múltiples còpies, com és evident) i dels estris indispensables per tal de procedir a manllevar-nos, amb el nostre total consentiment i la nostra més rotunda aprovació, els diners ja fos de manera manual o telemàtica. Tan bon punt em vaig poder agenciar un dels llibres vaig afegir-me, com la resta, a una llarga cua de futurs lectors afamats d'una signatura de l'autor i aconseguir, si així ho volia la fortuna, també uns quants guixots més de dedicatòria personalitzada. D'aquesta cua estant i d'esquitllèbit, com us deia al començament, és des d'on vaig poder presenciar la breu escena la qual aquest article té el propòsit de contar-vos. 

 

La cosa va anar així: al Pascual —signa que signaràs, abraçada cap aquí, abraçada cap allà i ara dos petons— se li va acostar sigil·lós però ferm el batlle de Reus i li va amollar un solemne: «Lluís, et necessitem més per aquí», o més o menys això mateix. I en Pasqual, sense un segon d'hesitació, li respongué, sec i directe: «També podeu venir vosaltres, al teatre», tot tornant a signar i a deixar-se endur per les mostres d'agraïment i estima del seu públic. Una resposta sensacional. No sé que en penseu vosaltres, però a mi se'm va afigurar com l’única resposta possible per tal de respondre als tòpics i blablablas dels polítics amb intel·ligència i amb el punt just de sarcasme i acidesa. De puterio, vaja. La resposta d'algú que està per sobre del politiqueig, sigui de comarca o sigui d'on sigui. D'algú que n'està per sobre perquè s'ho mereix i s'ho ha ben guanyat, coi. En Pasqual ens ha donat molt, moltíssim. Una resposta, com en tot allò escrit en el seu llibre i mostrat en els seus muntatges escènics, des de l'experiència i la vida, des de la veritat (com en Federico podria haver també respost, salvant totes les distàncies, és clar). Una resposta sense vacil·lar per desemmascarar violentament, però des de la paraula, la farsa i el menysteniment generalitzat de la política vers els seus artistes i les seves obres. Aquest cop li tocà a ell, però podria haver estat dedicada a qualsevol dels nostres, o dels de més enllà, governants. «Si tan em necessiteu veniu vosaltres», semblava dir. En el fons, una lliçó: «esforceu-vos-hi». 




Comentaris

envia el comentari