Tarragona Digital

Telegram : +34 639 048 422

E-Mail: info@tarragonadigital.com

La via Maldonado

Notes d’una conversa amb Josep Maldonado, sobre quaranta anys de vida política, relacions públiques, esport i solidaritat
Josep Maldonado, després de l'amable conversa | MqB

 

Diu que Proust va escriure que «mai no apreciem tant ningú com aquells que, juntament amb les seves grans virtuts, tenen la de posar-les sense reserva a disposició dels nostres vicis». Potser sense arribar a la categoria de vici, Josep Maldonado ha estat sempre una de les meves debilitats. Maldonado és un home que no té bona premsa. La seva barba blanca i la seva mirada felina de Garfield han aparegut en centenars de fotos d’actes públics, de presentacions i de sopars benèfics, sempre adaptant-se a l'entorn i l'hàbitat natural, com una divertida localització nostrada de Zelig. Se’l titlla de frívol, de rèmora de la vella política, d’aprofitat, d’irrellevant políticament. La seva caricatura de personatge ubic, superficial i menjacanapés s’ha menjat bona part de la seva trajectòria pública.

 

No estic en condicions de desmentir gairebé res del que se l’acusa. Però sí que em ve de gust afirmar que Josep Maldonado és —segurament amb Carod-Rovira i Pujals— el polític tarragoní més important dels últims quaranta anys. A diferència dels homenots de Cambrils i Vila-seca, però, la meva veueta em deia que en Maldonado hi havia respostes. Respostes sobre això que només m’amoïna a mi, que és escatir si existeix una identitat i una manera de fer genuïnament tarragonines. Respostes sobre la bruixeria de viure a la primera línia de foc i que les bales sempre et passin xiulant vora l’orella.

 

Els anys t’ensenyen que la permanència i la presència, encara que no fruitin en res perdurable, són talents infravalorats. Ser-hi sempre, com un pare absent, no hi deu haver virtut més elevada. Vaig anar a buscar les meves respostes al bar d’un hotel cèntric de Tarragona, com si m’endinsés a les jungles espesses del Congo, tot desitjant que, al final del trajecte, els ensenyaments del guru no em decebessin.

 

Maldonado, una vida política relacional

Maldonado va deixar la política activa el 2015 i des de llavors, davant de la meva incredulitat, ningú no li ha anat a preguntar res. Quan se m’acut com una revelació indefugible que és una feina que hauré de fer jo, és un divendres al matí. Al cap de mitja hora aconsegueixo el seu contacte i al cap de dues ja hi estic dinant. Bé, dina ell —una amanida catalana, un entrepà de pernil, una taronjada i un tallat— i em commina a demanar alguna cosa encara que jo ja hagi dinat.

 

«Què vols saber?» Bé, ho vull saber tot però ja me’n faig el càrrec que tot no m’ho diràs. Què fas ara, Josep? «Presideixo la Taula Assessora de l’Esport Català, una eina que penja de la Secretaria General d’Esports de la Generalitat i estic molt incardinat en temes solidaris. Les meves passions han estat, de sempre, l’esport i la solidaritat. Durant 39 anys he dedicat les meves vacances a fer viatges d’aventura en solitari per l’Àfrica. He passat per tots els països —n’hi falten només tres per recórrer— i he pogut conèixer la realitat del continent». 

 

Maldonado, en plena feina solidària | Esport Solidari Internacional

 

Primera sorpresa. Vist de prop i vestit casual, Maldonado és un home més alt i més vigorós del que sembla amb el seu uniforme clàssic d’avantllotges. Però tot i això, amb els prejudicis que duc, em costa una mica imaginar-me'l espitregat amb salacot i motxilla, dormint dins del 4x4, travessant selves i deserts, sense el mòbil a què viu enganxat i sense GPS. M’explica que en aquests quaranta anys ha refusat sempre la companyia en les seves expedicions. Li agrada anar sol, per trobar-se a ell mateix, diu.

 

Excepte una vegada, quan va acceptar com a copilot l’ínclit Oriol Pujol davant d'una insistència desarmadora, quan va tornar de la mili. «I hauries de veure com s’enfilava pels arbres, és una bèstia parda, una màquina; som molt amics, jo vaig fer que s’afiliés a Convergència i quan el van fer secretari general al Congrés de Reus m’ho va agrair públicament.» Maldonado és, en tota la seva amplitud, un pujolista. Quan parla de Jordi Pujol la mirada li llu amb orgull i agraïment, sense cap ombra d’arronsament davant la caiguda lliure del prestigi de la primera Família del país. És un Luca Brasi, però més llest i sense el llobarro mort (de moment).

 

La seva ONG Esport Solidari Internacional neix dels viatges per l’Àfrica i de la constatació que el poder d’una pilota i una samarreta del Barça era el més efectiu per portar els nens africans a escola. Parla de la seva evangelització amb arguments convincents i anècdotes de bitàcola, amb coneixement de causa però sense condescendència. I amb una pàtina d’humor i amable lleugeresa. Les observacions antropològiques de Maldonado estan destinades a un llibre, quan completi tots els països, però mentre no arriba focalitza tota la feina a la Fundació del FC Barcelona, al patronat de la Fundació del Pare Manel i en l’acció de la seva ONG per aconseguir fons solidaris.

 

«El que jo he vist és que només un 3% dels africans tenen un nivell de vida homologable amb el nostre, la resta és misèria i violència, i és especialment greu entre els nens i les nenes; en aquests 40 anys no he vist gaires progressos. Hi ha excepcions, com ara Ruanda. Era tot brut, miserable, desesperançat. Durant la guerra entre hutus i tutsis el Consolat em va haver de dir que fugís. L’any passat hi vaig tornar i el país, sota la presidència de Kagame, ha girat com un mitjó. No hi ha pobresa. No hi ha ni un paper a terra. Els ministres i els seus escortes surten amb una escombra pel carrer, per donar exemple. És l’únic país on he vist un salt evident. També és cert que allà no hi ha diamants com a Sierra Leone». Ni un paper a terra, senyal inequívoc de civilització i d'anar pel bon camí. 

 

Maldonado amb els seus nens africans | Cedida

 

«Catalunya, i Espanya també, és un país on trobes gent de tota mena que fa feinades tremendes en temes solidaris. Jo sóc una mica crític, però, amb les grans ONGs.» Molts d’ells, m’explica, es desplacen a l’Àfrica però són gent de grans ciutats que van a netejar-se les consciències, que cobren sous de 3000 dòlars i no es mouen de la capital. I si ho fan és en ‘rinoceronts’, grans jeeps blindats que els duen a fer un tomb pels afores. Fan xerrades als hotels i no passen gaire d’aquí.

 

«Com el tema dels apadrinaments, m’agradaria de vegades saber si aquest nen al Perú a qui se suposa que s'apadrina existeix. O sí existeix, que no ho nego, si a banda de la llibreta i el llapis que li arriba de tant en tant en sap res més de la solidaritat europea. Crec en les petites ONGs que garanteixen acció directa i en els missioners, que entenen el país on aterren i les seves baixeses. Com diuen, primer salvar el cos, l’ànima ja vindrà encabat». Ets creient, Josep? «Sóc creient però mal practicant. Crec que aniré a l’infern».

 

El futur del país i l'esperit de Convergència

És el moment idoni per atacar la mística i la teologia: tornarà l’esperit de Convergència, Josep?. «Sóc conseller nacional del PDeCAT i un dels fundadors de la Crida. Puigdemont em va demanar que l’ajudés a fer la llista per Barcelona de les eleccions de 2017. Li vaig portar molta gent bona i hi tinc una relació correcta, però des de llavors n’estic allunyat. Tant de bo tornés el que era Convergència.» L’autonomisme? «No, tot està polaritzat, el gir independentista ha vingut per quedar-se, però el país necessita el que representa Convergència. Sóc independentista però la independència costarà molt.» Ah sí? Des de quan? «El primer independentista el vaig conèixer quan vaig néixer, era el meu pare, d’Extremadura, i em deia: nen, no anirem bé si no fem caure els ponts del riu Ebre. Jo no ho entenia, però era un desig de separació evident. Espanya ha estat molt poc intel·ligent en tot aquest procés. Hauria guanyat un referèndum acordat. Tinc molt bona relació amb Zapatero, pel futbol —és del Barça— però la fantasmada del “aprobaré” ens va fer descarrilar a tots i engega el mecanisme imparable de la independència.» 

 

«La gent que abans em deia pel carrer ‘Maldonado! Tingueu seny, res d’independència, no foteu, eh?’ al cap de pocs anys ja em cridaven ‘Maldonado! Quan fotrem el camp?’ Sentir que no et volen és un motor inesgotable de separació, i la propera generació ja no ho aguantarà més. Els més joves ja són, a més d’independentistes, anti-espanyols. El que cal veure és qui vehicularà tot aquest malestar. Esquerra no serà. Des que tinc ús de raó que sento que a les pròximes eleccions Esquerra arrasarà, i sempre acabem manant i traient nosaltres les castanyes del foc».

 

Com que el llenguatge que més li agrada és l’esportiu, li pregunto si això no és tirar la pilota endavant i esperar el resultat del partit al Tribunal Suprem. «Estan condemnats. I molta gent dirà prou després de la sentència. Encara que siguin penes rebaixades. Entenc que Espanya no vulgui la independència de Catalunya i usi les eines de què disposa per impedir-ho. Qui vol una vaca sense mamelles? Però no entenc que perverteixis l’Estat de Dret per posar urnes simbòliques al carrer? I saps una cosa? Quan el President Puigdemont em va agrair el tema de les llistes li vaig dir que no calia, que sempre havia estat al costat del país. Si jo vaig fer un cordó amb el servei d’ordre perquè Tarradellas entrés a la Generalitat! Llavors vaig pensar que ja érem lliures, ara la regressió és evident». Això sí, no el veureu amb banderes ni amb llaços grocs.

 

Josep Maldonado, en plena dissertació | Venezuelan Press

 

Moment per interrompre la conversa i facilitar als lectors quatre dades biogràfiques fins a arribar a aquest moment de glòria. Josep Maldonado neix a Coma-ruga el 1952. El seu pare era extremeny i la seva mare de Ripoll. A Coma-ruga no hi havia res, eren uns aiguamolls a la platja. Son pare era ferroviari i casteller. A la històrica colònia del Vendrell, va començar de peó de RENFE, hi va ser un dels primers operaris. Inspeccionava les rodes dels combois picant el ferro fred amb un martell.

 

Eren una família humil. Sa mare netejava xalets, els primers que el boom turístic va fer aflorar a la costa del Baix Penedès. Van tenir un nen i una nena. Desgraciadament, la nena es va morir. Poc després la família se’n van anar a fer de masovers d’un xalet benestant. Al mas de Coma-ruga, Maldonado va créixer entre gossos i ànecs, que son pare caçava des del menjador de casa. El xiquet corria per les llargues platges penedesenques i anava a l’escola de ferroviaris de Sant Vicenç de Calders. La desgràcia de ser fill únic, però, li va donar més oportunitats. Amb grans esforços i molts xalets netejats sa mare l'envia a estudiar el batxillerat a Vilanova i la Geltrú, als franciscans. 

 

Dels aiguamolls de Coma-ruga als aiguamolls del món

A Vilanova tenia de companys la flor i nata del Penedès. El seu company de pupitre era el futur ministre del PP Josep Piqué —fill de l’alcalde franquista— a qui encara recorda com una de les persones més intel·ligents que ha conegut. Però les virtuts de Maldonado eren unes altres. Hi va descobrir el seu talent per a les relacions públiques i el lideratge o allò que abans se’n deia do de gents. Entre tots els nens de casa bona, ell sempre és escollit delegat de classe i els fa anar per on vol. 

 

Maldonado desembarca a Barcelona per fer el COU o PREU a l’Acadèmia Peñalver de Via Laietana. S’hi estarà estudiant uns anys. Es matricula a Dret però no s’arriba a llicenciar com a advocat. Per pagar-se la carrera fa de professor particular. Va tenir d’alumnes els germans Armengol, que serien els impulsors del partit d’ultradreta PXC al Vendrell, cosa que demostra que donar classes no era lo seu, segons confessa. Ell el que volia ser és Agent de la Propietat Immobiliària i no hi ha altre camí per aconseguir-ho que els estudis de Dret.  

 

El 1975, amb vint-i-tres anys, assisteix a la seva primera reunió clandestina. Ja en aquells temps convulsos es definia com a socialdemòcrata i ho anava dient per la facultat. Havia estat sondejat per l’òrbita de Pallach i de l’embrió del PSC; el temptaven per vertebrar el partit a la província de Tarragona. Però en el pis clandestí de 1975 qui oficiava era algú que estaria sempre més lligat a la seva carrera política i que va canviar el curs dels esdeveniments.

 

Aquell dia Jordi Pujol li va explicar el que havia de ser —i seria— Convergència Democràtica de Catalunya. Es pot dir que Maldonado va ser més que el delegat de la Generalitat a Tarragona, una extensió i un tentacle de Pujol a la regió. Una manera de fer política, entre la familiaritat i el paternalisme, esquitxada per l’ombra del potineig i la corrupció, que també sembla que s’ha esvaït amb l’ensulsiada de la vella guàrdia convergent, de qui representa un dels últims exemplars. La fidelitat al llarg dels anys va ser tan estreta que la carrera política institucional de Maldonado es va acabar just amb la caiguda en desgràcia del fundador de CDC. 

 

Maldonado el 2014, a la comissió de Defensa del Senat, amb un senyor de fons que du un bigoti molt divertit | Viquipèdia

 

«Escolta —li va dir Miquel Sellarès—, que hi ha uns fatxes que han amenaçat de mort Tarradellas, el volen pelar abans que surti al balcó de la Generalitat.» Fa poc el seu amic Pere Escobar li va fer arribar una filmació del dia del Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí. Amb una camisa blanca, fent un passadís per protegir el President tornat de l’exili, s’hi distingeix la figura inconfusible de Maldonado. És la primera constància documental de la presència ubiqua del nostre Forrest Gump. A partir d’aquí tindrà una presència assídua a la vida pública catalana, en especial en la tarragonina.

 

En les primeres eleccions municipals del 79 és escollit regidor al Vendrell, valent-se de ser ja una cara jove coneguda a la població, deslligada de les antigues castes, i sense saber massa de què anava la cosa. Deixant-se portar una mica, com sempre, el proposen com a diputat provincial. «Quan vaig arribar a Tarragona no sabia ni on era la seu de la Diputació». Però al cap de tres anys Pujol el crida a Palau: ara el vol fer delegat de la Generalitat a Tarragona. S’hi va resistir una mica, però no gaire. S’havia de casar i encara no havia assimilat els càrrecs de regidor i diputat provincial.

 

A través de Josep Caminal —mà dreta de Miquel Roca— li van fer saber que el President no li donava opció. Volien algú del nucli dur del partit per fer la transició de competències entre la Diputació —que les tenia totes— i la Generalitat, no se’ls podia escapar res de les mans. Era un càrrec ideal per a ell. Avui en dia encara és un càrrec agraït, de tombar molt i d’empassar-se pocs gripaus. Havia de cobrir tota la província, sí, però la seva feina era parlar, estendre la paraula de Pujol i de la nova Generalitat per tot el territori. Relacionar-se amb la gent. És el que, llavors i ara, Josep Maldonado sap fer millor.

 

Parlamentarisme no, gràcies

A Pujol se li criticava que apostés poc per la joventut i el feia servir de rèplica: Maldonado tenia just trenta anys i ja tenia rang de governador civil. «Jo li deia: President, pots presumir que a més de jove sóc xarnego. Que tu també en tens de xarnegos». Durant 26 anys està a totes les sopes. «Sóc molt intens, i m’agrada implicar-me molt en tot. Tenia fama d’estar a tot arreu però el cert és que hi dedicava moltes hores i hi havia dies que sopava tres cops. Encara guardo emmarcades les tires còmiques de Napi al Diari de Tarragona que se’n fotia, me les regalava.»

 

El 1995 Joan Maria Pujals li demana que vagi de segon a la llista de Tarragona al Parlament. Però Maldonado és més d’executiu que de legislatiu. «M’avorria molt al Parlament. No estic fet per discutir si s’ha de posar una escola o no al Pont de Vilomara». Per això té les seves reserves quan Pujol el vol enviar, poc després, al Congrés de Madrid. A més, sofreix un robatori a casa seva Coma-ruga i no vol deixar la seva dona sola. Convergència està a punt de perdre la Generalitat a mans del tripartit i els càrrecs orgànics de la vella CDC es comencen a recol·locar. Arriba a un acord amb el President, anirà a la llista però després plegarà i tornarà a les seves cosetes tarragonines. 

 

Josep Maldonado, al Parlament de Catalunya | Flickr

 

Però davant la seva sorpresa —o no— els passadissos de Madrid són tota una altra cosa. L’envien a l’OTAN, a fer d’observador internacional, a Kuwait, a Veneçuela, per mig món. La seva salsa. «Li vaig dir a Pujol: sóc molt feliç aquí, no vull tornar. Aquí es fan coses importants. Ell em va respondre una frase que m’ha quedat gravada: això és perquè ells s’ho creuen i nosaltres no».

 

Fos com fos i un cop vençuda la reticència familiar, es passa dècada i mitja a la capital d’Espanya. Primer al Congrés, després al Senat per votació i després per designació del Parlament. Fins al 2015, quan ja no li renoven la fitxa. «Allà era el rei del mambo. De fet, tot i no ser ja senador, sóc l’únic que encara hi tinc despatx, per formar part d’una associació europea de parlamentaris, i de vegades hi vaig». El 2002 a més, Pujol li ofereix un altre caramel, la Secretaria General de l’Esport, que per ell, com a polític, és com fitxar pel primer equip del Barça. Aprofita aquell lapse per crear l’ONG Esport Solidari Internacional i teixir complicitats que li seran útils en un futur.

 

Josep Maldonado amb Jordi Hurtado, símbols catalans i universals de la perennitat. | Fundación RBA

 

Pausa. Ja hem escurat els cafès. El saluda molt efusivament el director esportiu del Nàstic: «Maldonado! Encara dura l’entrevista? Necessites un clon!», «És que no havia mai explicat tant la meva vida! Vàrios clons, necessito». Sempre ha estat molt ben relacionat amb el món de l’esport. Dorm cada dia a Coma-ruga però fa vida pels passadissos i actes diversos de Barcelona. Coneix tothom i probablement en aquest cas no és cap exageració. Ha donat algun suport polèmic, com al president de la Federació Espanyola de Tennis Escañuela, inhabilitat pel TAD per desviar fons il·lícitament, d’altra banda pràctica habitual d’una vella escola de dirigents. Cèlebre és el sopar i festa anual que convoca amb Mundo Deportivo i que és una col·lecció del friquisme entranyable que envolta el món del Barça.

 

 

D’allà treu el gruix de donacions benèfiques per finançar els seus programes solidaris africans. Maldonado és sandrista i bartomeuista convençut. La cosa és no tenir un president que fumi puros, begui moetchandons i vagi a Luz de Gas, res de faranduleros. És estrany que ningú hagi pensat en Maldonado, hauria estat un gran president. «M’hauria tornat boig. Massa pressió, a mi m’agrada anar al futbol a disfrutar». Messi, algun dia o altre haurà de plegar, dic jo: «El Barça és molt gran. Ja va superar la retirada de Kubala, que havia fet construir el Camp Nou. La retirada de Messi també la superarem, tot i que no n’hi haurà cap altre».

 

Els Jocs del Mediterrani van ser una gran oportunitat perduda. Els Jocs d’Hivern de Barcelona, una utopia. «De fet, com els Jocs del 92 no tindrem mai més res. Maragall va estar bé. La Generalitat va estar bé. I sobretot va estar bé Samaranch, fos el que fos políticament, allò va anar bé perquè ho liderava ell. Mira, jo encara tinc la torxa olímpica a casa, vaig entrar-la a Catalunya». No en tenia cap dubte. 

 

Amb Andrés Iniesta i una samarreta contra-natura | Cano Sport Academy

 

L'home dels vint pisos

Com que estem d’acord en tot em ve de gust fer-li una pregunta incisiva, que es noti que sóc periodista de raça. Com deia mon avi, qui treballa amb oli els dits se n’unta, però sorprenentment Maldonado no ha estat mai processat tot i moure’s tota la vida en un entorn de corrupció-friendly. Això pot ser perquè ho hagi fet molt bé o perquè sigui un polític honest, encara que sembli excèntric. En qualsevol dels dos casos no se li pot negar el talent ni em ve de gust deixar de destacar-ho. L’únic atac seriós a la seva honorabilitat va ser el 2011, quan el Diari de Tarragona el va acusar de ser el polític amb més propietats de la província.

 

Vint immobles, cotxe nou, dos milions d’euros. Què va passar Josep? «Havíem de declarar béns i patrimoni per normes de transparència del Congrés. Jo em dedico al món immobiliari però no he estat mai constructor. Però em vaig comprar un solar a Coma-ruga on hi vaig voler fer apartaments, com a inversió. Els 2 milions eren la hipoteca per construir-los. Ho podria haver fet a través d’una societat, vaig ser massa honest. Ja ho vaig explicar, però el mal del titular ja estava fet. Jo, que com ja t’he dit em prenc les coses molt a pit, em vaig fer un tip de plorar.» 

 

Josep Maldonado, sobre fons d'una foresta hivernal. | MqB
 

Ara la hipoteca gairebé s’ha acabat. També l’entrevista. Entre les llàgrimes finals —relatades— veig les restes del muffin de xocolata que he demanat perquè Maldonado no mengés tot sol. El muffin de Proust, penso. Jo no menjo mai dolç, vés a saber com s’ho ha fet perquè ara només en quedin engrunes. Li dic de fer-li una foto i li agrada un plafó que decora el bar de l’hotel, amb la imatge en blanc i negre d’un bosc hivernal.

 

Com era d’esperar quan busques respostes, t'adones que ni tan sols saps quines preguntes havies de fer. M’afiguro, això sí, que n'hi ha que, més que per les nostres idees, serem recordats per les nostres vacances o per la via irònica que de les jungles africanes et transporta a la foto d’uns arbres esfullats en un hotel de Tarragona. Els ecosistemes que Josep Maldonado ha surfejat sempre amb el mateix instint lleuger de la supervivència, travessant tots els pantans sense enfonsar-se mai al fang. «No sé si m’ho llegiré el que escriguis, però envia’m la foto». 

📍 Fes clic aquí per rebre al teu mòbil les notícies de Tarragona. És gratis!

🍅 Ets un apassionat de la cuina? Subscriu-te gratis al butlletí per rebre la recepta de la setmana al teu correu!

Comentaris