Tarragona Digital

Telegram : +34 639 048 422

E-Mail: info@tarragonadigital.com

PREVISIÓ MÉTEO

Diumenge amb núvols i alguns ruixats febles que marxaran ràpidament a la tarda

August Vilella, l'artista reusenc que triomfa a l'Àsia

Pintor autodidacte, va aconseguir estrenar-se exposant a Tòquio. Ara torna a Barcelona per mostrar-hi la seva obra —d'èxit mundial— per primer cop a 'casa seva'
August Vilella viu professionalment de la pintura exposant arreu del món | Jordi Olària

 

August Vilella té 32 anys i és un dels artistes catalans més considerats internacionalment. Exposa les seves obres als Estats Units i Europa, però principalment a Xangai, Hong Kong, el Japó, la Xina... Defineix el seu estil com a surrealisme intuïtiu o jazz pictòric, i és que treballa sense esbossos ni idees preconcebudes, però amb un estil figuratiu, no abstracte, un estil que li ha valgut més de mitja dotzena de premis internacionals i una trentena d'exposicions.

 

Ha cultivat un gran ressò a Àsia, on ha exposat sovint i d'on ha recollit bona part dels premis que li han valgut l'etiqueta de 'l'artista que ha invertit la Ruta de la Seda'. El pròxim 4 d'octubre inaugura la seva exposició al Reial Cercle Artístic de Barcelona de dos quarts de vuit del vespre a dos quarts d'onze de la nit. Abans, August Vilella explica a TarragonaDigital com s'ho ha fet per triomfar a l'altra punta de món després d'haver començat a estudiar Filosofia a Barcelona i haver-ho deixat tot per assolir els seus reptes.

 

Obra 'Llibertat' d'August Vilella | Cedida

 

Reus, Barcelona, Tòquio

—Com acaba algú de Reus tombant per tot el món gràcies a la pintura?

—En part crec que és gràcies a la meva filosofia de treball, perquè sóc una persona que, o arribo al màxim, o no em capfico en una cosa. Per això vaig decidir que tindria la meva primera exposició a Tòquio, Nova York o Londres, em va costar bastant, però finalment vaig trobar una oportunitat. Una galeria de Tòquio em va agafar durant tres mesos, em van posar una casa, un estudi i altres coses i vaig anar allà a provar sort.

 

Durant aquells tres mesos hi havia la Fira Internacional d'Art de Tòquio. Era la primera on participava i vaig guanyar el primer premi com a millor artista. Després vaig tenir les meves primeres vendes i vaig començar a sortir als diaris, vaig fer algunes conferències i vaig entrar a la roda molt ràpidament perquè en el món de l'art el més important són els contactes i l'actitud.

 

Obra 'El Mirall' d'August Vilella | Cedida

 

—En el vostre cas també hi fa el mètode de treball, no?

—Jo tinc un mètode de treball bastant peculiar, que agrada bastant a la gent i que anomeno surrealisme intuïtiu. No faig servir ni esbossos ni idees prèvies, tot el meu procés de treball és automàtic, ho acostumo a comparar amb la música jazz; jo no trio les temàtiques ni els personatges dels meus quadres, en certa manera, ells em trien a mi. El resultat és figuratiu; normalment, quan es treballa amb aquest mètode, el resultat és molt abstracte.

 

En el meu cas és molt figuratiu i, al mateix temps, amb un llenguatge molt oníric, al·legòric, metafòric i fins i tot podríem dir filosòfic. Això fa que la gent va connectar molt ràpidament amb la meva obra, perquè tenia un quelcom més pur perquè no està condicionada pel meu conscient o la meva voluntat. Quan a les exposicions em pregunten què significa per mi la meva obra jo els pregunto 'no, què significa per vostè?', que és el que és important; en ser una obra automàtica; es converteix en una obra del món i per al món.

 

L'artista reusenc August Vilella es va estrenar exposant a Tòquio | Jordi Olària

 

—Us n'aneu d'aquí a Tòquio per començar a exposar, i us seguiu movent per Àsia. Per què aquesta zona?

—Per començar, ells tenen diners —riu mentre acaba la frase—. Fa uns anys vaig començar a treballar amb un mànager de Xangai, i no només treballo a Àsia, he fet exposicions a París, Rotterdam, Amsterdam, Òxford, al Museu Marítim de Barcelona fa temps, fa tot just dues o tres setmanes que he tornat dels Estats Units.

 

Ara he tornat fa poc i estic centrat en l'exposició de Barcelona del 4 d'octubre, on m'han anomenat 'l'artista català que ha invertit la Ruta de la Seda', perquè actualment sóc dels artistes catalans que més èxit i més cotitzat està a l'estranger. Just quan l'acabi me n'aniré a Xangai, després a Shenzhen —una ciutat al sud-est de la Xina, molt a prop de Hong Kong—, després a Taiwan i després segurament al Japó.

 

Obra 'La Vela' d'August Vilella | Cedida

 

De sentir-se atret pel pinzell a pintor professional

—Ara ja fa temps que et dediques professionalment a la pintura, això no ho pot dir tothom. Com creus que s'aconsegueix?

—El primer és creure en un mateix, perquè la gent no compra només l'obra, et compra a tu també. Has de tenir una filosofia i una actitud important des del primer dia; per ser un bon artista és més important saber dir que no que saber dir que sí. Saber dir que sí és molt fàcil quan mai has exposat i et fan ofertes en qualsevol galeria, entre cometes i amb tots els respectes, de poc prestigi, o t'ofereixen certes quantitats de diners per certes obres; és molt fàcil caure en la temptació quan encara no has començat i trobes que és una bona oportunitat.

 

Això és molt perillós perquè pots entrar en un cercle viciós del qual és molt complicat sortir. Jo des del primer dia he volgut estar a dalt, i els meus amics em titllaven de boig perquè deia que la meva primera exhibició seria a Nova York, Londres o Tòquio, i al final va ser Tòquio, i a partir d'allà vaig encadenar directament treballar a un cert nivell. De fet, a Àsia, la majoria dels meus col·leccionistes són polítics o 'celebrities' o gent de caràcter important. Si tu creus en la vida, la vida creurà en tu.

 

Obra 'Encara segueixo aquí...' d'August Vilella | Cedida

 

Defugir de les directrius marcades

—I l'obra en si també deu ser important

—Hi ha d'haver un 'background' al darrere, una obra que sigui original, que no segueixi els patrons d'alguna cosa que ja està establerta. A mi em pregunten d'on trec la inspiració i jo mai he adorat a cap artista, mai m'he inspirat en ningú, estic intentant fer una obra pròpia. Tal com se sol dir, si intentes agradar a tothom, no agrades a ningú; i no t'has d'intentar adequar al mercat, has d'intentar adequar-te a tu mateix, i si fas això, vas al teu propi mercat, que és únic i exclusiu, que no hi tindràs competència de ningú més, perquè seràs únic en el teu camp.

 

Aquest és el problema, sobretot, amb Belles Arts. Jo sóc autodidacte, no he anat mai a cap escola ni he fet Belles Arts i, gràcies a això, no he tingut cap condicionant extern que m'hagi encarrilat cap a una via o cap a un mètode o uns dogmes artístics o estilístics concrets. Em trobo molts artistes que vénen de Belles Arts i els trobo terriblement condicionats per les experiències dels seus professors, o d'altres alumnes. Hi ha gent a qui li falta autoestima perquè creuen que tot és més complicat del que en realitat és; creuen que cal fer deu passes per arribar a un punt quan, en realitat, només són dos.

 

August Vilella ha aconseguit destacar a Europa, però també a Amèrica i Àsia | Jordi Olària

 

Els orígens artístics d'August Vilella

—Si ets autodidacte i no has passat per Belles Arts, d'on et ve aquesta vena artística i aquestes ganes de pintar?

—Tota la vida he tingut connexió amb l'art. Jo havia estudiat filosofia, havia començat a escriure un llibre, un tractat ontològic propi que no està acabat, que té unes 5.000 pàgines, que és el meu monstre de Frankenstein per dir-ho metafòricament. En paral·lel també vaig començar amb la música, tenia dos grups i m'agradava molt compondre, i llavors vaig començar amb la pintura.

 

En certa manera vaig arribar a una espècie de col·lapse perquè tenia una feina, estava en dos grups de música, escrivia el llibre, estava amb la pintura i era una mica inviable, com se sol dir, 'aprendiz de todo y maestro de nada'. Notava que havia de prendre una direcció concreta a la meva vida.

 

—I vas triar la pintura...

—Jo veia que la pintura tenia quelcom més interessant, és una via d'expressió més directa, no tens la barrera del llenguatge, la barrera cultural; a les meves exhibicions la gent en dos segons connecta o no connecta amb la meva obra, però la resposta és instantània. Aquest tipus de reacció no la tens amb la música o l'escriptura, perquè hi ha un procés més elaborat d'entendre la lletra, d'escolar-ho...

 

Obra 'La Lliçó' d'August Vilella | Cedida

 

A més vaig tenir una experiència molt estranya. Jo treballava a la Sagrada Família, encara no era conegut, acabava de començar amb la pintura; m'havia fet la pàgina de Facebook i una de les turistes, que venia d'Àustria, no sé d'on ni com em va reconèixer, va caure de genolls allà mateix, es va posar a plorar i em va dir 'no t'ho creuràs, no sé com, vaig trobar el teu Facebook la nit abans d'agafar el vol cap a Barcelona, vaig estar mirant la teva obra, em va arribar molt, em va transportar als meus somnis, a la meva infantesa, i justament arribo aquí i et trobo a tu; això no pot ser una casualitat, això és un senyal de dalt i no ho és per mi, és per tu, has de prendre la decisió més important de la teva vida'.

 

Tal com vaig acabar de parlar amb ella me'n vaig anar a parlar amb el cap, em vaig acomiadar de la feina després d'haver estat més de cinc anys treballant allà, vaig trucar per deixar els dos grups de música, vaig apartar el llibre i em vaig començar a dedicar exclusivament a la meva pintura. Vaig muntar la pàgina web, vaig començar a enviar els portafolis, arran d'això vaig trobar l'oportunitat del Japó i la resta ja és història.

 

—T'hi has tornat a trobar, amb aquesta turista austríaca?

—Tinc el seu contacte, però per mi va ser com un àngel i em fa respecte i tot parlar amb ella. Algun dia li he de regalar un quadre, va ser inspiradora.

 

Obra 'El conte' d'August Vilella | Cedida

 

El futur d'August Vilella

—I ara, què et queda per endavant, què et planteges?

—A curt termini tinc l'exhibició de Barcelona, que és molt important per mi perquè per fi puc ensenyar a la meva ciutat i la meva gent la meva obra. Just acabi aquesta exhibició me'n vaig a Xangai a exhibir, sóc dels únics artistes que està representant per dues galeries en aquesta fira. Després en tinc una a Shenzhen, després d'això tinc un petit descans per preparar obra i treballar en altres projectes, després me'n vaig a Taiwan, i tindré diverses exhibicions per galeries i museus de Taipéi. Tinc més projectes que s'estan negociant, a països com els Estats Units, Japó, Corea...

 

—Per qui no l'hagi vist, com explicaries la teva obra?

—Millor que la vegin —torna a riure—. És complicat d'explicar; de vegades la gent, per fer una síntesi, diu que és una barreja entre Salvador Dalí i Tim Burton. Amb tocs goyescos, en certa manera. Els meus personatges, normalment, es caracteritzen per uns ulls grans i tenen bastants elements metafòrics, al·legòrics, onírics, que donen una interpretació molt oberta de l'obra.

 

Molta gent, a les exhibicions, em comenta que a través d'aquests ulls es veuen a si mateixos, és a dir, que la meva obra exerceix com una mena de mirall a través del qual els visitants es contemplen a ells mateixos. Cada persona m'explica històries completament diferents quan contempla les meves pintures. És difícil explicar-ho, és com explicar una cançó, pots explicar la lletra però no pots explicar-ne l'ànima.

 

Obre 'El Poeta', d'August Vilella | Cedida

 

—Què diries a algú que estigui com estaves tu abans de trobar-te aquella turista austríaca?

—La majoria d'artistes que em trobo han estat a Belles Arts o a escoles, i el primer que els dic és que s'oblidin completament de tot el que els han ensenyat allà, allà estan obsessionats que has de fer primer bodegons, figura humana... jo no he fet mai cap bodegó ni cap retrat, de fet jo no sé dibuixar, si em dónes un llapis i un paper, el dibuix que faria jo no seria millor que el de qualsevol persona que hi hagi aquí asseguda, però intuïtivament sí que em surt un món molt diferent de la resta.

 

Jo estic convençut que molta més gent té la possibilitat d'accedir a aquest tipus de mètode, de procés pictòric. Per això crec que cal no encasellar-se en la tècnica, només cal tenir voluntat i ímpetu interns per poder fer alguna cosa diferent. En l'àmbit més professional has de creure en tu mateix, tant les institucions com la gent a qui no li ha anat bé ens condicionen de manera excessiva i de vegades els nostres pitjors enemics no són tan sols ells, sinó que som nosaltres mateixos que acabem condicionats. Hem de creure que som únics i com a persona única pots crear una cosa completament única que ningú més en aquest planeta pot fer.

Comentaris