Tarragona Digital

Telegram : +34 639 048 422

E-Mail: info@tarragonadigital.com

ALERTA

Un nen de 12 anys agredit sexualment a Reus

Pep Escoda, un 'nòmada, lladre d'imatges'

El fotògraf tarragoní ens parla de cultura, d'imatges, llum, mar i ciutat; i de l'autoestima tarragonina
Tarragoní i serrallenc, el fotògraf Pep Escoda | Marta Richardson

 

Treballador de la fotografia, activista cultural i serrallenc. Diu que a la nostra ciutat, Tarragona, banyada per una mar inspiradora, li falta autoestima, autoestima i autoestima.

 

Parlem amb el fotògraf tarragoní Pep Escoda.

 

— Tu dius a la teva web que fotografiar és una manera de viure. Què implica per a tu aquesta forma de vida, que és la fotografia?

 

Per a mi és entendre el món d’alguna manera. Quan comences a fer una cosa no deixa de ser un ofici, en aquest cas el meu ofici, ja que en el fons sóc un treballador de la fotografia. Jo em considero un professional, i no ho dic perquè pensi que sóc més professional que els altres, sinó perquè fa trenta anys que pago la quota d’autònoms cada mes, m’hi dedico.

 

La fotografia es converteix en un ofici i és llavors quan t'adones que és una manera de viure, una manera d’entendre el món, una manera de caminar. T'adones que ho vas fent molt teu, com alguna cosa teva que és necessària; per a mi és molt necessari.

 

L’altre dia, per exemple, em preguntaven què recomanaria a un fotògraf, jo vaig donar una resposta molt simple: fer una fotografia cada dia. Jo no deixo mai de fer una fotografia cada dia, i amb la tecnologia actual, sigui amb el mòbil, sigui amb càmera, no m’hi forço, sorgeix així. És, com et dic, una forma de caminar per la vida, d’entendre el món i, al mateix temps, que l’entenguin els altres, a la seva pròpia manera.

 

Sempre penso que la fotografia d’autor, per dir-ho d’alguna manera —a mi les etiquetes m’importen ben poc—, t’ha de generar preguntes, no t’ha de donar una resposta. El que intento, amb la meva visió, és transmetre el que jo sento, el que jo veig, com ho veig jo, perquè, és clar, no tothom ho veu igual. Si tu poses deu fotògrafs en una mateixa plaça, evidentment, et faran deu fotos diferents.

 

No sé si t’he contestat...

 

 

— Si, si, és això, que anem xerrant, no pateixis.

 

No, si no pateixo... Cada vegada faig menys fotos. En un principi, el format digital va comportar molt de volum fotogràfic, però ara en faig moltes menys, no estic tot el dia pendent de la càmera o d’allò que veig. No ho sé, la vida et passa per davant i l’enxampes o no l’enxampes. Hi ha dies que no portes càmera i la foto és allà, però bé, sempre m’emparo en aquell refrany, ara no recordo ben bé d’on és, que diu «la millor imatge queda a la retina». D’imatges a la retina en tinc un fotimer, la llàstima és que moltes vegades no les puc agafar.

 

 

— Seria una mica allò que passa ara als concerts, que el públic, en lloc d’estar mirant directament l’espectacle, ho viu a través de la pantalla. Potser no parem a gaudir les coses directament...

 

O com si mires un concert per la televisió, o un partit de futbol. Estàs veient el que volen que vegis, no allò que podries veure tu. Si tu vas al camp del Barça, per exemple, tens un angle molt més ampli. Jo podria estar més pendent del senyor que hi ha al costat menjant-se una botifarra, com dirien a Barcelona, que no pas del partit.

 

«És el mateix fer-te una foto a tu, a la veïna o al Cristopher Walken»

 

— Has fotografiat figures internacionals, com ara Guillermo del Toro o Cristopher Walken. Què t’han generat, davant de l’ull del teu objectiu, a primera vista?

Jo no sóc mitòman i, sigui qui sigui, mereix el mateix respecte, el meu i el del meu objectiu. És el mateix fer-te una foto a tu, a la veïna, al Cristopher Walken... a qui sigui. I el tracte que us donaria seria exactament el mateix.

 

En el retrat hi ha un aspecte molt psicològic, per a mi és una de les disciplines més difícils que hi ha, però també és la que m’agrada més. Sempre intento atrapar la persona que veig jo, o el que crec que haig de veure. Llavors, el tracte per a mi és igual tot i que, no ens enganyem, per a mi fotografiar en Cristopher Walken, un actor del qual he vist en un munt de pel·lícules, deu ser com, per a tu, segurament, entrevistar-lo.

 

 

— Corres el risc que caigui un mite també...

Aquí anava justament. Et diuen «has d'anar a fer-li fotos al Cristopher Walken» i, ostres, primer se't posen 'per corbata', parlant clar, encara que tinguis experiència. Arribes allà, xerres amb ell... però el que sí que faig, quan faig retrats, és quedar amb la persona abans.

 

 

— Conèixer-la...

 

Això mateix, perquè si no, quedem amb cara de DNI. El que passa és que, en aquests casos, amb la gent a qui no tinc accés, com alguns d'aquests personatges que faig per a la revista ICON —has anomenat els més mediàtics, però n'he retratat d'altres que m'han arribat més—, abans, de forma prèvia, intento mirar fotos seves. Això ho vaig fer amb el Cristopher Walken i vaig pensar, ostres, el paio sempre fa més o menys la mateixa cara. És clar, són persones molt fotografiades i els dius, seu aquí, i ja es posen com ells volen sortir, autocomplaents, entre cometes.

 

Vaig mirar fotografies i vaig mirar la pel·lícula 'El último concierto' i, no ho sé, en veure-la, vaig percebre alguns gestos; vaig pensar, l'he d'agafar per aquí. Volia fer tres o quatre fotos ben diferents. No hem d'oblidar que treballes per a una revista i hi ha d'haver una foto de portada, i diverses directrius. 

 

Però, realment, li vaig treballar la mirada com li puc treballar a tothom, sempre treballo la mirada. Penso que la mirada és el més important de la imatge, tot i que amb els ulls tancats pots quedar guapíssim. Amb la mirada ho pots dir tot. Pots somriure amb la mirada... no? D'entre els vuitanta i 'pico' músculs que tenim a la cara, els dels ulls són els que et poden portar més —o menys— expressió.

 

En definitiva, amb això de les personalitats, com si hagués de fotografiar a Clint Eastwood demà, hi vaig realment molt content, però ni m'altero ni em poso més nerviós; el contrari, tracto a tothom igual i intento ser col·loquial, amable, no fer moviments bruscos.

 

 

— No espantar-los...

 

No, no, perquè no pots anar de qualsevol manera... Pensa que aquell dia el Cristopher Walken potser va tenir vint sessions, entre fotos i premsa.

 

Pep Escoda: «Penso que la mirada és el més important de la imatge» | Marta Richardson

 

Un nòmada lladre d'imatges

 

— Vas formar part del llibre 'Genius Loci. La Tarragona revelada', què et va explicar la nostra ciutat?

 

La ciutat m'explica moltes coses i cada dia m'explica coses diferents. Si t'hagués de dir tot allò que m'explica cada dia ens tornaríem bojos, des de molts punts de vista. 'Genius Loci' és un llibre de diferents fotògrafs i els coneixia molt bé, més o menys podia intuir què farien i ells eren uns visitants a la ciutat, jo no.

 

Una ciutat no deixa de contaminar-te, i el que has de fer és deixar de ser ciutadà i ser un rodamón. La fotografia no deixa de ser això, ser un rodamón, un nòmada, o com acostumo a dir, un nòmada lladre d'imatges. Llavors em vaig centrar en un tema en concret, un lloc que acostumo a visitar molt, la Catedral. Vaig fer un estudi de la llum, era harmonia... 

 

Per a aquest llibre, hauria pogut anar a passejar pel far i fer allò, fer això; que també ho sé fer, abstraure'm, però no deixa de ser la teva ciutat. En aquest cas, era un treball molt meticulós i vaig entrar a la Catedral, buscant la llum dels rosetons, els moments del dia, apuntant-ho en una llibreta. Un estudi de llum força complicat, ja que es podien donar diversos fenòmens al mateix temps. És 'xulíssim', el verd, el vermell, el groc... i va corrent la llum.

 

Vaig dir, em centro més en la Catedral, no sé si de forma encertada o no, però em vaig permetre el luxe, ja que visc aquí, d'entrar en un lloc, més que mostrar alguna cosa.

 

 

«La cultura és la base del poble»

 

— 'Genius loci' seria l'esperit protector, el geni del lloc. Què n'és d'aquest esperit a Tarragona, entre la seva gent?

Un desastre. Si ho portem cap al meu camp, que és la cultura, penso que tenim molta feina per fer, molta, no t'ho pots imaginar. S'ha de picar molta pedra i si aquí no s'està disposat a picar pedra des de la base, no hi ha res a fer. Tot ho podem criticar si, ens podem queixar de tot, si, però trobar-ho tot malament, no. No podem estar contínuament queixant-nos.

 

Si vols que et sigui sincer, des de 'años ha' Tarragona és una ciutat de 'capelletes'. Com que la fotografia ha anat a més, cada vegada hi ha més gent que fa fotos, inclús et diria que hi ha capelletes fotogràfiques. No ho critico, em sembla perfecte, que cadascú faci el que vulgui.

 

Però, saps què passa? La frase aquesta de 'Tarragona, ciutat de capelletes' de fa molts anys ve, lògicament, perquè hi ha moltes capelletes; però saps què tenen de bo, parlant en termes religiosos? Una cosa molt important, que tenen una catedral. I nosaltres, amb el tema cultural, no la tenim. Què ens falta? Un centre d'art contemporani com Déu mana, ens falten una quantitat de coses... un auditori com déu mana, etcètera. 

 

 

— D'alguna manera, no estem organitzats...

 

Penso que s'ha de picar pedra però, alhora, no podem estar demanant contínuament als polítics que piquin pedra —que l'han de picar, que per això cobren. Hem de picar pedra des de la base.

 

Jo sempre penso una cosa, en molts sentits, i no per la història que estem vivint ara, que la trobo emocionant, encara que molts dies m'emprenyi. La base està en el poble, i la cultura és la base del poble. Si tu a la gent, de petits, no els inculques la cultura, l'esport com a cultura —no l'esport de masses, que és espectacle—, no anem enlloc. 

 

El 2012 Tarragona va ser Capital de la Cultura Catalana però, quina infraestructura va quedar? Ni una. I ara amb els Jocs aquests... mira, ja s'aclariran. Ens hem de posar les piles, i ens les hem de posar tots. Com ens hem de posar les piles? Doncs diàleg, diàleg i diàleg.

 

Penso que a l'Ajuntament hi falten gestors culturals, però també hem de veure els gestors privats. «És que l'Ajuntament no fa res, i ho encarreguen a tal», doncs bé, què passa? Les empreses culturals també poden fer coses per a la ciutat i, si delegues un festival, o el que sigui, a una empresa i aquell any no ho fa bé, doncs se'n busca una altra, es treu a concurs i s'agafa la millor. Amb això s'enriquiria la ciutat.

 

Alhora, ens falten moltes infraestructures. Quan passa gent per aquí, per l'estudi i em pregunten, escolti'm, on puc visitar galeries fotogràfiques, a mi em cau la cara de vergonya. O galeries d'art. Et queda una cara... perquè, és clar, si jo et faig la pregunta a tu com a periodista, digues-me galeries d'art. N'hi ha alguna, la Grey i poca cosa més.

 

I tot això és patètic. T'ho dic a tu perquè ho he dit públicament i ho he dit a d'altres llocs. L'Ajuntament, Cultura de la Generalitat i la Diputació, entre els tres, no sumen una galeria. M'explico? Em dius l'Espai Turisme, però és un espai; però una galeria amb condicions, no. Hi ha el Museu d'Art Modern, però també s'ha quedat caduc. Ostres, fes el museu 'Julio Antonio', si vols, fes-ne un de més gran i treu tota l'obra que tenim a les bodegues de la ciutat, que en tenim un munt.

 

Ens falta picar pedra, picar pedra des de la base, des de les institucions en general i que s'assessorin bé. Ara vinc de fer un tour pel País Basc i és una altra cosa. Et diran que és pel consorci basc, que tenen més peles i no sé què... en definitiva, que ho trobo tot molt patètic.

 

 

— Potser és una qüestió de saber gestionar i saber fer les coses, ha quedat demostrat que potser no les sabem fer...

 

Però, saps què és el més important? No cal tenir màsters —perquè després es demostri que no els han fet—, perquè hi ha una cosa per a la qual no calen estudis, que és el sentit comú. Si tu apliques el sentit comú, les coses van endavant.

 

En un titular de fa molts anys, no recordo el mitjà, vaig dir «la cultura és l'economia del futur». Això ja no ho puc dir, ara és l'economia del present. Tarragona, digues-li turísticament, digues-li globalment, com vulguis, podria viure perfectament d'un turisme cultural i de qualitat tot l'any. Ara, tu creus que a Tarragona es van carregar la Farinera —al Barri del Port, que així està— on es van fer el noranta-nou per cent dels tapissos de Miró i alguna tela cremada d'aquelles... i aquí no se'n parla? Per a més inri, el Josep Royo, que és el que fa els tapissos del Miró viu aquí a Tarragona.

 

 

— A Reus ja n'haurien fet un museu...

 

Aquí tenim un tapís, d'acord. Però és que hauríem de tenir més coses, digues-li 'Fundació Miró - Royo', no sé què i crear, no el triangle, que és Mont-roig, Barcelona, Mallorca, però situaries Tarragona al mapa. Pensa que Joan Miró és el pintor contemporani, en aquest moment, més cotitzat i més conegut, conjuntament amb Picasso potser.

 

Amb el que ha costat tot allò que hem fet ara, els Jocs i tot això, que em pot semblar bé o no, com a ciutadà... Però en el món de la cultura, és que tenim molta feina per fer, moltíssima! Tenim feina per fer tots, ja sé que t'ho he dit quatre vegades.

 

Jo fa anys que batallo amb això, jo em puc dedicar a la fotografia. Però, ostres, fa tants anys que intento ajudar aquí, ajudar allà, i moltes vegades també t'ho he de dir, de forma altruista. Però xec, sempre et fots una hòstia contra la paret, parlant clar. Total, i acabem aquesta qüestió: autoestima, autoestima i autoestima. 

 

S'ha acabat això d'aquesta Tarragona sempre queixant-se, allò d'«ai, què farem; ai, si faig això...». No, no; autoestima, autoestima, però et diré una cosa; autoestima començant per aquests que manen, que per això cobren cada mes i com que cobren cada mes, em veig amb el dret d'exigir-los coses. Mirem-nos-ho bé, aquesta gent treballa per a mi, per a tu i per a tothom.

 

 

— Has fotografiat molts hotels. Quina és la teva relació amb els hotels i amb els viatges?

 

D'hotels n'he fotografiat un munt...

 

 

— T'agrada?

 

Si m'agrada fer fotos d'hotels? Si, és que jo m'ho passo bé fent fotos, tot i que és perillós dir-ho, no li pots dir mai a un client que t'ho passes bé.

 

Arran d'unes fotos que vaig fer al Guggenheim de Bilbao em van encasellar en l'àmbit de l'arquitectura. Vaig guanyar els premis Lux i em van començar a fer encàrrecs, però més que res interiorisme. Això em permetia viatjar. Ara m'han contactat, no fa gaire, per anar als Estats Units... no et truquen aquí i et truquen per fotografiar hotels a Amèrica del Nord, però això ja passa, i no em queixo tampoc, ja s'ho faran.

 

La dels hotels ha estat una etapa de la meva vida que m'ha permès viatjar, viatjar i viure, perquè hi ha llocs on he estat una bona temporada. He pogut conèixer gent, entendre molt millor l'espai, l'espai que fotografies, ja que tot espai té una poètica. I, amb tot, haver pogut publicar, entre col·lectius i individuals, uns 150 llibres; per a editorials realment molt importants. Fotografiar hotels m'ha permès viatjar.

 

A més, tot això també m'anava molt bé perquè jo no he pogut fer mai un viatge per a un projecte personal, ja m'agradaria. Quan he viatjat a fer aquestes feines, arreu del món, aprofitava també per anar fent els meus projectes. Durant la setmana feia hotels o interiorisme, i el cap de setmana feia un carret en blanc i negre, amb la càmera petita, de coses 'por ahí', que es poden veure ara, o es veuran, o que estan al meu calaix, esperant.

 

Pep Escoda, treballador de la fotografia i activista cultural | Ram Giner

 

«No m'agrada dir-me artista, considero que són paraules majors»

 

— Et consideres un artista?

 

A mi no m'agrada dir-me artista, considero que són paraules majors. Si m'ho diuen, no m'importa però jo, considerar-me artista, no m'agrada. Sincerament, no m'he considerat mai un artista. Sóc una persona que treballa des dels setze anys —vaig començar com a pescador— que porta picant pedra molts anys i que fa trenta anys que sóc autònom. I durant tots aquests anys n'he vist caure molts, d'autònoms. He de treballar cada dia, sóc un treballador de la fotografia i no puc permetre'm estar quiet.

 

Si tu em vols dir artista o la gent em vol dir artista, a mi em sembla perfecte i jo molt content. Com també em podrien dir sapastre, m'entens? Però no, no m'hi considero.

 

 

— Te n'han donat vint-i-un, de premis Lux...

 

Si, vint-i-un, i també tinc diplomes. Els premis és una cosa que, quan t'hi presentes, és per guanyar. Això de guanyar m'emprenya una miqueta però si competeixes, és per això, precisament. Però bé, a vegades no saps si els premis fan bé o no, i en una ciutat com aquesta t'asseguro que et fan més aviat mal.

 

 

— Com creus que tracta la ciutat de Tarragona el seu talent i el seu patrimoni humà i cultural?

 

Malament. Com a exemple, a vegades es parla molt de la indústria química, que genera llocs de treball; però ningú diu res de la indústria cultural, que ben gestionada, podria generar molts llocs de treball, molts més dels que ens imaginem i portar molta gent cap aquí.

 

Si jo m'he sentit maltractat? Home, no. Maltractat no m'hi sento, si em sentís maltractat, ja hagués marxat perquè, a més, n'he tingut l'ocasió. Sí que penso que no s'aprofita la gent amb vàlua cultural i amb anys d'experiència —no et diré noms, te'ls pots imaginar—, gent consolidada dins del món del cinema, de la música, la pintura, la fotografia... A Tarragona tens gent molt bona xec!

 

Abans m'atrevia a fer una llista, però ara no m'hi atreveixo perquè me'n deixaré, de gent. I em sabria molt de greu. Això ho has d'aprofitar, si Cultura funcionés com ha de funcionar, parlo en termes generals, no només de l'Ajuntament... Quan vingui la senyora Laura Borràs, la consellera, molt amablement li vull explicar com estem a la Catalunya sud. 

 

Crec que estem desaprofitats més que maltractats, perquè si em pensés que estic maltractat ja hagués fotut el camp. Jo sóc a Tarragona perquè s'hi està molt bé, per la qualitat de vida, tot i que potser ens 'apalanquem', precisament, per aquesta qualitat de vida. No ho sé, a vegades ho analitzo.

 

 

— S'hi està molt bé aquí...

 

Jo em considero un activista cultural i el meu activisme cultural continua però, és clar, arriba un moment que et fas gran, que la salut et fot algun cop i no sé què més... I dius, potser que comenci a mirar per mi que, d'altra banda, mirant per mi també ajudo la ciutat. 

 

Penso que no se'ns té massa en compte, se'ns hauria d'escoltar més i des de molts sectors. No crear aquestes històries de senats i tot això, que no sé per a què serveixen —tot el meu respecte—, però agafar la gent més o menys destacada, o millor dit, amb trajectòries d'anys en diferents disciplines i dir-los «va, nois, com ho enfoquem això, com il·lusionem a la ciutat, com la venem?». Porten un munt d'anys buscant la marca Tarragona i encara no l'han trobat.

 

És el que els ha passat amb això dels Jocs. Sigui un nyap o no sigui un nyap, no han tingut l'habilitat, per culpa de l'autoestima, d'il·lusionar a la gent. Quan et poses la gent en contra, és per alguna cosa.

 

 

«A vegades no veiem ni allò que xafem»

 

— Abans ho deies, la fotografia ha de generar preguntes. Quines preguntes t'agradaria plantejar a tu, ara mateix?

Les intento fer amb diversos projectes i cada projecte és diferent. Ara m'has enxampat 'con las manos en la masa', aquestes fotos que t'he ensenyat a l'ordinador... ets el primer que les veu.

 

Intentar conscienciar que hi ha alguna cosa més, que hi ha una altra manera de veure les coses i que hi ha coses que tenim al nostre voltant que passen totalment desapercebudes. No ens fixem en res, a vegades no veiem ni allò que xafem.

 

Vaig treure un llibre que està funcionant molt bé, no pel que fa a les vendes, malauradament, que es diu 'Desvío', on em vaig dedicar a fotografiar el que anomenàvem la circumval·lació. Allò és terra de ningú, i hi vaig trobar unes fotos amb una plàstica i una bellesa increïble.

 

Intentes transmetre la teva manera de pensar i de veure el món. Som de Tarragona, estem a Tarragona, i tenim coses al costat que són apassionants. A vegades busquem històries fora quan les tenim a casa.

 

Quan vaig haver de deixar de viatjar tant, per motius de salut, em vaig dedicar a descobrir més Tarragona. Molts dels meus projectes, alguns que encara no he acabat, estan basats en Tarragona. Tarragona té tantes històries com pots trobar, per exemple, a la ciutat de Buenos Aires, tu que hi has viscut.

 

Ja ho veus, per a mi tot això de la fotografia és entendre el món, que l'entenguin els altres, des del meu punt de vista. Amb això, jo trobo que és suficient. I si amb això la gent se sent agraïda i satisfeta... A mi saps què em preocupa d'una exposició? Quan tothom em diu que li agrada. 

 

La fotografia t'ha d'aportar alguna cosa més enllà, deixar aquella part estètica, no caure en aquells tecnicismes de principiant, entre cometes, i ser una mica més profund amb les coses.

 

 

— Què és per a tu la llum i el mar?

 

El mar és important. Jo no dic mai el mar, dic la mar. Per a mi és molt important. Per circumstàncies de la vida, va ser la meva universitat, i amb el temps t'adones que potser va ser millor això que no pas estudiar qualsevol altra cosa.

 

Per a mi la mar és un referent, si jo no veig el mar, no sóc jo. De bon matí, agafo el carrer Cavallers, segueixo per la Nau, només per arribar a tocar del Pretori, on ja es veu el mar. Pot semblar una cosa estúpida però, ostres, és allà; i torno cap a l'estudi satisfet.

 

La mar per a mi és fonamental, és el que m'ha donat a menjar en un principi, a mi i a tota la meva família de pescadors. No puc viure sense la mar, a mi em relaxa; em relaxa nedar, veure-la, asseure-m'hi al davant a l'hivern, m'encanta. És la màxima font d'inspiració que tinc.

 

I parlant de la llum, podríem caure en el tòpic que Tarragona té una llum excepcional però, certament, la ciutat no és que tingui millor o pitjor llum que altres llocs, sinó que té calitja, cosa que altres ciutats no tenen. La llum es filtra una miqueta més i es crea una llum molt més suau, durant moltes èpoques de l'any, que no és tan ‘canyera’. Però està molt bé que ho venguem així, que Tarragona té molt bona llum, cosa que és ben certa.

 

 

«Avui en dia jo sobrevisc de la fotografia, no en visc»

 

— Al món de la fotografia professional, igual que d'altres disciplines artístiques com la música, el cinema, etc. sembla més difícil de dedicar-s'hi. Quin és l'estat de salut d'aquestes professions avui, al nostre país?

 

És molt difícil viure de tot això, en general. Conec a molts músics, a qui faig fotos, i ho sé bé. Tu també ho saps. Realment són uns privilegiats els que poden viure de la música. Avui en dia jo sobrevisc de la fotografia, no en visc. Ho dic clarament i no me n'avergonyeixo, jo he de fer malabarismes per arribar a final de mes.

 

 

— Sempre ha estat així, en trenta anys de carrera?

 

No, no. Hi ha hagut èpoques glorioses. Però ara estem en un punt en què tothom fa fotos, tothom és músic... el tema és atribuir. De fer fotos a ser fotògraf hi ha una gran diferència. Ofici, ofici, ofici; mentre no es doni suport a l'ofici anem malament. Estem a anys llum d'altres llocs.

 

En si, ja se sap que les arts són difícils, perquè no interessa massa culturitzar el poble, no interessa un poble culte. Interessa un poble al qual li puguis posar una pastanaga, com a rucs, penjada d'una canya. Abans, encara podies adormir-te una miqueta, però ara no. Jo vaig arribar ahir, i aquest matí ja he de fer un munt de coses. Avui en dia treballes tres cops més per guanyar tres cops menys però, al final, no treballes tres vegades més.

 

Amb això, que et diguin artista, que et donin copets a l'esquena, que guanyis un premi... al final, per què? L'altre dia deia, tinc ganes de jubilar-me per dedicar-me a la fotografia. És que em vull dedicar a la fotografia, si no sempre has d'estar patint; pels autònoms, per la llum, per això, per allò altre. 

 

Ja vull estar tranquil, fer les coses amb tranquil·litat, tot i que no sé si podria viure amb tranquil·litat. L'adrenalina... no ho sé, ja t'ho diré d'aquí a uns anys si em tornes a entrevistar, que desitjo que et vagi molt bé, ja t'ho diré. Hi ha retrats i coses que les fas amb l'adrenalina al cent per cent. Potser, si no tingués això, no faria totes aquestes coses que faig mitjanament bé.

Comentaris