Tarragona Digital

Telegram : +34 639 048 422

E-Mail: info@tarragonadigital.com

Mercè Sardà: «A Tarragona no s'ha sabut veure la importància del Teatre Metropol»

Entrevistem la directora de 'Vis de vanadi', guanyadora del Premi El Balcó que atorga anualment Òmnium Cultural del Tarragonès
Mercè Sardà serà guardonada amb el premi El Balcó el proper divendres, 21 de setembre. | Gerard Recasens

 

Seure a conversar amb Mercè Sardà (Tarragona, 1958) és un regal. És una porta oberta a la inquietud cultural, a la passió desinteressada, a la vitalitat, a les ganes de fer feina i d’educar sense cap recompensa... Fa 34 anys, aquesta professora de català de l’institut Martí i Franquès de Tarragona es va deixar enredar per impulsar un grup de teatre al centre, que s’acabaria anomenant Vis de Vanadis i que, sota la seva batuta, esdevindria un absolut catalitzador per a l’escena teatral dels instituts de Tarragona i per al teatre amateur en general a la ciutat.

 

Sardà és la ciutat des d’una altra òptica: aquella Tarragona que cus a la seva gent sense fer soroll, sense esperar res a canvi. Ara, però, Òmnium Cultural ha decidit reconèixer la seva trajectòria amb el Premi El Balcó, que li atorgaran el proper divendres, 21 de setembre, a l’inici del pregó de Santa Tecla. Una bona excusa per parlar amb ella a les portes d’un nou curs a l’institut. I ella mateixa ens ho confessa: l’últim.

 

Mercè Sardà, l'ànima de 'Vis de Vanadi'

—‘Vis de Vanadi’. Què vol dir?

—És un objecte que surt a l’’Antaviana’ del Pere Calders: hi ha una persona que perd el vis de vanadi. Un vis és un caragol i el vanadi és el segon metall amb més duresa, després del diamant. El nom ens va agradar als que formàvem la primera fornada del grup.

 

—Perquè ‘Antaviana’ va ser la primera obra que van fer.

—Sí.

 

—Com comença tot plegat?

—Un altre professor, el Francesc Fernández, ens enreda a un altre company, el Josep Vicent Font, i a mi mateixa. El Martí i Franquès tenia tradició de teatre en els anys previs, però eren coses esporàdiques. Nosaltres també vam començar una mica així. Vam engrescar set o vuit alumnes de tercer de BUP i de COU, aquell curs 1984-1985, i com que Dagoll Dagom havia fet una versió molt maca d’’Antaviana’ feia poc, vam triar-la.

 

A més, com que són contes, ens permetia no ser-hi tots alhora en els assajos: ens era més fàcil. Ara ho mires de lluny i penses... què ‘cutre’! Ara hem après coses, en sabem més, i en aquell moment es notava que tot just eren els inicis.

 

—Per què li van donar continuïtat?

—Vam quedar molt contents d’’Antaviana’ i vam fer una crida més oberta dins l’institut, per qui volgués apuntar-s’hi. Ho vam dir els professors de català a les aules. Se’n van apuntar uns quants més i vam fer el fragment de Nadal de l’’Antaviana’, que no havíem fet l’any anterior, i ‘La Blanca-Rosa, sirena de la mar blava’, on vam fer un salt qualitatiu.

 

La representació de la Blanca-Rosa de 'Vis de Vanadi'. | Mercè Sardà

 

 

—Què té de bo i de dolent ser un grup d’institut i, per tant, que cap fornada es consolidi mai?

—El grup té continuïtat. Els alumnes de darrer any van abandonant el grup, però els del penúltim any passen a l’últim, i n’entren de nous, i així successivament. Amb el pas del temps això encara ha estat més clar: ara, amb l’ESO i el Batxillerat, els alumnes poden estar al grup de teatre fins i tot sis anys. Això té l’avantatge que no cal repetir cada any el mateix: sense voler, els grans ensenyen als petits la nostra manera de fer.

 

—I per tant, el teatre uneix gent de diverses edats.

—I tant, com no passa pràcticament amb res més. Uneix, sobretot, des dels 14 als 18 anys. Els de 12 i 13 són encara molt petits i assagen en un altre grup, un altre dia. A partir de tercer d’ESO ja venen els divendres a la tarda, que és quan assagem, amb el grup gran.

 

—Dirigeix sola?

—No. M’ajuden sobretot exalumnes. Al tercer any del grup, va marxar el Josep Vicent Font i vam anar incorporant algun alumne més gran perquè ens ajudés a dirigir. Després, van començar a dirigir sols. Encara uns anys més tard, va plegar el Francesc Fernández i em vaig quedar com a única professora, de manera que vaig potenciar encara més la participació d’exalumnes en la direcció. Els noms han anat variant, perquè de vegades és difícil compaginar la feina amb el teatre.

 

—Al final d’aquest curs ja en portaran 35... ho celebraran?

—Vols que t’ho digui? Jo, tantes celebracions... Ja en vam fer al desè aniversari i vam crear la Mostra de Teatre Jove.

 

—Com va anar?

—El boca orella em feia arribar que hi havia altres grups joves de teatre a la ciutat i vaig pensar que no podia ser que a Tarragona hi hagués diversos elencs teatrals juvenils sense vinculació. Vaig pensar en fer una mostra i li vaig anar a proposar al Carles Sala, el Conseller de Joventut.

 

—Què va dir?

—Que li portés una proposta ben feta. Li vaig demanar que se la mirés, m’ho va prometre i em vaig passar tot un pont de la Puríssima elaborant-la. Escrivint a màquina, és clar. Li vaig portar i al gener em va trucar. «Vine amb un tècnic a l’Ajuntament i en parlem», em va dir. Com pots comprendre, de tècnic no en tenia cap, jo. M’ajudava un noi i li vaig dir: «Vine amb mi, anem a l’Ajuntament, ets el meu tècnic»... pobre, encara riu ara. I vam sortir de l’Ajuntament amb el ‘sí’.

 

—I després, què?

—Vam investigar quins grups hi havia a Tarragona i en van sortir nou! Vam fer la Mostra i l’Ajuntament i tots els grups van quedar molt contents de la Mostra i li van voler donar continuïtat. Vaig dir que endavant però que l’Ajuntament portés la batuta, perquè el primer any hi vaig dedicar moltíssimes hores, com si fos empleada de l’Ajuntament. Els primers anys m'hi vaig implicar, perquè volíem aconseguir que els mateixos grups de teatre duguessin ells la iniciativa de la mà de Joventut. Això ha costat bastant. Et diria, però, que ara ho hem aconseguit.

 

—Què ha suposat 'Vis de vanadi' per al panorama teatral a Tarragona?

—Som una mica creguts i estem convençuts que 'Vis de vanadi' ha significat una mica d'impuls al teatre de la ciutat... i pel que fa al teatre jove, l'ha fet tot, l'impuls. Quan es va crear la Mostra de Teatre Jove, de retruc, el teatre amateur també va rebre una empenteta. Ara, a Tarragona no hi ha lloc de teatre on no hi hagi exalumnes de 'Vis de vanadi'. Estem molt satisfets.

 

Una imatge de Vis de Vanadi estrenant 'L'avar de Goldoni' el 2015 a Agramunt. | Mercè Sardà

 

 

Mercè Sardà i el teatre a Tarragona

—I pel que fa a equipaments teatrals? Com està, Tarragona?

—Trobo trist tot el que passa a Tarragona, així de clar. Jo ho dic tal com raja. A Tarragona no s'ha sabut veure —i no se si se sabrà veure— la importància del Teatre Metropol. Es tracta d'un teatre únic. Jujol, que era tan catòlic, el va pensar pels obrers, que s'havien d'estar drets. Per això té aquesta forma! I com que era tan religiós, el va dotar d'una enorme simbologia. El Metropol és un teatre que no trobes enlloc! D'acord que es queda petit, però una cosa única com és, cal potenciar-la! I cal cuidar-la. Com pot ser que de l'any 1994 al 2017 no s'hi hagi fet res? Com pot ser que s'hagi hagut de tancar per renovar-lo? Això és que no s'ha cuidat. Punt final. No tenim prou consciència del que tenim a Tarragona.

 

—En canvi, es va construir el Teatre Tarragona.

—A Tarragona, per què volem dos teatres a 300 metres de distància? Dos teatres que són pràcticament iguals. És clar que és més gran el Teatre Tarragona, però no deixa de ser un teatre clàssic. Allí s'hi podria haver fet un auditori, per exemple! Tarragona no té auditori, és l'única gran ciutat del país que no en té: el tenen a Vila-seca i aquí no n'hi ha! Un dia, un conseller de l'Ajuntament em va respondre: «Ja hi ha al Palau de Congressos!»

 

—I què li va dir?

—No vaig caure de cul perquè estava asseguda. Dir que el Palau de Congressos és un auditori ofèn qualsevol músic per ignorant que sigui.

 

—Tornem al Teatre Tarragona.

—Es podria haver esperat i fer un teatre modern, gran, amb l'escenari i les graderies movibles... però ara no el tindrem mai. I en paral·lel, potenciar el Metropol, que s'hi poden fer moltes coses.

 

—Tarragona no cuida la cultura?

—No gaire. Cuida força la cultura popular. Potser s'ha abocat massa això. Després hi ha els que lluiten: la Casa de les Lletres, l'Escola de Lletres, la Primavera i la Tardor Literàries... totes aquestes coses honoren la ciutat de Tarragona perquè no és que es facin arreu del món. Però políticament no ho valoren tant.

 

—Perquè no dona tants vots?

—Potser no dona tants vots. Aquest és un altre problema que tenim els que treballem amb els adolescents. Quants vots donen els adolescents? Cap ni un, no voten i ja no van amb els pares, com els nens petits, que no voten però sí que donen vots. És lamentable, perquè cuidar l'adolescent és cuidar el futur adult.

 

—A Tarragona tenim una bona programació teatral?

—...

 

—Tenim una programació teatral digna?

—Fins fa poc, ho portava una persona determinada i sé que feia mans i mànigues per poder portar obres que puguessin interssar a tothom. Però crec que no tenim una bona programació teatral. És conseqüència de com està tot i que políticament no s'hi posen els diners que s'hi haurien de posar. A Tarragona, des que hi ha democràcia, interès per invertir en cultura, no n'hi ha hagut. Però alerta! Malgrat tot això, Tarragona és una de les ciutats amb és associacions de tot tipus. Vull dir que hi ha molta gent a la base, participant i compromesa amb moltes coses, però no acaba de sortir a fora, de veure's.

 

—I per què no es veu? Perquè des de Tarragona no ens visibilitzem, o perquè des de fora no ens miren?

—Hi ha de tot. Però la tasca de l'Ajuntament deu ser aquesta, no? Que allò que fa la seva gent es dignifiqui i es doni a conèixer. Aquest és per mi el principal factor.

 

Mercè Sardà, una vida dedicada al teatre jove a Tarragona

—Hem parlat del teatre, de 'Vis de Vanadi', de Tarragona... però no de Mercè Sardà. Com s'interessa pel món teatral?

—Alguna llavoreta la devia tenir a casa. La meva mare era de la Canonja i anava, a l'època de la República, a l'Orfeó Canongí. Allà hi anava un tarragoní, el mestre Xavier Gols, que encara no ha estat prou dignificat. Hi havia classes de música, operetes, sarsuela... i coses de teatre. La meva mare hi va agafar molta afició i suposo que m'ho va inculcar.

 

—Però qui va rematar la feina va ser Jaume Vidal Alcover...

—Fèiem una assignatura de crítica literària a la universitat i ens va fer fer una crítica d'alguna obra que s'estigués fent en aquell moment. Amb una companya vam anar a veure 'M-7 Catalònia', dels Joglars. Vam al·lucinar! Feien una paella dalt de l'escenari i tot! I mira que anys més tard, els Joglars no m'han entusiasmat... però aquella obra em va deixar bocabadada. L'afició em comença aquí. De totes maneres, no m'agrada fer d'actriu. Prefereixo dirigir: és com m'hi he trobat, posant-m'hi... 

 

—I tants anys després, guardonada amb el premi El Balcó. Com se sent?

—Agraïda i contenta. Mai m'hagués pensat que em donessin ni aquest premi ni cap altre. Vaig fer un tuit agraint les felicitacions i vaig afegir que el reconeixement era per tota la gent de base, que piquem pedra, que passi el que passi tirem endavant.

 

—En pocs dies compleix 60 anys. Es jubila?

—Sí, quan acabi aquest curs.

 

—També de 'Vis de vanadi'?

—Sí. Està lligat amb l'institut i per tant deixo el grup.

 

—I el relleu per qui serà?

—En això treballem. Jo a 'Vis de vanadi' dirigeixo una obra, però també coordino el grup i tota la seva logística. Per què? Perquè m'hi he trobat posada. I com que m'agrada, no hi ha problema. Però ara no li podem demanar a un professor que vingui cada divendres a la tarda —a més a més, divendres!—, que dirigeixi una obra, etcètera. L'Eloi Isern, exalumne de 'Vis de vanadi' que ja ens dirigia alguna obra, s'encarregarà de la part teatral. Mancarà l'àmbit logístic, però estem intentant convèncer una professora.

 

—Ho trobarà a faltar?

—Sí... Penso: «què faré ara sense institut ni teatre». Però ja sortirà alguna cosa. I si no, descansar un any tampoc no em sabrà greu...

Comentaris