Tarragona Digital

Telegram : +34 639 048 422

E-Mail: info@tarragonadigital.com

ATENCIÓ

Múltiples accidents a les autovies A-7 i T-11, al Camp de Tarragona

Guillermo Cañardo: «El Mediterrani actual és la frontera més letal del món»

Entrevista a Guillermo Cañardo, metge de l’Hospital Joan XXIII i ara cap de missió de l’Astral, el vaixell de l’ONG Proactiva Open Arms que treballa al Mediterrani ajudant als refugiats
Imatge del metge Guillermo Cañardo durant l'entrevista | Caralp Mariné

 

El Guillermo Cañardo porta l’acció a la sang. Aquest metge de l’Hospital Joan XXIII un dia va decidir que ho havia de deixar tot i llançar-se al mar per ajudar als milers de persones que posen en perill la seva vida intentant creuar el Mediterrani. Primer ho va fer com a voluntari a l’ONG Proactiva Open Arms, a Lesbos, i després, ja amb contracte, com a cap de missió a l’Astral, el vaixell d’aquesta ONG que opera al Mediterrani central. La crisi migratòria i de refugiats que viu Europa és, segurament, una de les majors crisis humanitàries després de la segona Guerra Mundial. Una crisi, però, que obre debats entre dirigents europeus, que genera polèmica amb el tancament de ports en països com Itàlia, o que apunta a les ONG com a culpables de tràfic de persones, mentre milers de víctimes segueixen llançant-se desesperades al mar. Cañardo, que viu a Alforja, al Baix Camp, ho té clar: mentre els estats no facin res, ells seguiran navegant pel Mediterrani. 

De Tarragona al Mediterrani central

—Què et va portar a deixar l’Hospital Joan XXIII i a unir-te a Open Arms?

—Sóc molt aficionat al mar, de fet, sóc navegant. El desembre de 2015 vaig creuar l'Atlàntic en solitari en un petit veler de sis metros i mig. Vaig anar de  França fins al Carib. Quan vaig tornar a casa al desembre vaig veure a la televisió un reportatge que explicava la feina que feia Proactiva OpenArms a Lesbos. Em va impactar. Vaig enviar un correu per fer de voluntari. Em van fer una entrevista i em van agafar, primer, com a mariner, no com a metge.

 

Guillermo Cañardo realtizan tasques d'assistència als refugiats | Open Arms

 

—Què recordes d'aquestes primeres expedicions? 

—Em va impactar veure una barca plena de gent al mig del mar, és una cosa al·lucinant. Rescatem barques on hi ha des de 120 fins a 1.000 persones. La primera vegada que vaig trobar una barca al mig del mar, plena de gent, amb nens, dones, em va impactar. Encara ara ho veig al·lucinant. 

—Quina és la teva feina al vaixell?

—Faig de cap de missió. He fet de socorrista, de patró de llanxa, he fet de metge i ara sobretot de cap de missió. El cap de la missió és el qui coordina tota l'operació i decideix cap on va el vaixell, què s'ha de fer en cada moment i coordinar a tothom, i tots els rescats.

 

—Com a coordinador, què tal és treballar amb els voluntaris? Amb gent que deixa, ni que sigui per 15 dies, la seva vida aquí per anar allí a rescatar a persones? 

—Conèixer la gent que he conegut en aquests dos anys que porto fent això és el millor que m'ha passat. Coneixes a gent increïble, gent altruista, grans professionals de la seva feina que ho deixen tot i de manera voluntària dediquen temps a ajudar a la resta de gent. A més, molta gent que ve com a voluntària s'enganxa i torna. Tenim voluntaris reincidents.

 

Imatge de Guillermo Cañardo a l'Astral | Open Arms

 

—Amb què us trobeu? Quin és la feina principal?

—El primer que hem de fer és evitar que la gent s'ofegui. El Mediterrani actual és la frontera més letal del món. I la gent es mor, principalment, ofegada. Es calcula que entre el 2015 i 2016 més de 8.000 persones es van ofegar. Això són cadàvers recuperats, però la quantitat oficial, no se sap. El més freqüent és que la gent mori ofegada. 

 

Trobem altres coses, com gent que es mor per inhalació de vapors de la benzina. O inhalació dels fums dels motors. A vegades són barques cobertes de fusta. Els que paguen menys els fiquen al costat del motor.

 

—I en quin estat es troben els que sobreviuen i podeu rescatar? 

—Molts nervis i ansietat, moltes patologies psiquiàtriques. Es tracta de gent que ve amb unes condicions molt deplorables, han sortit del seu país fa mesos, inclús fa anys. Han fet un viatge en el qual han vist morir gent, els han maltractat, torturat, els han violat, extorsionat. Han estat a Líbia, un país que no és segur, en condicions dolentes. On els tracten com esclaus. La vida d'una persona subsahariana a Líbia és pitjor que la d’un gos. Tot això t'ho expliquen. Venen amb unes condicions mentals molt dolentes. A més, es troben al mig del mar i no saben nedar.

 

—Us trobeu amb alguna patologia física més?

—Si, deshidratació, cremades pel sol, cremades per benzina, algunes cremades greus. Patologies traumàtiques de les barques. Quan embarquen a les barques a Líbia els pugen a cops i trobem fractures. També ferides per arma de foc o per arma blanca.

 

—Algun cas que t’impactés?

—A l'última missió vam rescatar un noi de 22 anys que tenia només una cama, l'altre la tenia tallada. I li vam preguntar què havia passat. Ens va explicar que el van posar en una presó a Líbia, van demanar un rescat per la seva vida a la seva família, i només van poder enviar la meitat dels diners que demanaven. Llavors el van deixar anar però li van tallar una cama. Aquestes són les condicions amb les quals surten.

 

El Perfil dels refugiats d'Open Arms

—Qui és aquesta gent, de què fugen?

—Els països d'origen són molt variats. Però bàsicament la gent fuig d’unes condicions de vida impossibles: de la guerra, del terrorisme, de la persecució, de les tiranies. Els eritreus fugen de la pitjor dictadura del món. Nens eritreus que viatgen sols per escapar del servei militar. De la pobresa, de la fam. El que veiem és que és gent que no té altra opció més enllà de fugir. La immensa majoria el que busquen és una oportunitat de vida. Quelcom tan intrínsec en l'ésser humà, i tan respectable. Quan estàs vivint en un lloc on no tens opcions de viure ni per tu ni pels teus fills, busques una vida millor. 

 

—De quins països venen?

—Molts. Síria, Afganistan, Iraq, hem tret gent de Nepal, de Bangladesh. subsaharians, libis, egipcis, tunisians, marroquins. Hem arribat a rescatar, en una mateixa missió, persones de 27 nacionalitats diferents.

 

Imatge del metge Guillermo Cañardo dins de l'Astral amb un refugiat | Open Arms

 

—Imagino que veure la falta de consens entre els diferents governs d’Europa, que sembla que no es posen del tot d'acord per desenvolupar polítiques per fer front a aquesta crisi, us desespera.

—Nosaltres estem al Mediterrani perquè qui ha de ser-hi no està fent la seva feina. Nosaltres no som la solució del problema, en absolut. Som un pegat. Nosaltres el que fem és: sabent que hi ha gent ofegant-se, estem rescatant gent. Cada vegada que hi anem rescatem gent, per això hi anem. Si hi anéssim i no hi hagués ningú per rescatar no hi aniríem. La solució que està adoptant Europa és girar l'esquena al problema. L'origen del problema és molt profund, és la guerra i les desigualtats al món.

 

—Però això és un problema molt profund.

—Això suposa un canvi de mentalitat global. Mentre no s'arregli això, el flux migratori continuarà succeint. Nosaltres el que busquem és que Europa miri el problema, s'enfronti al problema i no faci el que està fent. El que està fent és girar l'esquena i pagar a policies, i a guardacostes libis, per aturar la gent i retornar-los a un país que no és segur, retornar-los a la mort. Hi ha informes de l'ONU, d'Amnistia Internacional, que diuen que Líbia no és un país segur. I aquesta gent, un cop arriben a Líbia, no tenen opció d'escapar per cap altre costat, només tenen l'opció del mar. I amb la policia costanera es genera un tap, i estan condemnant a la mort a moltíssima gent. Es calcula que hi ha un milió de persones allí atrapades que intenten fugir de Líbia.

 

—La vostra tasca consisteix, també, a fer denúncia?

—Nosaltres a part de rescatar, el que fem és denunciar. No som polítics, però veiem el que hi ha i sempre hem portat al vaixell periodistes per documentar el que veiem, el que ens expliquen. Per això som molestos per Europa, és per això que ens estan perseguint. Som testimonis molestos. 

 

Itàlia i el tancament de fronteres a vaixells al Mediterrani

—Sobre la crisi que vam viure amb l'Aquarius i després amb vosaltres, de tancar fronteres, relacionada amb aquesta nova actitud d’Itàlia. Us està fent patir?

—A Europa no hi ha un consens per fer front a aquesta crisi humanitària, la més gran després de la II Guerra Mundial. Itàlia suporta un gran pes de la política migratòria. S'ocupa del rescat de la zona del Mediterrani central. Grècia també ha suportat moltíssima pressió i també el sud d'Espanya, on s'ha triplicat el nombre d'arribades. Jo crec que s'ha de buscar una política europea consensuada i s'ha de buscar una solució, i donar suport a Itàlia i als països fronterers del sud d'Europa, perquè aquest problema continuarà.

 

—Però, és normal l’actitud d’Itàlia?

—El que passa a Itàlia amb el canvi de govern és que hi ha molta hipocresia, jo crec que és populisme. Estan contradient els tractats humanitaris que han signat i la llei internacional del mar. Els naufragis s'han de rescatar i portar al port més segur, en aquest cas és Itàlia. El govern italià tanca el port a les ONG només. Perquè els vaixells de la guàrdia costa italiana amb gent rescatada sí que poden entrar-hi. Només no ho deixen fer a les ONG, és totalment populista això.

 

—I la resposta del nou govern espanyol què us sembla?  

—Espanya ha fet un pas endavant, em sembla molt bé. Ha assumit un rol que fins ara no tenien. És un exemple. Però  portar aquesta gent als ports espanyols és una aberració, és gent que arriba amb  unes condicions de salut al límit. És una barbaritat que facin això a consciència. Probablement Itàlia s’haurà d'enfrontar a una denúncia. Això va en contra dels convenis humanitaris internacionals.

 

Imatge del metge del Joan XXIII al vaixell d'Open Arms | Open Arms

 

—Els dies que esteu al vaixell amb la gent que heu rescatat, deveu compartir experiències. Què us expliquen? Què esperen d’Europea?

—Ens expliquen històries de supervivència brutals, qualsevol persona que rescatem podria escriure una novel·la amb el que ha viscut. Gairebé el 95% de les ajudes que fem al vaixell tracten, simplement, de retornar la dignitat a la gent. Cures bàsiques. Escoltar, parlar, donar una manta, tractar-los com a persones. Recordo un noi que ens va dir: «Quan va arribar la barca amb un socorrista que somreia, era la primera vegada que veia una persona blanca que em somreia, em va impressionar».

 

El que esperen ells d'Europa? No esperen gran cosa, molts saben com és la situació. A vegades pregunten: «A Europa em dispararan al carrer?» «Em mataran?». Els dius que no. I et diuen: «Doncs estaré millor i ja està». Què busquen? Treballar, educació pels fills, una oportunitat de viure. Una vida normal, una vida.  

 

—Quina és la cosa més dura a la qual t’afrontes quan estàs a les missions de rescat?

—El que em costa més quan estic allà és decidir. Decidir a qui salves i a qui no. Estàs desbordat i has de decidir a qui salves primer i saps que deixaràs gent a l’estacada. Ens ha passat, hi ha gent a qui no hem pogut rescatar, això és el que porto pitjor. Comencem amb els nens i les dones, però clar, a vegades veus que no pots fer res per ells i que alguns moren i això ho he vist i és el que porto pitjor.

 

Comentaris