Paper, tinta i COVID-19 (XXVI): Albert Camus i 'La pesta'

Tancat a casa en temps de coronavirus — 14 d'abril
Albert Camus, l'autor de 'La Pesta'. | Arxiu

La pesta és una de les més conegudes i celebrades novel·les d'Albert Camus. Però alhora és, junt amb L'home revoltat, l'obra a partir de la qual vaig començar a sentir veritable devoció per aquest novel·lista, filòsof i periodista que s'atreví a alçar la veu, forta i consistent, enmig de muntanyes d'autoritarisme, en defensa de l'ésser humà lliure i fraternal amb les resta d'individus de la col·lectivitat. I és que Camus defensa un ésser humà que mai no pogués esdevenir assassí malgrat a canvi li prometessin el cel a la terra, alhora que situava l'acció, mai la passivitat, com a eina central de la lluita per un món millor i absolutament diferent al que patí.

 

La novel·la ha generat altres expressions artístiques que cal valorar i tenir en compte. D'una banda, l'any 1992, Luis Puenzo va dirigir una pel·lícula amb el mateix títol que situava l'acció a Amèrica del Sud i intentava, d'alguna manera, confrontar la situació de països com Argentina i els «desapareguts» assassinats durant la dictadura militar amb l'obra de Camus, amb un resultat desigual. Anys abans, el 1964, el compositor Robert Gerhard n'havia fet una cantata excel·lent, com moltes altres de les obres del compositor, de la qual n'hi ha una versió dirigida per Edmond Colomer enregistrada l'any 1996 que cal escoltar.

 

A Orà, el doctor Bernat Rieux va trobant-se diverses rates mortes o agonitzant mentre acompanya la seva dona, malalta de fa un any, a l'estació de tren per passar una temporada a la muntanya i millorar la seva salut. Els cadàvers de les rates, que moren per tot arreu, arriben a omplir la ciutat i es converteixen en una plaga que, quan disminueix, fa de pròleg d'una altra plaga molt més devastadora que, a poc a poc i sense fer massa soroll, ho acaba infectant tot. Mor el porter de l'edifici on Rieux té el seu gabinet i aviat els morts es compten per desenes i centenars. Malgrat les evidències, en un primer moment, les autoritats de la ciutat no s'atreveixen a posar nom al que veuen. Fins que la realitat els supera i decideixen tancar Orà perquè el que tenen davant és, efectivament, la pesta. «El mot 'pesta' acabava de ser pronunciat per primera vegada. (...) Les plagues, en efecte, són una cosa natural, però resulta difícil de creure en les plagues quan us cauen a sobre. Hi ha hagut al món tantes pestes com guerres. I, això no obstant, guerres i pestes atrapen la gent sempre igualment desprevinguda.»

 

  

Una pesta fora de la història i no basada en cap fet real en concret però que serveix a l'autor com a desencadenant d'una crisi d'humanitat, com a element de tensió de les relacions entre les persones que habiten una ciutat que, tot i tenir el nom d'Orà, podria ser qualsevol altra en qualsevol altre lloc i moment. La ciutat és aïllada de l'exterior per aturar l'epidèmia, mentre en el seu interior els metges i molta altra gent lluiten com poden per aturar la plaga. Per Camus, l'important no és la versemblança de l'espai físic o històric sinó la humanitat que hi deambula, les seves reaccions, la seva vida. Com si fos un experiment social, la situació extrema que passen a viure els fa mostrar amb tota la seva baixesa i en tota la seva humanitat i demostra que, en situacions extremes com les relatades, «L'essencial consisteix a fer bé el propi ofici.» És en els moments de crisi quan la vida deixa entreveure tota la seva absurditat, tot el poc suc que té. Quan tot es tensa, és quan les formes humanes de relació, de les més positives a les pitjors, surten a la llum i ens fan oblidar l'embolcall de les bones maneres que la vida en civilització ens dona per tal de fer-la assumible per la generalitat de les persones.

 

 

  

La pesta suposa un pas més de Camus en la seva intenció de mostrar l'absurd de la vida dels éssers humans damunt la closca de la Terra i fer-ho en el moment en què aquest absurd millor es veu: en una situació de crisi. Mostrar l'absurd no per deixar clar que la vida és absurda, que això ja ho sabíem, abocada des del primer dia a la mort, sinó, sobretot, per aclarir que, fins i tot en moments de destrucció de la humanitat, allò col·lectiu construït des de la llibertat i la consciència de l'individu és el que val la pena de fer, de viure i de gaudir en el trajecte que va del naixement a la mort.

 

 

  

Una llibertat, és clar, que mai no és absoluta i que la pesta ja s'encarrega de mostrar com a relativa: «Els nostres conciutadans no eren més culpables que d'altres; s'oblidaven de ser modestos, això és tot, i pensaven que tot era possible per a ells, cosa que suposava que les plagues eren impossibles. Continuaven fent negocis, projectant viatges i tenien opinions. ¿Com haurien pogut pensar en la pesta, que suprimeix el futur, els desplaçaments i les discussions? S'imaginaven que eren lliures, i ningú no serà mai lliure en tant que hi haurà plagues.»

 

 

  

En català, tenim la gran sort de poder-la llegir en traducció i amb introducció de Joan Fuster. L'autor de Sueca va prendre partit en el seu moment i es va situar al costat de l'autor, sense posar-lo en qüestió per això, sobretot perquè Camus fugia esperitat cada cop que es trobava una proposta de futur millor construïda damunt de l'autoritarisme. I, tot i que ara ens pugui semblar una cosa òbvia, en el seu moment això era més que freqüent en aquest tros de món.

 

 

  

La pesta és una excel·lent lectura per al confinament, sense dubte, malgrat ens pugui semblar, en alguns episodis, massa cruel i dura per a temps com aquests. Però no és ni més cruel ni dura que la realitat nostra d'avui, que els efectes del covid-19, amb la mort campant pels nostres carrers i emportant-se milers i milers de persones. Excel·lent novel·la no només per la situació que ara patim i que podem trobar explicada a les seves pàgines perquè totes les pestes són la mateixa pesta. I excel·lent tampoc, perquè també expliqui com acabarà l'epidèmia, sinó sobretot perquè posa damunt la taula el debat sobre com funciona el poder davant de les llibertats quan té una excusa suficient per negar-les, com és en temps de pesta, però també com responem els humans davant d'això. L'excepció propiciada per la pesta esdevé normalitat i aquesta nova normalitat excepcional acaba perdent l'adjectiu i passant pel que no és: «Els nostres conciutadans havien passat per l'adreçador, s'havien adaptat, com sol dir-se, perquè no hi havia manera de fer res més. Conservaven, naturalment, l'actitud de la desgràcia i del sofriment, però ja no en sentien la punxada. D'altra banda, el doctor Rieux, per exemple, considerava que justament allò era la desgràcia, i que el costum de la desesperació és pitjor que la mateixa desesperació.»

 

 

  

Per això, cal analitzar, com a individus que som, quin és «el bé superior» que el poder i els poderosos, els rics de sempre, fan anar com a excusa per al control social derivat de la crisi del coronavirus, perquè les epidèmies passen però la pesta roman i es queda si no la fem fora, més enllà de superar la malaltia i la seva propagació en forma d'epidèmia. I contra ella sí que cal combatre amb totes les lletres de què siguem capaços, sense subterfugis ni por, perquè l'escenari que vindrà després del coronavirus és el que ara ja ens estan construint i si volem que no estigui fet al gust dels de sempre ens caldrà fer com fa el doctor Rieux, explicant què ha passat i «fer-ho per no ser d'aquells que callen, per testimoniar a favor dels empestats, per deixar almenys un record de la injustícia i de la violència que els havien estat fetes, i per dir simplement allò que s'aprèn enmig de les plagues: que hi ha en els homes més coses dignes d'admiració que de menyspreu.»

 

 

  

Cal repetir-ho: «Més coses dignes d'admiració que de menyspreu»... I que no siguin les coses dignes de menyspreu les que acabin guanyant la partida depèn, sobretot, de nosaltres. 

 

 

Referències

  

-Albert Camus (1986). La pesta. Edicions 62, Col·lecció El Cangur, 97. Barcelona.

  

-Pel·lícula La peste (1992), dirigida per Luis Puenzo.

  

-The plague (1964), cantata per a narrador, cor i orquestra, de Robert Gerhard.