Quimet, el nostre Quimet

Avui és un dia lleig. El sol no apareix per enlloc. És un dia trist. El Quimet, el Sorio, el nostre Sorio ha marxat. De cop i sense que ningú s'ho esperés. Estava ple de vida. Ple d'energia i ningú no s'ho explica. Fa ràbia. Molta.

Perquè el Quimet és, perquè no volem dir era, és d'aquelles persones que t'arriben dins. Que et toquen de prop. Que fan que el teu dia sigui molt millor quan te'ls trobes pel carrer. «Seu a fer una canya... què has de fer, on has d'anar? Seu i calla i fes una canya. Que s'esperi qui sigui». I tu t'asseies perquè era «paraula de Sorio».

Amic del Bravium. Amic de tots. Sempre es deixava caure per la casa i era una excusa per fer-nos uns riures. Col·laborador i proper en la seva etapa de regidor de Cultura. Apassionat de la cultura i del teatre, que en els últims temps tantes alegries li donaven. Només fa dues setmanes que estrenava obra a l'Orfeó Reusenc, i estava com un nen amb sabates noves. I et transmetia aquella il·lusió que tan sovint perdem per les coses.

Avui és un dia trist. I al Bravium se'ns fa feixuc. Perquè veure't entrar per la porta, amb aquell mig somriure de costat que et feia pensar: «a veure quina en dirà ara», era tot un regal. Quimet, si et trobes amb el Jaume Amenós i amb el Jorbor, ja els pots dir que els seguim enyorant. Segur que en fareu de les vostres. Quimet, el nostre Quimet... et portarem sempre al cor.

"A reveure Quimet!" "Zona Baixes Emissions (ZBE), el col·lapse del model Barcelona"