Pere Virgili, alcalde de Roda de Berà: «Al matí, gestiono; a la tarda, governo»

Conversem amb Virgili ara que arrenca el seu segon mandat
L'alcalde de Roda de Berà seguirà governant en minoria durant el mandat. | Àngel Ullate

 

Acaba de començar el seu segon mandat a l'alcaldia de Roda de Berà i el seu cinquè a l'Ajuntament, però Pere Virgili (Roda de Berà, 1964) encara els propers quatre anys amb reptes pendents i amb ganes de seguir resolent els petits problemes. Matiner —a les set del matí ja sol ser a l'Ajuntament— i meticulós —passa les tardes rondant els barris i anotant qüestions a resoldre—, afronta un segon mandat com a alcalde després d'haver guanyat còmodament les eleccions amb l'agrupació independent Tria Roda, a les portes de la majoria absoluta.

 

A l'alcalde Virgili ningú no li podrà retreure la dedicació —tres dies de vacances en els darrers quatre anys— ni la submissió a cap maquinària de partit: era regidor fins fa unes setmanes de CiU, sempre com a independent, i tot i que va ostentar la presidència del Consell Comarcal del Tarragonès (2015-2017), a les darreres eleccions va mostrar-se ferm amb la decisió de presentar-se amb una agrupació d'electors. Ara que ha renovat l'alcaldia, conversem amb Virgili des del punt de vista polític... però també de la seva cara més personal.

 

Una còmoda victòria electoral

—L’aposta de Tria Roda ha sortit bé: torna a ser alcalde amb els mateixos regidors, sis, a un de la majoria absoluta; i més vots. S’ho esperava?

—El dia que m’aixecava content en fèiem cinc, i el dia que ho vèiem gris, quatre. Val a dir que mai arribava als tres que ens donava algú. Els sis em passaven pel cap, és clar, però quan posava els peus a terra la meva forquilla era d’entre quatre i cinc. Però els que van tenir raó van ser els optimistes, els que en campanya ens deien: «Esteu en els sis, i més a prop del setè que del cinquè». Així va ser. La majoria absoluta, la vam perdre a l’última taula, de la zona de platja. En aquesta zona, amb CiU no havíem guanyat mai i ho vam fer.

 

—Per què creu que els rodencs li han revalidat la confiança?

—Per quatre factors, sobretot. Primer, per la feina feta durant quatre anys. Per primer cop l’hem sabut visibilitzar. Segon: hem canviat el registre, hem sortit del paraigua de cap partit polític, i ho hem fet de debò, sense marques blanques. Crec que seria enganyar la gent i tot i que ens ho han ofert insistentment i fins al darrer moment, no ho hem volgut fer. S’ha demostrat que la decisió ha estat encertada. Tercer factor: una bona llista, amb gent de totes les edats i diversos sectors. I quart: hem fet una campanya molt fresca i dinàmica, la millor que he fet des de 2003.

 

—Han augmentat en 200 vots els resultats. Han analitzat a qui han restat?

—Fa quatre anys, amb aquests 1.204 vots, hauríem obtingut una majoria absoluta còmoda. A la primera taula ja vam veure clar que guanyàvem còmodament. Hem esgarrapat vots de tot arreu, ho vaig analitzar comparant els resultats de les municipals amb els de les europees. Només el PP manté més o menys el mateix nombre de vots; tota la resta en perden i, si sumem les quantitats, són els 1.200 vots de Tria Roda. 

 

Per tant, tenim la majoria de votants que provenen de JxCat, però també en tenim d’ERC, de Ciutadans, del PSC i d’En Comú Podem. Evidentment les fluctuacions no són tan directes, però a grans trets va així.

 

—Va témer perdre vots quan es va saber que el PDECat presentava candidatura?

—No, era lògic. Han de defensar l’estructura d’un partit polític: per seure a la cadira de la Diputació o del Consell Comarcal cal defensar els 10, 15, 20 o 177 vots, com va ser el cas aquí, que puguis tenir a qualsevol poble. Els partits funcionen així.

 

—La presidenta local del PDECat, Cèlia Tresserres, havia estat la seva mà dreta en el mandat anterior. Li va saber greu haver de deixar de comptar amb ella?

—L’assemblea de simpatitzants va ratificar tres vegades no anar amb cap sigla. Crec que ella es va veure entre l’espasa i la paret i va preferir marxar a casa. La relació amb ella continua sent la mateixa, ens hem vist passades les eleccions i la relació personal segueix sent la mateixa. Al final, són situacions normals quan es produeix algun canvi.

 

Virgili és regidor de l'Ajuntament de Roda de Berà des de 2003 i alcalde des de 2015. | Àngel Ullate

 

Un nou mandat per endavant

—Ha renovat l’alcaldia per quatre anys més i, per tant, la línia dels temes que hi ha sobre la taula no variarà. Per exemple: la construcció de l’institut segueix sent una de les grans prioritats?

—Evidentment. Per a nosaltres, els fronts oberts són aquells que depenen d’altres administracions i nosaltres ens encarreguem d’anar pressionant: l’institut, a la Conselleria d’Educació; el baixador de tren, a ADIF; l’espigó de la platja, al govern espanyol; etc. Tant ens fa qui mani. Al debat electoral ens van dir que no podríem anar enlloc a reclamar res perquè ja no érem de cap partit. Malament! Si l’alcalde de Roda de Berà no pot anar a cap altra administració perquè no és de cap partit, és que estan utilitzant les institucions a favor dels partits. Si és així, que espero que no. Treballarem en aquesta línia i si ens ignoren, ho defensarem públicament.

 

—La línia de treball, doncs, serà clarament la mateixa.

—Ens han criticat dient-nos que enlloc d’un govern érem una brigada de manteniment. Doncs sí. Ens centrem en el dia a dia perquè fa falta. Hem fet petites i mitjanes inversions a tot el terme municipal. Jo no tindré cap placa meva posada a cap gran edifici, però el que sí que vull és que hi hagi la taca estesa per tot el poble de coses que hem anat fent. Per tant, sí, reemprendrem aquest objectiu.

 

—Hi ha dues noves incorporacions al govern: Rosana Dorantes i Gerard Solé. Quin perfil tenen?

—La Rosana va venir a la llista, en llocs baixos, fa quatre anys. Ha estat molt implicada en el món educatiu i esportiu, molt activa. Ja llavors vaig veure com treballava, i durant el mandat, quan me la trobava, anava «mantenint-li el foc encès» i li anava dient que comptava amb ella. Quan va arribar el moment de fer la llista, vaig pensar amb ella perquè també cobreix un sector de població que fins ara ens cobria la Isabel Mondéjar, que és el de la gent que fa 50 o 60 anys va arribar a Roda. S’ho va rumiar, però va acabar acceptant un dia que la vaig convèncer mentre passejàvem una bona estona pel poble.

 

El Gerard Solé l’he vist créixer a casa: té 25 anys, com el meu fill. Sempre l’he vist amb moltes ganes d’aprendre. Estava a la junta del futbol i a la de Roda Jove, i és d’aquells nois que sempre preguntava i s’interessava per coses de l’Ajuntament. El dia que vaig parlar amb ell seriosament, li vaig dir que el duríem en un lloc de difícil sortida, el sisè. Al cap de dos dies em va dir que endavant, tot i que està accedint al món laboral i per tant no es pot demanar gaires festes, però ja ha organitzarem bé.

 

Pere Virgili, alcalde de Roda de Berà, atenent BaixGaiàDiari.cat. | Àngel Ullate

 

El dia a dia de l'alcalde de Roda de Berà

—Quan fa vacances, l’alcalde de Roda de Berà?

—Uf! Doncs no gaires, la veritat. Ho tinc mal organitzat, ho admeto. En els últims quatre anys, he fet tres dies de vacances… i sempre en cap de setmana!

 

—I no en necessita?

—Reconec que faria falta. De fet, estic intentant bloquejar-me una setmana al mes d’octubre per marxar amb tres amics més a fer un viatge al Marroc amb un Jeep Santana. Tinc un amic que en té un i, per ‘hobbie’, l’està preparant. Espero poder-ho fer. I si puc, la setmana vinent o l’altra faré una escapada d’una nit al Pirineu, precisament amb l’exalcalde Pere Compte, que té un apartament a Puigcerdà. Pujar i baixar per desconnectar una mica.

 

—Com és un dia normal en la vida de l’alcalde de Roda de Berà?

—M’aixeco, faig un cafè i arribo a l’Ajuntament abans de les set del matí, que és quan comença a treballar la brigada, hivern i estiu. M’agrada ser-hi a l’hora de començar, a vegades he obert jo mateix l’Ajuntament! Soc d’anar a dormir aviat i matinar, m’agrada, em dona la sensació que aprofito el dia. Despatxo amb la brigada i el cap de policia i em poso a fer feina. Cap a les nou baixo a esmorzar uns vint minuts, i després, si no hi ha visites —tot i que cada dia n’hi ha alguna—, ens asseiem amb l’assessor d’alcaldia, els regidors, els treballadors d’intervenció, recursos humans, etc.

 

Tot això fins a dos quarts de tres de la tarda, normalment. Si puc, dino a casa i a la tarda, cap a les quatre o dos quarts de cinc, a l’hivern, faig un recorregut cada tarda per algun barri diferent, amb moto. Vaig fent ruta i faig fotos de les coses que veig i cal arreglar. Després passo per l’Ajuntament per acabar de revisar correus, apuntar-me tasques pendents, respondre queixes… i penso. Si vols pensar una estona, governar, ho has de fer a la tarda: al matí gestiono, i a la tarda governo, tranquil·lament, perquè les portes es van obrint, els telèfons sonen i concentrar-se és difícil.

 

—És de xarxes, l’alcalde Virgili?

—No soc de botons, soc antic, i no m’agraden, no em distreuen. Les utilitzo perquè les necessito, però em quedo amb el Facebook, que és el que toca a la meva franja d’edat. Comparteixo coses de l’Ajuntament i en el grup de veïns de Roda de Berà hi vaig entrant i, si algú raona, de vegades intento respondre. Hi ha cops, que quan hi veig queixes d’alguna persona, hi contacto per missatge privat o, si tinc el seu mòbil, els truco i quedem per mirar de resoldre-ho.

 

La cara més personal de Pere Virgili

—Fa setze anys que és regidor i quatre que és alcalde. Es planteja un final?

—Marcat en el calendari, no. Però tampoc no em voldria fer pesat. Sincerament, no sé què faré d’aquí a quatre anys. Crec que vuit anys no és una mala xifra per fer d’alcalde. Quan penso en els alcaldes que van entrar el 2015 i no han pogut revalidar el càrrec, em sap greu, perquè realment, encara que a la gent li costi de creure, és molt poc temps. Perquè quan t’has acabat de situar, especialment si véns de nou, potser ja han passat dos anys. D’aquí a quatre anys, ja veurem.

 

—Com ho porta la família? Perquè estem parlant de gairebé vint anys a l’Ajuntament.

—Jo crec que ho tenen assumit. Els hi vaig haver de plantejar seriosament el 2003, quan el meu fill tenia 9 anys i la meva filla, 6. Jo em passava moltes hores a l’Ajuntament, gairebé tantes com ara. Vaig passar de no ser regidor a assumir Urbanisme, Serveis i Esports. Era molta feina, vaig abandonar la meva empresa i així em va anar. La família va estar al meu costat sempre. Quan el Pere Compte em va fer la proposta, vaig plantejar-ho a casa. 

 

Encara porto una llibreteta a la motxilla amb les condicions que em posaven la meva dona, i els meus fills —amb les seves lletres, de nou i sis anys— per entrar en política. 

 

Evidentment, la família ho pateix. La meva dona sap que pot venir on vulgui i no venir on no vulgui. Els meus fills estan contents, ja fa uns anys que voten i s’han implicat força en aquesta campanya. I els pares també. El meu pare havia estat de regidor. De fet, cada mandat hi ha hagut algú de la família: el meu tiet, el meu pare, la meva cosina, també familiars polítics, i jo mateix. Algú ens ho recriminarà, segur, però al final per què hi ets? Perquè ets a tot arreu. El futbol, el teatre, l’entitat tal… jo he arribat a la política a través de les entitats.

 

—Ens han dit que l’alcalde fa teatre.

—I tant! El meu primer paper va ser fent de dimoni petit amb els Pastorets. El segon any ja em van penjar d’àngel! I des dels vuit o nou anys, n’he fet fins als vint-i-tants. Vam fer una aturada i des de fa uns tretze o catorze anys vam recuperar el grup i fem una obra de teatre com a mínim cada any dins de la Setmana Cultural. Els anys que hi ha eleccions faig un paper més discret perquè no tinc tant de temps, però la resta d’anys tinc més text. A l’última feia de policia a l’obra ‘Pels pèls’. 

 

És el meu ‘hobbie’, la meva desconnexió, les meves vacances d’hivern: cada divendres a la tarda, de 19.00 a 21.00h; i cada dissabte de 16.00 a 19.30h i algun diumenge, assaig. Els amics de teatre ja ho saben: si hi ha alguna cosa d’Ajuntament, els primers cinc minuts; i després, teatre, riure i el que calgui. El teatre m’ajuda molt perquè et poses en el paper d’un altre. A més soc el cap de tramoia i m’agrada, perquè organitzo com ha de ser l’escenari en funció del que em demana el director.

 

—Per acabar, tornem a la vessant d’alcalde, fem una carta als Reis. Tres desitjos que li agradaria haver complert d’aquí a quatre anys, quan acabi el mandat.

—Potser d’aquí a quatre anys em penediré d’haver-ho dit, però ho dic perquè així em sentiré més forçat a fer-ho. Primera: la biblioteca a Cal Guivernau. Ho tenim tot a punt per poder-ho fer i ens cal anar a buscar el finançament a fora. Les altres dues coses no són tan tangibles. Una, millorar en la gestió del dia a dia, hem de ser més ràpids; l’altra, mantenir l’equilibri entre l’endeutament, la inversió i la pressió fiscal.

💬 Fes clic aquí per rebre al teu mòbil l'actualitat de Tarragona. És gratis!