La primera edició del Reus Music Festival arribarà al Parc de la Festa de la capital del Baix Camp del 6 al 8 de setembre, amb Oques Grasses, Shinova i La Casa Azul com a caps de cartell. L'organització ha programat, a més, un segon escenari per visibilitzar el talent local d'artistes femenines que canten en català.
A més de Lau Gibert, Katta Lana i Raquel Brandía, presentarà el seu projecte musical la tarragonina Andrea Grau, qui el passat mes de juny va publicar el seu primer treball discogràfic, un trosset del que porto dins. Amb influències indie i la voluntat de tocar diferents tecles per descobrir el seu propi segell sonor, compartirà les seves noves cançons -sobre històries quotidianes i amors d'estiu- amb el públic.
Com li arriba la proposta per formar part del Reus Music Festival?
A mi m’ho van proposar i, com a qualsevol altra cosa, vaig dir que sí perquè és el que més m’agrada i, al final, és una manera diferent de presentar la teva música i estar en directe. Pensava que seria un festival normal i després em van dir que tindria un format més acústic, però també em va agradar la idea. A més, venen grups molt ‘guais’ a tocar.
Actuarà en un segon escenari dedicat a visibilitzar dones que fan música i en català. És una lluita de què també s’abandera?
Sí, em va agradar molt. Tampoc sabia qui hi anava i quan es va donar a conèixer que estarà, per exemple, Lau Gibert, em va fer molta il·lusió. Més o menys totes ens coneixem i també tinc ganes de veure la Juls, que toquem les dues el mateix dia i no l’he vist mai en directe. Em sembla una gran idea que el Reus Music Festival doni un espai a gent que no té tanta visibilitat. Jo crec que moltes vegades se senten molt a Barcelona, però mires al teu voltant i aquí hi ha molta gent que fa música que també té molta qualitat i potser no se li dona l’oportunitat que potser sí que tenen fora.
En el seu cas, va començar fent temes en castellà i la versió de Boig per tu de Sau va ser un detonant per expressar-se en català.
Mai havia provat cantar en català, no estava gaire segura perquè em feia molta vergonya perquè ho sentia molt personal a l’hora d’explicar les meves coses. És la llengua que parlo tots els dies de la meva vida. També crec que és 'guai', la música és diferent o estic intentant que soni diferent del que hi ha ara. No descarto fer alguna cosa en castellà, és anar provant diferents coses.
Va ser amb la voluntat de tocar diferents tecles que, ara fa un any, va posar veu al pasdoble de l’Amparito Roca?
Allò va ser bastant un punt d’inflexió, no m’ho esperava. Era una idea que tenia pensada des de feia molt de temps, soc molt tarragonina, visc al centre de Tarragona, he participat en el Seguici Festiu tota la meva vida… havia de fer alguna cosa, no sabia si era el moment o què passaria, perquè a vegades la gent amb la Festa és molt d’extrems. Però l’acollida va ser molt bona, la gent estava “a tot gas”. A més, m’agrada que els d’aquí em reconeguin com “la de l’Amparito Roca”.
Ho va fer amb la intenció de modernitzar la cançó, apel·lar als joves?
Volia posar-hi lletra perquè sempre que vas a les festes sona la cançó i em semblava que hi havia d’haver una lletra per poder-la cantar. És una cosa que em representa a mi, és una part de mi, i volia que estigués dins del meu projecte.
I fa tan sols uns mesos, ha publicat el seu primer EP, un trosset del que porto dins. Com ha arribat fins aquí?
Fins ara, jo treia música quan volia o tenia temps. Llavors, em van fitxar a l’agència Music Bus i, per primera vegada, vaig passar a tenir un contracte i una planificació seriosa. Em vaig adonar que això estava començant a avançar una mica, va ser el mes de febrer o març, per tant, va ser molt ràpid. Em van dir que la idea era treure un disc o un EP i, fins ara, jo havia anat per lliure, anava fent; i en aquest sentit m’ha ajudat molt a organitzar tot el procés i veure que vull dedicar-me a això i que tingui una estructura determinada.
Les cançons que recopila vol que siguin una «finestra» a les seves experiències i emocions?
Realment és com un petit tros de mi, dono a conèixer una mica més el meu projecte, amb un format més compacte i una idea més clara, per a quan més endavant hi hagi alguna cosa més gran. I en certa manera, resumeix el que he anat fent els últims cinc anys o el que m’ha passat. És un disc “petit”, dura poc més de deu minuts, és fàcil d’escoltar, crec que està prou bé.
Els temes parlen d’autoconeixement, autoestima, amors d’estiu… són coses quotidianes perquè la gent pugui sentir-se fàcilment identificada?
Bàsicament, sempre he dit que les meves lletres són perquè quan la gent les escolti pugui dir “això també em va passar a mi, ploraré una estona i ja està”. Són cançons que escoltarien les meves amigues, que escoltaria jo.
Barreja la nostàlgia més indie amb sons més electrònics de l’escena catalana actual, quines són les seves influències?
Una de les meves màximes inspiracions és l’Amaia, també tot el panorama indie, tot i que és cert que he tirat més cap a la música electrònica en aquests temes.
«No és fàcil explicar com m'imagino la cançó a una altra persona que no està dins el meu cap»
Les seves cançons anteriors recordaven més a artistes com Ginebras o Natalia Lacunza.
Sí, perquè depèn molt de com compons les cançons. També, en castellà, em sortia d’una manera i després, potser, en català, ho penso d’una altra manera perquè no em quadra gens allò anterior. Vaig temptejant encara, no tinc un so definit perquè vaig fent el que m’agrada segons el moment; és el mateix que, per exemple, hi ha mesos que m’agrada més vestir de colors, d’altres de blanc i negre… Segons el que m’agradi i em funcioni en cada moment. L’objectiu és anar consolidant-me en un aspecte concret, en allò que estigui més còmoda i, sobretot, pensant en el directe, que és un àmbit en què no havia caigut, però ara que tinc més concerts he de començar a pensar-hi.
A l’hora de vestir les cançons, com ha treballat la producció?
Jo componc tot a casa, després vaig al productor i escolta un àudio amb guitarra o piano i cal veure com vull que soni, com m’imagino jo la cançó. No és fàcil explicar-ho a una altra persona que no està dins el meu cap, és el més complicat del procés. Són molts dies d’anar quedant, mesos de feina que després queden resumits en 15-20 minuts de disc.
Com està preparant el salt al directe, va amb diversos músics?
Continuo amb la mateixa banda que l’any passat, que ja vam fer dos o tres concerts i són amics meus. Hem començat els assajos per tot el que vindrà i hi ha moltes coses que canvien, hi ha noves cançons i s’han d’adaptar perquè tot soni bé i, sobretot, millor del que va sonar. Treballem molt junts. Fer cinc concerts en un any o tres consecutius és quelcom que no m’esperava, però no és res que amb hores i feina no puguem treure.
Actuarà al Reus Music Festival, també al Flama Fest de la Tarraco Arena; té més concerts previstos?
El pròxim 20 de setembre, en principi, actuarem a Tarragona en el marc de la Festa Major de Santa Tecla; després, el dia 20 d’octubre, tenim un concert a Barcelona, que encara no s’ha anunciat. En tan sols tres mesos tinc tot això (el Reus Music Festival és del 6 al 8 de setembre i el Flama Fest és el 23 de novembre) i hem d’encaixar-ho i prepara-ho bé. A Reus serà una mica diferent perquè el format serà acústic, anirem només tres dels quatre integrants i tindrem un espai de temps més limitat.
Què suposa tenir aquestes oportunitats «a casa»?
Té un valor afegit. Que confiïn en mi aquí abans és molt més important que si hi confien fora. Des del principi, ha sigut així i estic molt contenta.
Hi ha algun escenari, lloc concret o festival on li agradaria actuar?
M’agradaria cantar al Camp de Mart, perquè vaig veure que havien anat Rita Payés i Antònia Font i em va semblar que seria 'guai'. També, penso en el Teatre Grec de Barcelona o el Liceu; tant de bo anar a festivals de tot arreu…
«Si a banda de mi, hi confia més gent, el camí es veu més clar»
Les seves projeccions són fer un àlbum més gran i poder fer una gira?
És la idea principal. Esperem que surti bé, jo confio que sí i l’any vinent podrem ser a molts altres llocs. El recorregut de festivals d’altres ciutats està més focalitzat a la gent de la indústria que genera més -econòmicament i mou més públic-, però també hi ha espais i formes de trobar aquestes oportunitats que donen a artistes emergents i això és molt bonic.
Ara es planteja dedicar-se 100% a la música, fer aquest camí?
Ha sigut a partir d’enguany que ho he començat a pensar, he vist el resultat de la feina i que pot anar bé. Que gent que treballa en el sector des de fa molts anys confiï en el meu projecte i vegi una projecció per a mi, m’ajuda a creure-hi una mica més. Si a banda de mi, hi confia més gent, el camí es veu més clar; és com una llum al final del túnel. No sé si m’ho plantejo més seriosament, vull que les expectatives siguin possibles, que siguin factibles.