Els calafellencs Joan Santacana, Fermí Alari i Ramon Ferré són els autors del llibre ‘Una arquitectura capdavantera. De com el Sanatori de Sant Joan de Déu va esdevenir hotel’. Un volum que explica la història d’aquest important centre sanitari situat al davant del mar entre Calafell i el Vendrell.
El llibre, publicat pels Amics del Patrimoni de Calafell, amb el suport de l’Hotel Ra, tindrà edicions en català i castellà. Tracta la construcció, els anys de màxima activitat i la posterior decadència del sanatori, així com la reconversió en hotel de cinc estrelles. Conté nombroses fotos, així com els plànols del projecte original i sortirà a la venda a finals d’aquest mes.
Un treball a sis mans
L’investigador Joan Santacana explica a TarragonaDigital que el projecte va néixer quan van copsar que hi havia un interès entre la gent. «Quan vam publicar l’últim llibre dels Amics, un llibreter ens va comentar que la gent preguntava si hi havia alguna cosa sobre el sanatori», apunta. Després de constatar que la història d’aquest equipament no s’havia tractat en profunditat, Santacana i el doctor Fermí Alari van començar la seva elaboració.
Van buscar als arxius municipals, als llibres d’actes dels ajuntaments i a l’orde hospitalari de Sant Joan de Déu. En el moment de recopilar material gràfic, van contactar amb l’alcalde de Calafell, Ramon Ferré, perquè els fes d’enllaç amb l’Hotel Ra. Va ser aleshores quan Ferré, que és arquitecte, els va explicar que el seu treball de final de carrera havia estat sobre el sanatori.
«Ens va facilitar molta informació important que havia recollit per fer el treball i es va acabar incorporant al projecte», afegeix Santacana. L’última fase va ser aconseguir els avantprojectes i el projecte original de l’edifici a través del Col·legi d’Arquitectes. A partir d’aquí, tots tres van acabar de donar forma al llibre.
A prop del mar i lluny de la gent
El llibre explica els motius que van dur a l’orde de Sant Joan de Déu a ubicar el centre en aquest emplaçament. Segons Santacana, aquells anys hi havia «un moviment higienista que remarcava els efectes positius de l’exposició al sol en malalties com la tuberculosi o el raquitisme». Era l’helioteràpia, per la qual es buscaven platges assolellades al davant del mar, amb molt de iode i masses de pins a prop.
La platja situada entre Calafell i el Vendrell complia amb aquests requisits i amb un altre d'important, l’existència d’una estació de tren a prop. A més, les platges del sud de Barcelona eren més desconegudes, en comparació amb les del nord, complint millor la funció de donar més tranquil·litat. En un principi, els habitants del territori no van veure amb bons ulls el projecte, perquè el tema de la tuberculosi no feia massa gràcia.
Però va ser vital el suport dels ajuntaments del Vendrell i Calafell perquè finalment el sanatori es construís aquí. Per cert, que l’equipament sempre s’ha conegut amb el nom de Sanatori de Calafell, tot i que es troba al terme municipal del Vendrell. Això era motivat per l’estació de tren de Calafell, que era la principal referència per la gent de fora que havia de venir.
Del 1929 al 1969
El Sanatori Antituberculós de Sant Joan de Déu, obra de l’arquitecte Germà Rodríguez, va es va inaugurar el maig del 1929. S’hi tractaven nens que patien tuberculosis o raquitisme, i comptava amb els equipaments mèdics més avançats de l’època. «Tenia un equipament moderníssim, amb aparells de raigs X o laboratoris per fer analítiques», destaca l’investigador calafellenc.
Per tot plegat, va esdevenir «un gran avanç en la sanitat pública als anys vint i trenta del segle XX». Els metges més importants de cada especialitat feien una visita setmanal al centre, fet del qual se’n beneficaven els veïns de Calafell i el Vendrell. L’altre aspecte rellevant del centre era la seva arquitectura singular i d’avantguarda.
«Estava inspirat en els moviments racionalistes europeus, i va ser un dels primers edificis que va usar el ciment», remarca Santacana. La seva activitat va ser molt rellevant durant la dècada dels trenta, fins que es va veure estroncada per la Guerra Civil. El 1936, els escamots antifeixistes van ocupar el sanatori, van expulsar els frares, i el centre va esdevenir un hospital per a ferits de la guerra.
«Els frares van ser detinguts quan volien agafar el tren per marxar i van ser assassinats gairebé tots, només se’n van salvar dos», recorda Santacana. Els cadàvers van ser enterrats en una fossa comuna que hi havia al cementiri del Castell de Calafell. Quan els nacionals van ocupar el territori el 1939, van restituir l’orde hospitalari i es va recuperar l’activitat anterior.
Els anys de decadència
L’activitat del sanatori va durar tot just 40 anys, ja que a finals dels anys seixanta va deixar de funcionar. La seva decadència va venir motivada per diversos factors, entre ells, que l’helioteràpia va anar perdent pes amb els avenços medicinals per tractar la tuberculosi. Igualment, les vocacions de l’orde religiós van anar disminuint, alhora que el litoral s’anava omplint de turistes, signe dels canvis del temps.
«En aquells moments l’ordre volia estar més a prop de Barcelona i va acabar venent la propietat per impulsar un nou hospital», conclou l’historiador. Aquí va començar una llarga etapa de degradació d’aquest edifici, que va durar més de trenta anys. No va ser fins al segle XXI que l’edifici es va reconvertir en un luxós hotel de cinc estrelles, on la talassoteràpia succeiria l’antiga helioteràpia.
